Pau Guinart (@pauguinart) — Càtedra UB Josep Termes
En Xavier em va dir una vegada que li agradaria que el recordessin amb els seus fills, i pels seus fills. Crec que no hi ha millor manera de recordar-lo, el dia abans del seu aniversari, que a l’àgora d’Empúries entre família i amics. Aquest marc excepcional, una plaça grega, on Sòcrates sovint protagonitzava els seus diàlegs, em fa pensar que en Xavier va ser una figura socràtica per mi, i per a moltes i molts altres; sempre plantejant preguntes, donant les respostes justes, i amb la ironia socràtica de qui sap més coses, però és conscient que al coneixement s’hi arriba motu proprio. Donava pistes, obria portes, finestres, sempre mirant-ho tot des d’una perspectiva nova, diferent, i mai cansant-se de tenir una actitud filosòfica, perquè la vivia. Deia que el filòsof és aquell que mai deixa de fer-se les preguntes “ximples” de l’adolescència, de manera una mica mesella i amb certa ingenuïtat. Els estius reuníem per sopar al baret d’en Guim, a la plaça d’Empúries, o demanàvem pizzes a casa seva, sobretot a l’hivern… per no parlar de les vegades que ens vam trobar a Barcelona, al Daps, ara Cafè Europa, al Velódromo, o al Pipers, que ja no existeix. Demà, 25 d’agost, en Xavier hauria fet vuitanta-quatre anys.
La nostra amistat va començar fa més de dues dècades, entorn el 2000, en un sopar organitzat entre els meus pares i els meus oncles, on vaig fer un comentari innocent sobre Schopenhauer que a ell li va cridar l’atenció, ja que estava relacionat amb el que havia explicat sobre el seu admirat E. O. Wilson i la Sociobiologia. Anys més tard, a la presentació que vaig fer de Dimonis íntims a la llibreria Vitel·la de l’Escala, en Xavier em va suggerir llegir sobre Montaigne i La Boetie: l’amistat real és gairebé una forma d’estimació, de voler el bé per a l’altre, de gaudir de la seva companyia. Amb el temps, la nostra relació va ser cada vegada més així.
Ja el primer dia que ens vam trobar em va recomanar dos llibres: Fustel de Coulanges (La ciutat antiga) i Arthur Koestler (A la recerca de l’absolut). Un per inculcar l’amor pel món antic, la base sòlida de la nostra cultura, i un altre per inspirar la voluntat d’anar sempre més enllà. En una referència una mica cursi, que a ell no li faria gaire gràcia, Saint-Exupéry diu que si es vol construir un vaixell, no cal obligar les persones a tallar fusta i organitzar-les en tasques menudes i definides, sinó que el millor que es pot fer és ensenyar a sospirar per la infinitud i enormitat de la mar. En Xavier, a través de les moltes lectures que em va recomanar, sovint per sobre de les meves possibilitats intel·lectuals, em va ensenyar a buscar aquest absolut.
Però tornem al marc d’Empúries, a aquesta àgora grega on la flama olímpica va arribar fa trenta-un anys. En aquella ocasió en Xavier va orquestrar una cerimònia exquisidament equilibrada, mediterrània, clàssica, que el president Puigdemont ha definit com un acte “senzill, auster, d’una gran bellesa i emotivitat, que va fer conèixer al món les ruïnes d’Empúries. Una magistral presentació d’una delicadesa, sensibilitat i catalanitat que avui en dia encara molts recordem.” Podem estar més o menys d’acord amb les idees polítiques del president exiliat, però les seves paraules són ajustades, i demostren un sentiment compartit per la majoria dels catalans. Així i tot, per entendre la magnitud d’aquest acte cal recular un segle i copsar el context històric.
A finals del s. XIX, principis del XX, Catalunya tenia prou diners per comprar-se un passat. Prat de la Riba, Puig i Cadafalch, Domènech i Muntaner, o Eugeni d’Ors, entre d’altres, es proposen comprar-lo a Empúries i a la Vall de Boí, als dos extrems nord-est i nord-oest del nostre país. No només adquireixen els terrenys de les ruïnes a través de la Diputació de Barcelona, sinó que, poc després de començar les excavacions troben la magnífica estàtua d’Esculapi. Això porta fins i tot vaixells de vapor del Centre Excursionista de Catalunya des de Barcelona a conèixer les ruïnes. El 1909 el mateix Ors invocava una petita testa de Venus, que potser era una testa d’Artemisa (avui es considera d’Apol·lo) per a aportar calma i protegir a tants ciutadans com fos possible concedint-los el do de l’encert durant la Setmana Tràgica, donant així orientació i mesura a una Catalunya en aquells moments confosa. Aquesta “petita oració”, per estil i contingut, es troba anàloga a l’Action Française de Charles Maurras i Maurice Barres, protofeixistes. D’aquí la crítica de Crexells: que no ens donin gat per llebre ni Tucídides per Maurras, amb la que en Xavier estava d’acord. Cal anar directament als grecs, a les fonts originals.
Tot i la seva admiració per Eugeni d’Ors, que li venia directament d’Aranguren, al seu torn mestre d’en Xavier, compartia amb molts l’aversió al control encotillat del Noucentisme. Comprensible venint d’algú que va escriure Assajos sobre el desordre. La seva voluntat era la de generar situacions orgàniques, que permetessin la sorpresa, i sempre buscar la distància adequada entre les coses. Reclamava un Noucentisme obert, inacabat, més inspirat en Crexells que en Ors; un ordre que deixés respirar, com en la imatge de l’ocellet que s’ha de mantenir entre les mans amb prou espai perquè no s’ofegui, però no tant com perquè s’escapi. Inhalar, i exhalar. Sístole i diàstole. En una entrevista que li va fer la Paula Rubert va dir que si havia de triar una paraula, aquesta seria: delicadesa. Com a representació d’aquesta delicadesa podem recordar també la figura de Miló de Crotona, que segons Pausànies, lluitava amb un tomàquet madur en una mà, sense en cap moment aixafar-lo. Una imatge que apareix a la cerimònia d’arribada de la flama.
Quan en Xavier va definir la seva idea d’Empúries, va perfilar-la a través de quatre “p”: Porta, Pacte, Port, i Pont. Porta de cultures noves, dels grecs relacionant-se amb els ibers, i posteriorment l’arribada d’Escipió i els romans tallant el subministrament a Anníbal durant les Guerres Púniques; també de la romanització de la península, que li dona el seu nom: Hispània. Pacte entre les cultures grega, ibera, i romana, de convivència, una visió que admirava del noucentista Manuel Brunet i el seu Meravellós desembarcament dels Grecs a Empúries. Com diu Estrabó, indiketes, grecs i romans “es van reunir en una entitat política on es barrejaven les lleis gregues i barbares” fins que en el s. I aC, Titus Livi certifica que aquests tres pobles ja es confonen en un de sol. Una terra de Marca, que deia Pla, o en paraules del mateix Brunet: “Un país definit i acabat, tal com els grecs imaginaven la República. Un país cenyit i perfilat per muntanyes que venen a ensumar el mar, un país del qual els seus habitants poden parlar d’una manera concreta i precisa”. Port de l’arribada i ancoratge dels primers grecs i dels noucentistes que redescobreixen Empúries per fundar una nova idea de Catalunya (alternativa a les queixes del 98), sempre oberta al mar i a l’intercanvi. També al turisme. I finalment, Pont, entre cultures, llengües, i espai de comerç. Empúries, Empòrion, no deixa de ser un mercat, com l’àgora, on s’intercanvien productes de tota mena. Segons la idea del doux commerce el mercadeig desperta virtuts entre els que interactuen: fiabilitat, responsabilitat, amabilitat, respecte, reciprocitat…totes elles fomentadores de la concòrdia.
Deia en Xavier que els indiketes que habitaven aquest “palau del vent” van aprendre dels grecs foceus el seu “gust per la forma precisa i limitada, per la proporció i la mesura, un aprenentatge que va culminar quan els nostres noucentistes varen fer d’això una idea quasi mística de país.” Aquest entorn que li permetia veure-ho tot des d’una perspectiva diferent, un territori definit per les quatre “p”: “Empúries, Port de les naus dels grecs; Porta del món dels romans; Empúries, Pacte entre tres pobles veïns; Empúries, Pont que ens ha dut de colonitzats a, per tracte, prendre amb coratge el relleu i prosseguir, com el Sol, el camí conegut de la llei natural que és donar el que reberes: una cultura, una llei, ulls sobre el món canviant, lleus transmissors dels primers missatges, d’Olímpia espodòfors, com els d’avui que han portat l’aura flamant de la pau.”[1] Les ruïnes encara són el Pont que ens connecta amb allò que vàrem ser, tot guardant-nos-en la memòria. Sabrem acabar de fer, es pregunta en Xavier, del nostre horitzó un paisatge, del nostre límit un marc?
Però Empúries és també, en certa manera, Barcelona. En la idea de Catalunya-ciutat dels noucentistes, Empúries jugava un paper cabdal, com a origen de la civilització antiga i com a inspiració permanent de cara al futur. Fa uns anys vaig fer una conferència a Chicago per la que vaig entrevistar a diversos consellers de Cultura de la Generalitat preguntant-los quin era el paper del Noucentisme o el món antic en la societat catalana avui en dia. Sembla que no massa, excepte el del seu record, però en Xavier va voler donar impuls a aquesta essència, i equiparar-nos amb molts altres països europeus, i no europeus, que han fonamentat els seus estats i sistemes polítics en els clàssics grecoromans i els mantenen com a punt de fuga.
Per altra banda, i recuperant la idea de no competència, i de no submissió, que en Josep Ramoneda també considera clau en el pensament d’en Xavier, ell sempre em deia que estava treballant en un “Elogi de la incompetència”. Incompetència com la no necessitat de sotmetre, ni de crear jerarquies, ni de forçar, o esforçar-se massa. En l’esport simbolitzat per la imatge del tir a l’arc japonès en què l’últim consell per encertar la diana és ja no apuntar ni al centre en l’instant de preparació final abans de disparar la fletxa. Concentració relaxada. Memòria muscular. Sap més la cera del bronze.
De res en excés, diu el narrador dels textos de l’arribada de la flama, ni tan sols l’esperit competitiu (Soló). De joc, tot el que es vulgui, però de competició, la justa. I segueix el narrador, responent a Heràclit l’obscur quan diu que el combat és el pare de totes les coses: “Certament, però cal encara civilitzar aquest combat fins a fer-lo contesa, i reglar la contesa fins a fer-la esport.” Una no confrontació lúdica, que permeti tota mena de sorpreses. Els grecs, dubtosos de tot, sense una opinió ja feta de cada cosa, competien per honor i excel·lència, no per diners. El joc no procedeix de la cultura, sinó que la precedeix, diu Huizinga, i es pot trobar ja en els animals. Amb en Xavier érem amics perquè jugàvem i ens sorpreníem l’un a l’altre en aquest joc constant que és la vida, que, com el foc, crea i destrueix, i permet la sublimació de la guerra i el conflicte a través de quelcom amb valor constructiu i civilitzador.
Al frontó del temple de Delfos hi havia les inscripcions: “de res en excés” (Μηδὲν άγαν) i “coneix-te a tu mateix” (γνωθισεαυτόν). En Xavier es coneixia tant a si mateix que tot just a disset anys ja es repetia (només fa disset anys que em porto), i per això sempre buscava quelcom més, però malauradament per ell, i per tots, caelum non animus mutant quiu trans mari currunt (És el cel, i no l’ànima, el que canvia quan es viatja mar enllà). Així és com acaba el seu llibre autobiogràfic Dimonis íntims, després d’una conversa de tres dies amb Borges parlant, entre altres coses sobre la personalitat i el jo cíclic i reiteratiu que inexorablement ens persegueix, per països, per professions, a la universitat i a la vida pública. Mantenint una relació ambivalent amb la política, en Xavier se la va prendre, en part, com un camp d’estudi, com una vida més de les moltes que va viure. No només volia que la realitat el sorprengués, sinó que es volia sorprendre ell a si mateix. Ser símptoma, però sense voler; deixar-se ser, però d’una manera diferent a si mateix. Estava en contra de forçar l’espontaneïtat, com al nen al qual li demanen que sigui espontani. I alhora volia ser metge per fer el bé espontàniament, orgànicament. Però es desmaiava en veure sang…
En Xavier creava imatges que feien raonar, elevava l’anècdota a categoria, com el potet de llet (for your coffee) que obre la Crítica de la modernitat, en la que tot està massa fet a la mesura de la gent i no se la deixa respirar, fer sístole i diàstole, ajustar-se a la realitat. Aquestes anècdotes/categories es podrien comparar als denkbilders (imatges que construeixen pensament) de Walter Benjamin – amb qui en Xavier, i ell hi estava d’acord, es podria veure reflectit. De la mateixa manera que estava en contra del control i de la cosa massa instal·lada, considerava l’afany de poder dins la política una forma de malaltia. Recordava que Aristòtil assenyala en la seva Política que la gent incapaç de deixar el càrrec són uns malalts (maquiavèl·lics, narcisistes), i que cal establir mecanismes de substitució democràtics com per exemple l’ostracisme o la loteria pels càrrecs públics a l’antiga Grècia. Només així curar aquests afligits que no poden deixar d’encadenar posicions, fent així mal a la polis. Els antics grecs sabien que el poder podia corrompre fins i tot els cors més purs. Més d’una vegada m’havia explicat la teoria de Canetti segons la qual els que han patit el dolor d’una opressió excessiva, com si fos un fibló, només poden refer-se oprimint els altres: només poden treure’s el fibló clavant-lo a una altra persona. Amb relació al poder, a l’ego, i a la necessitat de deixar empremta, Fichte parla de la voluntat dels homes de perdurar en el temps:
“Quin caràcter noble no desitjarà, ardentment, repetir en la vida dels seus fills, i dels fills dels seus fills la seva pròpia vida, ennoblida i millorada, molt temps després d’haver abandonat aquesta terra?
…
Quin serà l’esperit noble que no desitgi contribuir, per poc que sigui, mitjançant l’acció i el pensament, a la perfectibilitat infinita i sempre progressiva de la seva pròpia raça, dipositar en la història res d’absolutament nou, que mai no hagi existit i que persistirà en el temps com a font inextingible de noves creacions. Es tracta de pagar el lloc que ocupa en aquesta terra i els breus anys de vida que li són concedits amb alguna cosa que duri eternament, aquí baix encara. És així com un simple particular podrà deixar en la seva consciència i en la seva fe, si la història no conserva el seu nom (perquè el desig de la glòria és una vanitat menyspreable), monuments que donin testimoniatge de la seva existència. Quin caràcter noble no desitjarà això?”
Més enllà de l’ego i el poder, en aquest sentit de voluntat d’infinit fichteana, en Xavier creia profundament en el caràcter i el poble català. Tot i que no era nacionalista, volia contribuir a la cultura a la manera de Joan Ramon Resina o Edgar Illas, destacant la repercussió que va tenir el to grec de l’arribada de la flama olímpica el 1992. S’assemblava a la intenció d’hel·lenitzar la muntanya de Montjuïc amb motiu de l’exposició universal del 1929, i com això va ser impedit des de la capital d’Espanya en percebre-hi les aspiracions d’exaltar la capital de Catalunya com la metròpolis d’una Catalunya estat. Moments com els Jocs Olímpics o les Exposicions Universals son clau per projectar una certa imatge de país al món, ja no només des de Barcelona, sinó també des del hinterland. En Xavier representa, millor que ningú, aquesta connexió Noucentista entre Barcelona i Empúries, però sense ser controlador de les serres com Ors, ni defensor d’una Catalunya-ciutat que tampoc Pla acceptava. Antinoucentista per excel·lència, Pla no estava d’acord amb l’ús d’Empúries, o de l’Empordà per fins interessats, per això tant per ell com per en Xavier, la bellesa de pedra picada d’aquest paisatge eren el més important. Com si el Mar d’Empúries hagués estat dissenyat pels déus a partir de la proporció àuria.
Pla estava en contra de les vitrines en les quals els noucentistes posaven les peces trobades a les ruïnes (l’altre problema era el turisme). Deia que si el trobaven per aquestes contrades —on va viure durant anys, ja que els cafès de l’Escala tancaven més tard durant l’època del toc de queda—, el trobarien d’esquena a les pedres i mirant al mar, “emmarat”, admirant el bon gust que havien tingut els grecs foceus d’haver triat aquest indret per establir-s’hi. En paraules seves: “Empúries és un lloc sagrat, una de les arrels més profundes del país —un paisatge que físicament és com un altre paisatge, però que no és com un altre paisatge. És el paisatge del nostre passat més reculat, d’un moment de la nostra història que incita la nostra imaginació i, per tant, el nostre instint de llibertat d’una manera vivíssima. Potser Empúries és la nostra obscura estratificació ancestral, és el nostre paradís perdut”. Segons Xavier Antich, la cerimònia d’arribada de la flama del 1992 va ser capaç de reviure aquesta estratificació obscura i convertir el paradís perdut en un “horitzó de futur obert”.
Ja per anar tancant, ens podem preguntar per aquest horitzó de futur obert: Quin és el paper d’Empúries i dels grecs en la nostra cultura? Ens poden servir de punt de fuga en el passat? I com a referència pel futur? És en aquest contínuum que podem entendre com ho va fer en Xavier per deixar testimoniatge de la seva existència en el sentit fichteà tot connectant amb els múltiples estrats que han habitat aquest sòl. Aquest petit homenatge a casa seva és només una manera de contribuir-hi, de les moltes que hi haurà en el futur. Podria parlar de més aspectes l’obra filosòfica de Rubert, de la seva teoria de la sensibilitat, de la seva estètica, de la seva ètica, de la seva política, de la seva influència en el moviment independentista, si bé ell es declarava independentista no nacionalista, i en això va fer que molts ens hi sentíssim identificats. M’he centrat, sobretot, en la seva relació amb Empúries i amb els clàssics, indirectament també amb el Noucentisme. Per acabar, només m’agradaria celebrar una vegada més la figura d’en Xavier, i la nostra amistat, avui i aquí, a prop seu, en aquest entorn tan especial, i que ell tant estimava.
[1] Quan Xavier Rubert parla d’Empúries com a Pont entre la cultura clàssica dels grecs foceus i nosaltres —que primer ens fa colonitzats i que després fa d’Espanya un país colonitzador—, parla d’una Espanya que es reconcilia amb una forma de catalanitat jesuítica. Aquella que s’inspirava en les reduccions guaranís a Paraguai descrites en el seu Laberinto de la Hispanidad (1987). El 1992, cinc-cents anys després de l’arribada de Colom a Amèrica, se celebraren uns Jocs Olímpics que, com a l’Antiga Grècia, signifiquen una treva, una coordinació entre una Catalunya i una Espanya que no va poder acabar de ser. Posteriorment, en Xavier va revaluar aquell esdeveniment tot buscant una separació amistosa que ens permetés entendre’ns millor els uns amb els altres.
La segona jornada del Festival Pèplum, celebrada en el jaciment arqueològic d’Empúries el 24 d’agost de 2023, se centrà en la figura del filòsof Xavier Rubert de Ventós, traspassat el passat 23 de gener. Per commemorar-ho, es van celebrar diverses xerrades. Reproduïm la intervenció de l’investigador de la Càtedra Josep Termes d’Història, Identitats i Humanitats Digitals de la Universitat de Barcelona, el Dr. Pau Guinart. Per a més informació, cliqueu aquí. Si voleu escoltar la conferència, pitjant aquí podeu accedir al vídeo complet.
NACIONALITATS & POLÍTICA 