Què hi ha rere un nom?
per Liah Greenfeld (Boston University)
Quan el 1980 Nathan Birnbaum va encunyar el nom “sionisme” per referir-se a l’autodeterminació o al nacionalisme jueu, no va fer cap favor al poble jueu, sinó que, sense adonar-se’n, va proporcionar als antisemites noves maneres de perseguir-los. Què hi ha en un nom, podríeu preguntar? En aquest cas, una insinuació —gairebé una certesa— de màgia negra que justifica la sospita sobre la mala praxi dels representants, la por als jueus i la violència contra ells en una presumpta autodefensa. Naturalment, aquesta insinuació pressuposa una credulitat particular, que al seu torn requereix com a condició necessària la ignorància i un coeficient intel·lectual molt baix, dues característiques dels antisemites. Però els líders intel·lectuals de l’antisemitisme, tot i que no són ni ignorants ni estúpids i que no sospiten gens de cap malifeta jueva, capitalitzen la credulitat de la massa desinformada i cognitivament limitada, i prefereixen cultivar aquestes qualitats negatives més que no pas dissipar la foscor de la seva consciència col·lectiva.
Imagineu com seria de diferent l’actitud envers l’autodeterminació o el nacionalisme jueu si, en comptes d’anomenar-los de manera creativa, fins i tot poètica, amb un nom únic que evoca la Bíblia i la història jueva, fossin designats, igual que les autodeterminacions o els nacionalismes d’altres pobles (francès, italià, ucraïnès, kenyà, tanzà, nigerià, iraquià, kurd, palestí o qualsevol altre), simplement com a autodeterminació jueva o nacionalisme jueu. No seria possible equiparar l’autodeterminació o el nacionalisme en el cas jueu amb el racisme, per exemple, si no fos aplicant-los el mateix criteri que en altres casos, tant si s’emfasitza la naturalesa ètnica com la religiosa del col·lectiu. Tanmateix, el nom únic —que demana un cert nivell d’educació i de capacitat mental per comprendre’l— ho fa possible.
El nom “sionisme” pràcticament convida a la sospita. La gran majoria dels éssers humans tracten les paraules com a símbols màgics, és a dir, com a signes, completament inconscients de l’arbitrarietat del procés simbòlic, inclòs el llenguatge. Creuen que els significats de les paraules són immanents i ignoren el poder que tenen sobre aquests significats. El seu pensament està completament definit per les paraules el significat de les quals coneixen; és a dir, pels significats que els són transmesos per les paraules a través de la repetició constant. O sigui: com a tòpics pràcticament gravats en el seu cervell. Les seves ments no són creatives: no contribueixen al desenvolupament del llenguatge i no són diferents dels animals ensinistrats d’intel·ligència mitjana. Amb aquestes paraules familiars, conjuren i interactuen amb una realitat familiar en què se senten còmodes. Però les paraules desconegudes o inusuals —també els símbols màgics inseparables d’un referent concret— els expulsen de la seva zona de confort i són percebudes com una amenaça.
En un context en gran part irrellevant per a ells, i d’interès purament teòric, per dir-ho així, un membre particularment intel·ligent de la multitud pot intentar interpretar la paraula desconeguda segons les seves característiques fonètiques. Per exemple, quan els oficials russos de la noblesa, el desembre de 1825, feien campanya a la plaça del Senat de Sant Petersburg a favor de l’instrument legal de la Constitució, els membres de les capes populars, que no coneixien la paraula “constitució” (Constitutsia en rus), es preguntaven qui devia ser aquella Constitució —i aventuraven que devia ser la contrapart femenina (probablement l’esposa) del Gran Duc Constantí.
Però en un context de gran rellevància, que implica directament grans sectors de la població, una paraula desconeguda, especialment si s’associa a un enemic, és inevitable que provoqui temor i que sigui interpretada immediatament com a portadora d’un significat sinistre. Una ideologia o un règim designat amb paraules familiars —per exemple, “comunista”, “socialista”, “nacionalsocialista”— desperta simpatia en les masses i dificulta un judici sever, fins i tot davant del coneixement generalitzat de les malifetes d’aquests règims. “Nacionalsocialisme” s’ha de substituir per l’acrònim “nazi” per tal de reemplaçar la comprensió naturalment simpàtica de “socialisme” i “nacionalisme” per l’aversió provocada per la visió de víctimes irreconeixibles. En canvi, “feixisme”, el nom de les ideologies i règims socialistes a Itàlia i Espanya, però que no suggereix fonèticament el socialisme ni ofereix cap pista interpretativa als ignorants i mentalment lents, desconeixedors de la història romana, desperta immediatament repulsió i indignació, fins i tot sense proves visuals d’atrocitats.
El mateix passa amb “sionisme”. Com qualsevol paraula —un símbol màgic— és un símbol de màgia negra, un símbol de mal i de manipulació amenaçadora. La majoria de la població cristiana, postcristiana i musulmana del món odia els jueus. La paraula desconeguda “sionisme”, tot i referir-se a un desig i a una forma de consciència comuns, tan característics del poble jueu com de qualsevol altre, el separa de tots els altres com si fos subjecte a desigs inusuals i portador d’una consciència inusual. Aquest és un exemple de llençar perles als porcs. La creativitat i la sofisticació lingüística no sols es perden en ignorants obtusos, sinó que els amenacen i provoquen el seu odi.
NACIONALITATS & POLÍTICA 