AGUSTÍ COLOMINES I COMPANYS (@AgustiColomines)

He tingut ocasió de conèixer Michael J. Bustamante, professor del departament d’Història de la Universitat de Miami. Va ser un diàleg profitós sobre la memòria, els exilis i… Maurín, com no podia ser d’una altra manera. Li he d’agrair, a ell i a l’arxiver Juan Antonio Villanueva, haver pogut consultar l’arxiu, encara en procés de classificació, de Carlos Alberto Montaner, dipositat a la Cuban Heritage Collection de la Biblioteca Richter d’aquesta universitat. Montaner va ser una de les persones que, a la mort de Maurín, es va fer càrrec de l’American Literary Agency (ALA), els arxius la qual es guarden a la secció Special Collection del Kislak Centre, adscrit a la mateixa biblioteca. La meva estada a Miami és per remenar la documentació d’ALA, l’empresa creada per Maurín a Nova York el 1949 per compar i distribuir articles de premsa.

Quan va acabar la nostra conversa, el professor Bustamante va regalar-me el seu darrer llibre Cuban Memory Wars: Retrospective Politics in Revolution and Exile, publicat per la Universitat de Carolina del Nord el 2021. Bustamante és descendent de cubans, però es va criar a Nova York, cosa que l’ha ajudat, segons que diu, a mirar cap al passat sense la passió militant dels exiliats cubans a Florida. Una actitud que és d’agrair, perquè, com que Bustamante no intenta definir cap política de memòria, el seu plantejament és historiogràfic. Vol comprendre les arrels de la batalla sobre la memòria de la revolució a l’exili superant el debat sobre qui va ser abans anticastrista, els partidaris de Batista que van abandonar l’illa el 1959 o bé els “revolucionaris” que van enderrocar Batista al costat de Castro, però que després van distanciar-se de la Revolució. No és un debat qualsevol. Perquè una cosa és haver hagut d’exiliar-se perquè es formava part del personal i dels aliats de la dictadura corrupta i intolerables de Batista, i una altra molt diferent sortir de l’illa, més d’hora o més tard, perquè Castro va imposar una dictadura comunista a l’illa, aliada amb l’URSS i sense pluralisme. A Sierra Maestra, els opositors revolucionaris de Batista eren, també, liberals i socialdemòcrates. Castro va foragitar-los de seguida.

És evident que la memòria anticastrista dels que van protagonitzar l’intent d’envair Cuba des de badia de Cochinos el 17 d’abril de 1961, integrants de la Brigada 2506, no és la mateixa que segurament tenia Carlos Franqui, per posar el cas d’un destacat dirigent del règim castrista. Franqui, a qui vaig poder passejar amb el meu Seat 600 quan el setembre de 1978 va aterrar a Barcelona per assistir a unes jornades organitzades per El viejo topo, havia estat director de Revolución, el diari de la guerrilla, i de Radio Rebelde, i es va exiliar el 1968, arran de la carta que va signar condemnant la invasió soviètica de Txecoslovàquia. Els estudiants de la Brigada 2506 que volien envair l’illa i que van ser entrenats per la CIA, van unir-se als militars que havien servit a Batista i això els situà en un altre pla ideològic. A més, els morts —118 brigadistes i prop de 200 castristes— també condicionen la memòria dels uns i dels altres sobre una acció armada que al cap de dos dies, el 19 d’abril, el castrisme va aconseguir derrotar.

La retransmissió televisada del judici contra els aproximadament 1.100 combatents apressats forma part, també, d’aquesta batalla per la memòria. Castro va aprofitar-lo per difondre un discurs antiimperialista i per negociar amb els EUA la seva expatriació a canvi d’una indemnització dinerària. A finals del 1962, un cop jutjats i sentenciats, el negociador enviat pels EUA, l’advocat James B. Donovan, va acordar amb Castro l’alliberament dels presoners a canvi de 53 milions de dòlars en medicines i aliments que es distribuirien entre la població cubana. El llibre deixa molts interrogants oberts, com ara el racial, que gairebé mai s’aborda quan es parla de la Cuba castrista, dirigida bàsicament per blancs, i els exiliats, entre els quals hi ha molts afrodescendents.

Aquests dies a l’arxiu he pogut llegir una sèrie d’articles de Manuel Urrutia, el primer president de la Cuba revolucionària que va baixar de Sierra Maestra, distribuïts per l’agència de Maurín. Em passa pel cap transcriure’ls i fer-ne un llibret. Ja es veurà. El cas d’Urrutia també és controvertit. Està clar que va durar poc a la presidència, perquè ell era partidari d’instaurar un règim democràtic representatiu, i, en canvi, alguns dels “barbuts”, com es denominaven fins i tot ells mateixos, Castro i el Che, sobretot, de seguida van decantar-se pel comunisme. Encara que Urrutia des de l’exili es va mostrar contundentment anticomunista, els exiliats que ho eren perquè havien estat partidaris de Batista, no li perdonaven haver permès els afusellaments massius que van tenir lloc per ordre de Castro només baixar de la Sierra. Per alguns exiliats, Urrutia no es va saber imposar al terror i, per aquest motiu, el consideraven còmplice.

En qualsevol cas, el llibre del professor Bustamante, que observa la política i la batalla per la memòria i la història durant els primers vint anys de la Revolució Cubana (de 1959 a 1979), es fa llegir. Posa el focus tant a l’interior de l’illa com a l’exili, perquè l’apropiació de la memòria es produeix en aquests dos àmbits. El Museu de Badia de Cochinos, situat a la Little Havana de Miami, és un santuari per venerar la memòria dels combatents exiliats. L’he visitat i, efectivament, aquesta memòria es confronta, per agafar un exemple qualsevol, amb el pla dels llocs de memòria revolucionaris que Raúl Castro va dissenyar el 1966. Són memòries paral·leles que difícilment poden confluir.

El llibre de Bustamente està ben travat, aporta informació i incita al debat. És un estudi totalment recomanable.