El declivi del pensament històric

per Eric Alterman (@Eric_Alterman), historiador, columnista i professor

Captura de pantalla 2019-04-18 a les 13.30.20Captura de pantalla 2019-04-18 a les 13.37.54

Després d’ignorar durant dècades les qüestions de la desigualtat econòmica, economistes i acadèmics d’altres àmbits tot just acaben de descobrir una varietat els efectes de la qual van més enllà del fet que algunes persones tinguin massa diners i moltes altres no en tinguin prou. La desigualtat afecta la nostra salut física i mental, la nostra habilitat de conviure amb altres persones, de fer-nos sentir, d’obligar els nostres governants a retre comptes i, per descomptat, de decidir el futur que volem per als nostres fills. Fa poc que m’he adonat d’un aspecte de la desigualtat econòmica al qual no s’ha prestat l’atenció que mereix. L’anomeno la “desigualtat intel·lectual”.

No em refereixo al fet evident i incontestable que unes persones puguin ser més intel·ligents que unes altres, sinó, més aviat, al fet que unes persones tenen els recursos per intentar entendre la nostra societat mentre que la majoria no els té. A les acaballes de l’any passat, Benjamin M. Schmidt, un professor d’història de la Northeastern University, a Boston, va publicar un estudi que demostra el fet que durant l’última dècada la història ha estat el camp acadèmic que més ràpidament s’ha enfonsat, tot i que el nombre d’estudiants universitaris hagi crescut. Avui dia, s’imparteixen no gaire més de 24.000 especialitats d’història, el que suposa entre l’1 i el 2 per cent de les carreres universitàries, un descens de gairebé un terç des del 2011. El declivi s’evidencia en gairebé tots els grups ètnics o racials i entre homes i dones. En termes geogràfics, el descens és més pronunciat al Mitjà Oest, si bé impacta en tot el territori estatunidenc.

No obstant això, la situació no és del tot negativa. Es viu una època d’auge de la història a Yale, on és la tercera matèria més popular, així com en altres universitats d’elit, com ara Brown, Princeton i Columbia, on continua essent una de les carreres més exitoses. El departament d’història de Yale es proposa contractar tan sols aquest any més de mitja dotzena de professors, coincidint alhora amb la proposta del rector de la University of Wisconsin-Stevens Point, Bernie L. Patterson, d’eliminar els estudis d’història i despatxar almenys un dels professors titulars. Està clar que quan hom llegeix la lletra petita tot és més complicat. L. Willis, el cap del departament d’història d’aquesta universitat, em va explicar que la proposta del rector és una retallada pressupostària a conseqüència del descens progressiu d’estudiants d’aquesta especialitat, però que en realitat busca reduir el nombre de professors, de catorze a deu, cosa que comporta desfer-se d’almenys un professor titular. És per això que cal dissoldre el departament, tot i que un portaveu de la universitat va afirmar que la institució “està explorant totes les opcions per evitar despatxar professors o altres membres de la facultat”. Els professors que continuïn seran traslladats a nous departaments que combinin la història amb altres matèries.

La Universitat Stevens Points, situada a Northwoods, Wisconsin, ha acollit els primers universitaris de moltes famílies i, en el passat, el departament d’història es va especialitzar en la formació de mestres. Willis assenyala que l’anterior Governador de Wisconsin, Scott Walker, va liderar l’enfrontament amb els sindicats de professors, eliminant ajudes i gairebé el 10 % dels professors de l’educació pública, fet que va provocar que els estudiants trobessin menys atractiva la idea de dedicar-se a la docència. “Sento a dir sovint: ‘quina mena de feina aconseguiré amb això? Els meus pares m’han fet canviar d’idea’” —comenta Willis. I segueix: “Hi ha molta pressió sobre aquesta generació en particular”, si bé, diu ell mateix, també he notat un augment en el nombre d’alumnes que opten per aquesta especialitat, de 76 a 120 el darrer semestre. Per tant, afegeix, “Jo no tinc aquesta percepció que apunta a una tendència unidireccional cap a la nostra desaparició”.

La magnitud del descens d’alumnes d’història és més notable des dels anys 2011 i 2012. Evidentment, la crisi financera de 2008 va transmetre a estudiants —i pares— la sensació que era millor optar per una carrera d’un àmbit que els garantís més seguretat a l’hora de trobar feina. Gairebé totes les carreres que han experimentat un creixement des del 2011, segons assenyala Schmidt en un estudi anterior, són de disciplines denominades STEM (per les seves sigles en anglès, de ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques), incloent infermeria, enginyeria, informàtica i biologia. Un reportatge recent del diari The York Times explicava que el nombre d’estudiants d’informàtica ha crescut més del doble entre el 2013 i el 2017. “El MIT i Stanford estan fent grans avenços en l’àmbit de les ciències”, em comenta Alan Mikhail, cap del departament d’història de Yale. Altres universitats han tendit a emular aquestes dues universitats, sobretot perquè avui dia les disciplines STEM estimulen els grans finançadors, i amb aquest diners augmenta la reputació nacional de cada universitat. David Blight, professor d’història a Yale i director del Centre Gilder Lehrman, una institució enfocada a l’estudi de l’esclavitud, la risistència i l’abolicionisme, m’explica el mateix quant al finançament. En una reunió recent amb els gestors de la universitat va sentir a dir que els patrocinadors cercaven finançar programes STEM, i per això conclou Blight: “són els patrocinadors els que prenen les decisions”.

No obstant això, la història continua tenint èxit a Yale, en part perquè es tracta d’un departament de gran vàlua, amb diversos professors estrella coneguts a nivell nacional, molts dels quals s’espera que faran classe de grau, i en part, també, perquè es tracta de Yale, ja que un títol en humanitats obtingut en aquesta universitat pot obrir gairebé totes les portes professionals. Com assenyala Mikhail, “la veritable pressió econòmica que els estudiants senten avui dia és menor a Yale. La política d’admissions sense discriminar per qüestions econòmiques marca la diferència, a la vegada que hom té la sensació que un títol de Yale obre la porta a qualsevol feina, fins i tot en llocs com Goldman o la Facultat de Medicina”. Recentment, el departament de relacions públiques de Yale va emetre un vídeo sobre el fill d’uns immigrants mexicans, Fernando Rojas, qui va centrar l’atenció dels mitjans nacionals després de ser admès en les vuit prestigioses universitats del nord-est dels EUA, les que pertanyen a l’anomenada Ivy League. Rojas, que finalment es va integrar al Center for the Study of Race, Indigeneity, and Transnational Migration de Yale, s’està preparant per obtenir el doctorat en història.

La raó per la qual els estudiants de Yale i d’institucions similars es poden “permetre” estudiar història és perquè tenen la sort de veure la universitat com l’oportunitat d’aprendre sobre el món que hi ha més enllà de les seves ciutats natals, a més d’intentar entendre quin serà el seu lloc en aquest món. Això és el que aconsegueix la història. Ens situa i ens ajuda a entendre com hem arribat fins aquí i per què les coses són com són. “La història infon un sentit de ciutadania i ens recorda quines preguntes cal fer, especialment sobre evidències”, diu Willis. En un correu electrònic posterior a la nostra conversa, Mikhail em va escriure: “l’estudi del passat ens mostra que l’única manera d’entendre el present és abraçar el caos de la política, la cultura i l’economia. No existeixen respostes senzilles per a qüestions urgents sobre el món i la vida pública”. Com és ben sabut, Bruce Springsteen va desenvolupar una profunda consciència política després que li caigués a les mans A Pocket History of the United States, una famosa obra sobre la història dels EUA escrita per Allan Nevins i Henry Steel Commager, publicada per primera vegada el 1942. En el seu recent espectacle a Broadway, Springsteen va afirmar: “Volia conèixer tota la història americana… Em vaig sentir com si necessités entendre tot el que fos possible per entendre’m a mi mateix”.

Donald Trump és el rei de les mentides fins i tot amb consideracions històriques fal·laces. És difícil triar una mentida entre el centenar de falsedats que Trump ha sostingut com a president, per bé que una de les més sorprenents l’ha feta recentment quan, ignorant tot el que se sap sobre el comportament il·legal de la Unió Soviètica, va insistir a afirmar que “la raó per la qual Rússia va intervenir a l’Afganistan era perquè terroristes afganesos havien envaït Rússia. El russos van fer bé d’anar-hi”. L’editorial de The Wall Street Journal (que habitualment es mostra amable amb Trump) va assenyalar: “no es recorda una declaració més absurda i errònia feta per un president nord-americà”. En les darreres dècades, els Republicans s’han aprofitat de la manca de sentit històric dels nord-americans a l’hora de jutjar la política. Com explicar sinó el fet que, durant el govern de Trump s’hagi aconseguit convertir la immigració legal en l’excusa de tots els mals del país, a pesar que qualsevol anàlisi històrica lúcida demostraria que la immigració ha estat una de les majors fonts d’innovació, creativitat i productivitat econòmica dels EUA.

“Sí, tenim la responsabilitat de formar per al món professional, però també d’educar per a la vida. Sense el coneixement històric no s’està preparat per a la vida”, em deia Blight. A mesura que el discurs polític està més dominat que mai pels que menyspreen la veritat o la credibilitat, estem més a prop del que advertia Walter Lippmann fa un segle en el seu seminal Liberty and the News: “Els homes que desconeixen els fets rellevants del seu entorn són les víctimes inevitables de l’agitació i la propaganda. El sapastre, el xarlatà, el patrioter. . . tan sols poden florir quan el públic es veu privat de l’accés independent a la informació,”. Un país els ciutadans del qual desconeixen la història està condemnat a ser dirigit per sapastres, xarlatans i patriotes de saló. Donald Trump va demostrar que era les tres coses des del moment que va construir la seva carrera política damunt les mentides sobre on havia nascut Barack Obama. Sense especialistes en història, estem condemnats a repetir persones com ell.

[Traducció: Agustí Colomines] Article original en anglès: “The Decline of Historical Thinking”, publicat a la versió digital de The New Yorker, del 4 de febrer de 2019.

* * *

Eric Alterman és doctor en història i catedràtic d’anglès al Brooklyn College de CUNY. També és columnista a The Nation. Aquest article va generar-ne un altre del professor Andreu Mayayo, catedràtic d’història a la Universitat de Barcelona, “Sense futur no hi ha passat”, que va ser publicat a L’Avenç, núm. 456, d’abril de 2019. Al cap d’un dies, l’historiador Xavier Diez, membre del GRENPoC de la Càtedra Josep Termes de la Universitat de Barcelona, va publicar un altre comentari sobre la qüestió, “Qui desconeix el passat està condemnat a no tenir futur”, publicat on-line a la Revista Mirall.
Oferim aquets espai a qui vulgui fer-hi contribucions, que prèviament seran examinades pel consell assessor del GRENPoC.

Un estudi cultural que ens calia

per Jordi Galves (@jordigalves), escriptor

Captura de pantalla 2019-04-10 a les 10.45.18Esdevé fascinant abocar-se a aquesta breu panoràmica de la literatura castellana escrita per catalans, des del segle quinzè fins a l’actualitat, amb figures tan assenyalades com Carlos Ruiz-Zafón, Salvador Pániker, Maruja Torres o l’imprescindible Javier Cercas. Probablement per raons polítiques i no pas literàries, aquest llibre només mira els catalans administratius i no pas culturals. Com hauria guanyat la perspectiva de l’estudi, la ideologia pròpia del llibre i el seny combinat amb l’esforç si no s’haguessin estalviat els millors noms de la cultura catalana en castellà. La realitat viva dels Països Catalans va més enllà de les projeccions catalanistes previstes per Joan Fuster, de tal manera que, per exemple, fa estrany parlar del fenomen de l’Escola de Barcelona, sense una de les seves més destacades muses, la mallorquina Carme Riera, tan assagista i tan poc catalana de naixement com Francesc Candel, un valencià que, en canvi, sí que és inclòs en el llibre. Com hauria guanyat en espanyolitat, en castellanisme, percussió i, sobretot, en qualitat literària si s’hagués recollit el conreu de la llengua castellana per part de grans mestres insulars com Joan Alcover, Gabriel Alomar, Tomàs Aguiló, Joan Estelrich, Valentí Puig, Joan Ramis, Llorenç i Miquel Villalonga. O afegint a l’ensems els noms dels valencians Vicent Blasco Ibáñez, José Augusto Trinidad Martínez Ruiz, més conegut com Azorín, Carlos Arniches, Xavier Casp, Lucía Etxebarria, Juan Gil-Albert, Juan José Millás, Vicente Molina Foix, Francisco Tomàs i Valiente i Fernando Vizcaíno Casas.

Com hauria guanyat aquest magnífic estudi si s’haguessin tingut en compte algunes de les muntanyoses piles de bibliografia sociolingüística que expliquen perfectament per què la cultura catalana fou, des dels seus orígens una cultura plurilingüe i oberta als quatre vents, en la qual convisqué el català amb el llatí, l’occità, l’hebreu, l’àrab i l’amazig per citar-ne només els idiomes més principals. El meu mestre Martí de Riquer, savi dels temps originaris, no deixava de tenir present que el llibre medieval mai no es llegeix sol i que les literatures nacionals són, a tot estirar, una convenció acadèmica més desgraciada que útil. Però una convenció que cal dibuixar primerament abans d’oblidar-la, abans de superar-la. Sense els estudiosos de la literatura catalana en català no es podria ara obrir la curiositat a d’altres perspectives, com la dels catalanoparlants que van esdevenir escriptors en llatí com el gegant Joan-Lluís Vives o escriptors en altres il·lustres llengües com el francès o l’italià. La importància de la llengua castellana en terres de llengua catalana quedaria encara més ben perfilada. Sens dubte té raó l’autor quan diu que existeix una altra Catalunya. I fins i tot afegiríem que hi ha una altra i encara una altra més enllà de les modes i els oportunismes de l’actualitat. Vegem, aquest sentit, la inexplicable absència d’un dels grans escriptors barcelonins, autor en francès i espanyol, José Luis de Vilallonga, marquès de Castellvell a qui vaig conèixer i freqüentar durant els darrers anys de la seva vida. Un dia d’aquests en parlarem aquí. Almenys fou més popular, interessant i millor escriptor que el pobre Fèlix Sardà i Salvany.

Sens dubte que calia que un periodista cultural tan preparat, tan intel·ligent, tan innovador i tan audaç com Sergio Vila-Sanjuán escrigués aquest minuciós estudi. És un dels nous savis de Barcelona. El seu llibre està tan ben fet que semblaria un afalac enumerar ara totes les importants virtuts que el decoren. El llibre és feliç, està inspirat, com diu el pròleg, en una conversa de l’autor amb Jordi Pujol, pigmeu intel·lectual si avui el comparem amb polítics de la mateixa corda ideològica i transcendència històrica, com Enric Prat de la Riba o Francesc Cambó, dos escriptors de raça. Potser la política cultural, al capdavall, és menys interessant que la literatura per ella mateixa.

Certament, la moda d’escriure en castellà és ja una mania a Catalunya, una vella tradició que es pot remuntar al segle XV si es vol, amb la figura seminal d’Enric de Villena. Fa cinc-cents anys que dura. Ha donat grans moments de glòria, de comerç, de vitalisme, d’hipotètica harmonia peninsular, però fins ara cap fenomen comparable al que va representar la literatura en castellà en terres del gallec-portuguès. Tampoc no ha donat, per ara, cap gran escriptor català en llengua castellana, si més no comparable als grans noms castellans sorgits de la cultura basca com Miguel de Unamuno o Pío Baroja. Fins ara la literatura castellana a Catalunya no ha estat capaç d’oferir cap obra que pugui fer ombra a Josep Pla, a Sagarra, a La plaça del Diamant, a la poesia de Carner, de Foix, de Riba, a la poesia de Casasses, al teatre de Belbel, als contes de Quim Monzó, tots llibres eterns, homenatges a Catalunya. No hi ha cap títol escrit en castellà procedent de terres catalanes que tampoc pugui competir amb l’obra de Cela, amb la generació del 27, amb el boom sud-americà. Ni un. No hi ha cap escriptor català en llengua castellana, en tot el segle XX, que pugui competir amb la gràcia, el pensament, el valor, la modernitat, la potència, l’entusiasme, la creativitat d’un escriptor en llengua francesa, anomenat Salvador Dalí. Per afegir-ne un altre més.

Josep Fontana (1931-2018)

Josep-Fontana

La millor manera d’homanetjar algú que ha dedicat la seva vida a investigar i a escriure és prendre en consideració la seva obra. Josep Fontana va néixer a Barcelona el 20 de novembre de 1931 i va morir el passat 28 d’agost i la seva obra és ingent. Aquí us enllacem una pàgina web que aplega 79 dels títols que va produir.

També us ressenyem dos article que han estat publicats amb motiu de la seva mort:

Julián Casanova: «Josep Fontana, la huella de un investigador», El País, 28/08/2018

Josep M. Muñoz i Lloret: «Fontana, un propòsit i un sentit», El Punt Avui, 29/08/2018

També podeu veure una entrevista, del 2015, realitzava pel programa Retrats de TV3 i una altra entrevista més recent, del 2018:

 

Simposi sobre el Congrés de Cultura Catalana de 1977

Programa Simposi

El Simposi tindrà lloc el dia 29 de juny a la tarda i el 30 de juny tot el dia a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans (C. del Carmes 47, barcelona) i compatarà amb la participació dels nostre IP i director de la Càtedra Josep Termes, el Dr. Agustí Colomines.

La inscripció és gratuïta i podeu fer-ho omplint el següent formulari: cliqueu aquí

Programa:

Dijous 29 de juny:
  •  19.oo h. Inauguració del Simposi a càrrec de Joandomènech Ros, President de l’IEC, de Miquel Strubell, President de la Fundació Congrés de Cultura Catalana i de Jaume Ribera, President de la Fundació Antigues Caixes Catalanes.
  • 19.15 h. Conferència inaugural a càrrec de Ramon Folch.

En acabar es servirà una copa de cava.

Divendres 30 de juny:

9.00 h – 10.30 h. 1a Sessió: Els límits de la Transició als Països Catalans. 

  • Ponents: Sebastià Serra, Jordi Casassas, Ferran Archilés.
  • Modera: Jaume Claret.

10.30 h – 12.00 h. 2a Sessió: El Congrés de Cultura Catalana, el debat des del territori. 

  • Ponents: Mercè Picornell, Gustau Muñoz, Lluís Duran.
  • Modera: Giovanni Cattini.

12.00 h – 12.30 h. Pausa- cafè. 

12.30 h – 13.30 h. Comunicacions:

Introdueix: Ivan Serrano.

  • David Paloma. La concreció de la llengua estàndard: algunes observacions sobre l’herència del Congrés.
  • Francesc Marco. L’herència personal del Congrés de Cultura Catalana: perfils i trajectòries.
  • Martí Serra. L’actualitat de la qüestió territorial en el Congrés de Cultura Catalana.
  • Sarah Jumel. La lluita per la democratització en el marc del Congrés de Cultura Catalana. 

13.30 h – 15.00 h. Dinar.

15.00 h – 16.30 h. 3a Sessió: Els continguts del Congrés de Cultura Catalana i la seva vigència.

Ponents:

  • Isidor Marí: Llengua i Cultura.
  • Josep M. Carreras: Economia i Territori.
  • Imma Tubella: Educació i Recerca.
  • Enric Pujol: Institucions.

Modera: Montserrat Tresserra.

16.30 h – 16.50 h. Pausa – cafè.

17.00 h – 18.30 h. 4a Sessió: Els congressistes dins del Congrés.

Ponents:

  • Agustí Colomines. El Congrés de la Joventut Catalana.
  • Pere Manzanares. El Congrés des de Catalunya Nord.
  • Ramon Espasa. L’àmbit de treball d’Estructura Sanitària.
  • Anna Balletbò. El Congrés i la premsa.

Modera: Agustí Alcoberro.

18.30 h. Cloenda i relatoria final a càrrec de Marta Rovira i Martínez.

COMITÈ CIENTÍFIC:

Agustí Alcoberro, Lluís Duran, Montserrat Treserra, Jaume Subirana, Jaume Claret, Ivan Serrano, Isidor Marí, Enric Pujol, Giovanni Cattini.

ENTITATS I GRUPS DE RECERCA COL·LABORADORS:

Institut d’Estudis Catalans (IEC).

Institut Ramon Muntaner (IRMU). 

Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana.

Mirmanda

IdentiCat (UOC)

GEHCI (UB) – Grup d’Estudis d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals

CEFID (UAB) – Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica 

Càtedra Josep Termes (UB)

GECIEC (UdL) – Grup d’Estudis de la Cultura i de les Identitats a l’Europa Contemporània

 

 

 

Presentació del llibre “Pensar con libertad” de Liah Greenfeld

Liah.jpg
El 10 d’octubre es va presentar al CCCB el llibre Pensar con libertad. La humanidad y la nación en todos sus estados, de la professora Liah Greenfeld, publicat per Arpa Editores, i amb un pròleg d’Agustí Colomines i Aurora Madaula. La presentació va consistir en una conferència oberta al públic de la professora Greenfeld i d’un seminari privat amb acadèmics i periodistes que va tenir lloc l’endemà. Es tracta d’una compilació d’assajos que ens permet endinsar-nos en el seu pensament i recorregut intel·lectuals mitjançant el diàlegs – ja sigui per concordança, ja sigui per dissentiment­– amb les idees de pensadors com ara Karl Marx, Max Weber, Émile Durkheim, Joseph Ben-David, Edward Shils, Raymond Aron, Daniel Bell, Ernst Gellner i Benedict Anderson.

Tot i tractar-se d’una de les pensadores més influents en l’àmbit dels estudis del nacionalisme –i, de fet, l’única encara viva després de la mort de Hans Khon, Gellner, Hobsbawm, Anderson i Anthony D. Smith–, la seva obra és ben poc coneguda a l’estat espanyol. Fins a dia d’avui tan sols hi havia una traducció al català de Nacionalisme i Modernitat (Editorial Afers, 1999), impulsada pel Dr. Agustí Colomines, i Nacionalismo: cinco vías hacia la modernidad (Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 2005). Aquesta nova traducció al castellà de part de la seva obra és, per tant, tan necessària com delectable.

No podem entendre l’originalitat de l’obra de Liah Greenfeld, així com les seves inquietuds intel·lectuals, sense donar un breu cop d’ull a la seva biografia. Jueva nascuda a la Rússia bolxevic dels anys cinquanta, aquest fet la va marcar fortament: tot i pertànyer a una família bolxevic i atea des de vàries generacions, com ella mateixa afirma, “l’antisemitisme rus em va alliberar de qualsevol il·lusió de que fins i tot la falta total de familiaritat amb el judaisme pogués alliberar-te de ser jueu”. Malgrat haver participat activament a favor dels bolxevics, la seva família va patir tortures, detencions, llargues estades als gulags… pel fet d’haver nascut jueus.

Ja a principis dels anys setanta, els pares de Greenfeld van decidir emigrar a Israel, on començà a estudiar sociologia. Un cop doctorada, el seu professor i mentor, Joseph Ben-David, va aconseguir que Greenfeld fos acollida a la Universitat de Chicago pel professor d’aquest Edward Shils. La seva carrera com a docent als EUA passa també per altres universitats de gran prestigi, com la de Nova York, Harvard i la Universitat de Boston, on encara avui dia imparteix classes.

Aquesta identitat múltiple, russa i jueva a la vegada, i els problemes que va patir arran d’això, la van portar a interessar-se per l’estudi del nacionalisme i la consciència d’identitat. Un interès que va redoblar-se en adquirir la nacionalitat nord-americana sense abandonar, però, la israeliana.

A diferència de molts altres autors, i per tant a la contra de les teories a l’ús, Liah Greenfeld no defineix el nacionalisme per la seva modernitat. Dóna la volta a aquesta idea i afirma que el camí segueix la direcció oposada: és la modernitat la que ve definida pel nacionalisme, fins el punt de considerar que el nacionalisme va ajudar a fer néixer la modernitat. Si històricament les grans religions havien contribuït a crear i mantenir l’ordre social, Liah Greenfeld considera que el nacionalisme és el que exerceix aquest paper en les societats modernes, relegant les religions com a formes de generar ordre.

La identitat múltiple de Greenfeld, incloent-hi els dos passaports de què disposa, fa que consideri que “la identitat nacional és quelcom que es construeix”. No per això és menys important que si en cas d’haver-la heretat, per imposició o per transmissió, ja que sempre és necessari que els individus i les comunitats tinguin un clar i adequat sentit de la identitat.

Us convidem a veure el vídeo de la conferència.

Posem també a la vostra disposició l’entrevista que Enric Vila li va fer i publicà el 12 d’octubre aelnacional.cat, un text que, a més, qüestiona la interpretació del nacionalisme que es fa a l’estat espanyol perquè està condicionada pels apriorismes i les condemnes. Manllevant les paraules de Liah Greenfeld: “Oposar el nacionalisme a la democràcia és un greu error”.

“Oposar el nacionalisme a la democràcia és un greu error”. Entrevista a Liah Greenfeld

Text: Enric Vila – Fotos: Sergi Alcàzar

_mg_0607_11_958x630

El dilluns 10 d’octubre, Liah Greenfeld va pronunciar una conferència al CCCB a propòsit de la traducció del seu llibre Pensar con libertad. La humanidad y la nación en todos sus estados (Arpa Editores). L’assaig, que va precedit per una llarga introducció dels investigadors dels GRENPoC, Agustí Colomines i Aurora Madaula, recull  un seguit de textos sobre el nacionalisme que es carreguen les teories grises i deshumanitzades d’Ernest Gellner i d’altres vaques sagrades del món acadèmic castrades pels traumes del segle XX.

Com passa amb alguns jueus desplaçats per les follies europees, Greenfeld té una visió de la història excèntrica, però suggerent. La seva tesi, desenvolupada en diversos llibres, és que el nacionalisme ha tingut un paper tan central en la construcció de la idea moderna de llibertat que actualment és el motor més potent de la globalització.

“Oposar el nacionalisme a la democràcia és un error greu –em diu. El nacionalisme és un element essencial de la vida social i política. És la construcció cultural a través de la qual la democràcia apareix i es desenvolupa en el món modern.”

Segons Greenfeld, la mala premsa que té el nacionalisme “encega” els polítics i els intel.lectuals occidentals i els impedeix de resoldre els conflictes nous amb eficàcia. “Bona part dels diaris i dels polítics -em deixa anar- pensen que el món ha de ser homogeni, però l’única homogeneïtat que hi ha en el món d’avui, precisament, és l’emergència de la consciència nacional a tot arreu.”

Nascuda a la Unió Soviètica i formada a Israel i als Estats Units, on va arribar de la mà d’un acadèmic jueu que va perdre la família a Auswitch, Greenfeld lamenta que s’utilitzi Hitler per estigmatitzar el nacionalisme. Considera que aquesta estigmatització s’ha convertit en un mitjà per frenar canvis socials que no interessen a determinades classes dirigents.

L’islamisme mateix, em diu, disfressa conflictes de fons que tradicionalment havien estat canalitzats de forma positiva pel nacionalisme. A Catalunya -em recorda-, “el nacionalisme ha tingut molta importància en la lluita per la dignitat individual i col.lectiva”. De vegades Greenfeld demana als seus alumnes que dibuixin el nacionalisme en un paper i es troba que li pinten banderes i fusells.

– Les banderes i els fusells no expressen el significat essencial del nacionalisme” –em diu.

pensar_con_libertad_hr_1024x1024

– I doncs, què haurien de dibuixar? -pregunto.

– En el llibre explico que, després de debatre, alguns estudiants em dibuixen una bola del món amb tot de gent que mira d’expressar-se. Quan algú parla d’alliberar el seu país o de fer-lo gran, tothom es posa a la defensiva sense tenir en compte que, tradicionalment, el nacionalisme ha servit per empoderar els febles i els desposseïts.”

Quan li demano perquè el nacionalisme està tan estigmatitzat a Espanya, esbufega, i diu que hi ha una sèrie de raons històriques i polítiques que cal “superar amb urgència”. L’autora considera que el nacionalisme va entrar a Espanya a través de Catalunya i que bona part de les desavinences que hi ha entre Madrid i Barcelona venen del fet que mentre que els catalans tenen una consciència nacional forta, els espanyols pràcticament no la tenen desenvolupada.

– A Espanya, l’antic Règim va posar tantes resistències que Franco va ser el primer que va intentar modernitzar l’Estat a través d’un projecte nacionalista. El problema és que ho va fer intentant unificar per la força el que no es podia unificar i per això el seu projecte nacionalista no només va quedar avortat, sinó que ha deixat un mal record.

_mg_0591_11_958x630

Segons Greenfeld, el nacionalisme neix a Anglaterra en el segle XVI, després de l’anomenada guerra de les dues roses. “Fins aquell moment la identitat de l’individu s’articulava a través de la societat feudal i era tancada i poc flexible. La imatge que l’home tenia d’ell mateix estava molt determinada per la religió i per l’estament al qual pertanyia.”

La guerra de les dues roses va extingir la casa dels Plantegenet i va deixar la noblesa anglesa afeblida. La dinastia emergent, els Tudor, va “crear una nova aristocràcia obrint-se a gent del poble” i això va tenir un efecte inesperat. La idea de nació, que llavors només representava una elit, es va anar barrejant amb la idea de “gent” o de “poble”, que fins llavors s’associava a la rebel.lia, la brutícia i la incultura.

El primer poble que va desenvolupar una consciència nacional moderna –m’assegura Greenfeld-, van ser els anglesos. El nacionalisme anglès sorgiria de la necessitat de justificar el nou ordre creat pels Tudor. “Aquelles persones de sang vermella que es van trobar ocupant el lloc que havia ocupat la casta de sang blava, van haver de donar-se una explicació a ells mateixos i al altres, i d’aquí en va sortir un nou sistema cultural que va revolucionar el món.”

El canvi de mentalitat que el nacionalisme va produir a Anglaterra es va escampar de maneres diferents a Amèrica i al Continent. A Europa, els primers a importar el nacionalisme van ser els francesos. Els aristòcrates de la cort de Lluís XIV, i els il.lustrats després, van quedar tan enlluernats per la vitalitat de la societat anglesa que van obrir les portes al nacionalisme sense entendre què significava. Això va fer que en comptes de donar peu a una democràcia liberal, el nacionalisme acabés provocant la Revolució Francesa.

A França, el nacionalisme no es va interpretar sobre la base de l’individualisme, sinó sobre la base de la unitat. Si el nacionalisme anglès i americà veu la nació com una agregació d’individus lliures amb interessos diferents, a França es defineix a través d’una idea singular mitificada: la patrie. A diferència del we the peoplela patrie no invoca la pluraliltat. A França, la nació és independent de la voluntat de la majoria i té tendències autoritàries perquè necessita un líder qualificat que la interpreti.

Segons Greenfeld, encara hi ha un tercer tipus de nacionalisme que és el rus. El nacionalisme rus és fruit del segle XVIII. Està marcat per la victòria de l’absolutisme francès en la guerra de successió i per la influència que això va tenir en el desenvolupament de la cultura nacionalista europea. El nacionalisme rus és més autoritari que el francès. Pere el Gran no només va construir de zero una capital Versallesca (Sant Petersburg), sinó que  també va crear una llengua i un espai nacional pràcticament del no res.

Veient que Rússia era menyspreada perquè no tenia una cultura i una història pròpia, Pere el Gran i la tsarina Caterina van mitificar la terra i la sang, en un món que ja avançava a tota màquina a través dels valors nacionalistes. “Per això el nacionalisme rus és ètnic i excloent” –conclou Greenfeld, que va marxar de la Unió Soviètica després que la seva família constatés amb la mort d’alguns parents que no hi havia lloc per a ells.

En el llibre escriu: “Jo vaig néixer en una família d’intel.lectuals ateus de diverses generacions, però l’antisemitisme rus em va deslliurar de la il.lusió que la falta total de familiaritat amb el judaïsme em podria alliberar de ser jueva. El fet de no poder triar va ser bo”.

– I el nacionalisme alemany? –li pregunto.  Alemanya ha pagat els plats trencats del segle XX.

– Alemanya arriba tard, i més aviat desenvolupa un “pseudonacionalisme”, que creix per oposició a la il.lustració francesa, a través de l’exaltació de l’instint i l’autenticitat de la llengua.

El concepte pseudonacionalisme em fa pensar en Berlín, que és un pastitx grotesc, una ciutat que ja es veu que és fruit d’una empanada mental com una casa. Mentrestant, Greenfeld m’explica que els alemanys estaven molt orgullosos de la seva llengua perquè la consideraven més natural i més antiga que la francesa, la italiana, la russa o l’anglesa.

Quan Greenfeld diu que els anglesos són els pares del nacionalisme no puc evitar pensar en la barreja curiosa que fan Shakespeare i els hooligans. En els temps dels Tudor, els catalans també van buscar maneres de salvar la distància entre el cel i la terra a través de la cultura. El primer manual de cuina escrit en llengua vulgar es va publicar a Nàpols en català. Historiadors americans han escrit sobre l’alt nivell de gentrificació i alfabetització de la noblesa catalana en el segle XVI.

_mg_0658_11_958x630

A diferencia de França o Espanya, el territori català estava altament urbanitzat. Els viatgers han recollit que un dels mottos dels barcelonins del segle XVI era que Barcelona era “una ciutat per a tothom”. Vicens Vives explica que els fonaments de l’Estat Nació modern es van posar a les ribes del Mediterrani durant la guerra contra el Turc.

Els catalans del 1500 també devien tenir consciència nacional, sinó Carles V no hauria elogiat la seva llengua ni Barcelona no hauria somiat de convertir-se en el melic de la civilització. El dietari de l’assaonadorMiquel Parets és una excepció entre els dietaris del segle XVII perquè aquest gènere no solia cultivar-lo gent de tan baixa condició.

Però quan Greenfeld parla de nacionalisme, em sembla que es refereix al sistema cultural que va permetre el poble anglès apoderar-se i reivindicar el seu lloc al món. Tenint en compte la marginació que la llengua anglesa va patir en la cort de Londres fins entrat el segle XV, diria que la seva teoria descriu sobretot el sistema de símbols i valors a través dels quals antigues tribus germàniques van accedir al poder i van dominar el món a mesura que l’imperi hispànic se n’anava a fer punyetes.

Greendfeld insisteix que l’objecte d’estudi de les ciències socials hauria de ser la cultura, més que no pas la societat i les seves estructures. La cultura, no pas les estructures o els comportaments socials, és el que distingeix els homes dels animals i el que fa que la història sigui imprevisible. Al final res com la cultura no expressa tan bé la llibertat de la intel.ligencia humana, i la seva capacitat per transformar la realitat a favor d’uns interessos individuals o col·lectius, prèviament imaginats.

Ara que vivim una època de transició, que són les més incòmodes, tornem a estar en mans de la cultura. Potser la sensació de putrefacció que patim té alguna cosa a veure amb la vehement crítica del nacionalisme que fan alguns nuclis de poder, només per dissimular que en el passat el van explotar de forma exagerada.

Publicat a elnacional.cat, 12/10/2016

Josep Termes, tal com el recordo, per Josep Fontana

001Explicar una persona i una vida és una tasca impossible. Ho deia, amb molta lucidesa, Twain:

“Quina part més petita de la vida d’una persona són els seus actes i les seves paraules! La seva vida real es desenvolupa en el seu cap, i no la coneix ningú més que ell mateix… Els seus actes i les seves paraules són simplement la fina crosta visible del seu món… i són una part insignificant del seu tot! Una simple pell que l’envolta. La massa del que és ell està amagada, amb els seus focs volcànics que bullen i espeteguen i que no paren mai, de dia ni de nit. Aquests són realment la seva vida, i ni estan escrits ni es poden escriure”.

El que jo voldria fer és, simplement, esbossar, a partir dels meus records, un període de la vida de Josep Termes que vaig compartir i que correspon a uns anys dels quals no es parla gaire en el que s’ha escrit sobre ell. Perquè són uns anys de formació, d’ell, meus i de tota una generació que vam fer el nostre aprenentatge al marge d’una universitat que ens tancava les portes i on potser, per altra banda, no hauríem pogut trobar el que cercàvem.

La meva relació més propera amb Termes va començar als primers anys seixantes i va acabar quan el 1982 va marxar a la Universitat de Barcelona, mentre jo restava a l’Autònoma. No ens vam tornar a trobar fins que el 1991 li vaig demanar que ens acompanyés en la fundació de l’Institut Universitari d’història Jaume Vicens Vives, a la Universitat Pompeu Fabra, on va restar fins a la seva jubilació el 2006. Però, paradoxalment, aquesta etapa, en què tornàvem a estar junts en un mateix centre, no va revifar la nostra vella intimitat.

Els dos, segurament, havíem canviat. Jo veia sobre tot els canvis que s’havien produït en ell; però està clar que ell devia veure els meus. Molt unit a la seva família, defugia ara dedicar les estones que abans ocupava a relacionar-se amb els vells amics. Quan li feies alguna proposta en aquest sentit, acostumava a contestar que tenia pressa i que havia de marxar a fer el dinar dels seus fills, o algun altre argument semblant. Havíem canviat també, tots dos, en matèria de sentiments polítics (no em feu argumentar ara perquè els anomeno sentiments i no creences ni pensaments). Als dos ens havia defraudat, estava clar, aquell projecte d’esquerres al qual ens havíem lliurat amb entusiasme en la nostra joventut; però cada un de nosaltres havia reaccionat diferentment, i això ens separava també i prou clarament.

Pel que fa referència als seus anys darrers no podia fer gran cosa més que parlar dels llibres que va publicar o d’una part molt important de la seva tasca, a la quan no es dóna l’atenció que mereix en les bibliografies, com és la seva dedicació a dirigir la recerca dels joves que es formaven a la nostra universitat. Si en voleu tenir una idea només cal que entreu al catàleg de la biblioteca de la Pompeu Fabra i, a partir del seu nom, comprovareu el gran nombre d’investigacions que va dirigir en forma de tesis doctorals. Una feina com aquesta significava una dedicació que, malauradament, no s’acostuma a tenir en compte en les valoracions del treball universitari.

DIGITAL CAMERA

DIGITAL CAMERA

Parlant de biblioteques i catàlegs hi ha, per altra banda, una cosa que trobo a faltar, i és que no existeixi encara un element que em sembla que és necessari per fer-se una imatge cabal de la seva obra, com és una bibliografia completa que ens permeti seguir la seva trajectòria intel·lectual. Una bibliografia que no serà fàcil de fer perquè, al marge dels llibres, Termes va participar en tantes iniciatives i va col·laborar en tantes tasques, com es pot veure en la revisió de la seva activitat que Francesc Roca fa en aquest llibre que presentem [Josep Termes: Catalanisme, Obrerisme i civisme], que els seus treballs diguem-ne menors, al menys en extensió, estan dispersos als llocs més diversos. Si consulteu el Catàleg col·lectiu de les Universitats Catalanes amb el nom de Josep Termes hi podeu trobar 243 entrades; però cal anar amb compte, perquè no sols és que hi ha un gran nombre de repeticions i que s’inclouen pròlegs i direccions de tesis doctorals –i que hi manquen, com és lògic, els articles de revista– sinó que la connexió mecànica entre el cognom Termes i el nom Josep arriba a donar resultats sorprenents en els casos en què una obra té més d’un autor i en què un Josep lliga amb un altre Termes. Així li trobareu atribuïdes, per exemple, un bon nombre de publicacions que un tal senyor Enric Termes va fer en col·laboració amb diversos Joseps, com Bautismo de niños en edad catequética, Catecumenat d’adults i Peregrinar a Roma. Les set esglésies o, per una altra banda, un Estudio clínico prospectivo a boca partida y controlado sobre el diseño del implante cónico… del doctor Josep Cabratosa Termes, a més d’una versió de la Passió d’Esparraguera presentada per mossèn Pau Termes i fins i tot una sarsuela còmica en una acte, de cap a 1902, “La casa de les bruixes”, una confusió, aquesta darrera, que segurament li hauria agradat més que les quatre anteriors.

Pel que fa als articles de revista la situació és molt pitjor i la feina serà molt més complexa; perquè al RACO, el registre de Revistes Catalanes amb Accés Obert, només hi figuren els dos articles que va escriure per Recerques, i està clar que això és clarament insuficient. L’establiment d’una bibliografia elaborada seriosament és una feina que cal fer, i que penso que l’obra de Termes mereix sobradament.

El que jo m’he proposat, però, és parlar del Josep Termes que vaig conèixer, dels anys en què vam ser companys i fèiem coses junts. Això té el mèrit, a més, de permetre’m parlar d’aspectes de la seva vida que només es poden reconstruir a partir dels records viscuts, perquè no estan inscrits als registres de la burocràcia acadèmica.

Ens vam conèixer, com he avençat, als primers anys seixantes. No havíem coincidit com estudiants a la Universitat, perquè ell era cinc anys més jove que jo, però no sé com, possiblement a partir de la militància comú al PSUC, vam formar un grup de joves historiadors que ens reuníem, discutíem i fèiem sessions de seminari. Termes s’hi referia al pròleg d’Anarquismo y sindicalismo en España, on parla d’“aquellos seminarios que en aquellos años organizábamos, al margen de la universidad oficial, para estimular la investigación sobre nuevos temas y con nuevas metodologías”. Em va sorprendre fa poc veure que Jordi Maluquer recordava la seva assistència a aquells seminaris com un element essencial de la seva formació.Josep_Termes._Ca_543e8e5040e23

També van resultar essencials, com és lògic, en la nostra. De vegades invitàvem gent de fora a parlar-nos. Recordo, per exemple, les converses que vam tenir amb un vell militant sindical dels tramvies, originari d’Andalusia, que ens explicava les seves experiències; però que no sabia què contestar quan li preguntàvem, per exemple, què sabia del cas d’Andreu Nin, i no encertava més que a respondre: “Veges, no sé, deien que…” O el dia en que ens va venir a veure Stanley Payne, que acabava de publicar, el 1961, Falange. A history of Spanish fascism, que era aleshores un llibre prohibit a Espanya –la traducció al castellà la va haver de publicar Ruedo Ibérico a París. Payne ens va venir a explicar que els falangistes eren uns joves intel·lectuals romàntics, amants de la poesia i coses per l’estil. Recordo que li vàrem preguntar –en aquells moments ho ignoràvem– de què vivia José Antonio, amb què es guanyava la vida. I que ens va respondre: “Ah! Això no ho sé!”. En aquell mateix moment li vàrem perdre el respecte; havíem endevinat quina mena de fantasma era el personatge que havia de distingir-se anys a venir com un filo-feixista de molt curta volada com a historiador. Podreu entendre la meva indignació quan he vist no fa gaire que Felipe Fernández-Armesto, el fill abandonat d’Augusto Assia, qualifica a Payne al Times Literary Suplement d’home d’una impecable independència.

Fèiem aquesta activitat de seminari al marge de la universitat perquè en aquells moments tant ell com jo havíem estat expulsats pel nostre comportament polític –Termes ja ho havia estat abans, però va repetir com jo, el 1966, en aquella expulsió en massa de 69 professors i 266 estudiants. Deixeu-me aclarir que el nostre delicte era haver signat un telegrama al ministre protestant contra el rector de la Universitat de Barcelona, García Valdecasas, i que el jutge que ens va venir a condemnar, un personatge sinistre, rector perpetu de la Universitat de Múrcia, va considerar que haver enviat una protesta al ministre sense passar prèviament pel propi rector era un pecat suficient com per allunyar-nos de la universitat a perpetuïtat.

A banda d’això, manteníem una militància en el PSUC que ens duia a participar en tasques de propaganda clandestina i a sortir al carrer quan hi havia manifestacions i calia córrer davant dels grisos. Em va tocar de vegades fer-ho al costat seu i he de reconèixer que era força més arriscat que jo: s’excitava i cridava molt més i aguantava més que jo quan ens venien els grisos al damunt.

He compartit moltes coses amb Termes en aquells anys de formació i de treball independent. En podria recordar de molt diverses, com les excursions a la recerca de llibres i revistes al subterrani que un llibreter tenia al costat del mercat de Sant Antoni, o la feina que vam fer pel nostre compte a l’arxiu de la Diputació, que estava aleshores al Palau de la Generalitat, en aquells anys en què no hi havia Generalitat. Un arxiu al qual s’arribava per una escaleta des del pati dels Tarongers. Entre els dos vam fitxar uns 170 lligalls i Termes en va descobrir dos d’interessantíssims que duien el títol de “Circunstancias azarosas” i que contenien tota la informació, telegrames inclosos, que enviaven els pobles durant la darrera carlinada. Són moltes hores de feina, que us poden servir per entendre com ens vam formar, cercant camins per la nostra pròpia iniciativa.

Una circumstància que ens va ajudar en aquells anys va ser la feina de redactar la secció d’història de la versió espanyola de l’Enciclopèdia Larousse, que ens va assegurar la subsistència un bon temps. M’hi havia embarcat el vell Lara, i jo hi vaig portar tots els amics del nostre seminari que vaig poder –Termes, Anna Sallés, Ramon Garrabou, Miquel Izard…–, als quals s’ajuntarien alguns membres nous de la més diversa procedència, com Borja de Riquer, que havia caigut a la secció de religió de l’enciclopèdia i no s’hi trobava gaire a gust, o un jove estudiant que ens va fer unes traduccions esplèndides i que ens va costar poc descobrir que era una persona de molta vàlua, com era Jaume Torras.

Perquè no penseu pas que això de les traduccions era fàcil de manegar. Encara recordo el cas d’una traductora a qui havíem encomanat que traduís l’article sobre la “muralla de l’Atlàntic”, és a dir sobre les fortificacions que els alemanys havien preparat per fer front a un possible desembarcament aliat a les costes franceses, i allà on el text francès deia que Hitler hi havia destinat una “masse de manoeuvre” considerable, és a dir un cos de forces armades preparades per repel·lir el desembarcament, ens va traduir que hi havia destinat una “masa de albañiles”. Devia pensar que això era lògic per tal de fer una muralla.

Vam patir amb això dels traductors. A un que ens va venir a demanar ajut, un universitari de Madrid, de la corda de Tierno Galván, li vam proporcionar una traducció d’un llibre sobre Àfrica on la recomanació de l’autor de què s’introduïssin “vaques frisones” es va convertir en un elogi dels alts rendiments de les “vacas frioleras

Van ser anys d’un treball que, com a mínim, ens va ajudar a tots a reforçar els nostres coneixements d’història espanyola i llatinoamericana, però també, i sobretot, ens va ensenyar a escriure. Tenies un nombre fixat d’espais per desenvolupar una biografia o un tema històric concret i això t’obligava a separar el que era accessori del realment necessari. Va ser aleshores quan vaig entendre aquella expressió de Lucien Febvre: “el qualificatiu, quin enemic de l’estil!”.003

La nostra era una vida regular de treball, unes hores cada tarda, que resultava més agradable viscuda entre amics. De vegades el vell Lara apareixia per la nostra sala ensenyant-nos a algun visitant exterior, com qui ensenya les bèsties d’un zoològic. Un d’aquests va ser l’abat del Valle de los Caídos, fray Justo Pérez de Urbel, que va restar tancat ocasionalment dins d’un lavabo i va organitzar un aldarull fins que el van rescatar.

Un altre dia Termes va venir amb uns documents dels quals la Lamberet, la historiadora de l’anarquisme, li havia demanat que fes fotocòpies, que en aquells moments no eren tan fàcils d’obtenir; eren cartes familiars dels presos del Procés de Montjuïc, documents de no massa interès polític, però sí humà, que reflectien l’angoixa d’uns homes que anaven a morir sense saber ben bé per què. En vam fer també còpies per a nosaltres i les meves deuen estar en algun arxivador oblidat.

La feina de l’enciclopèdia tenia els seus problemes. De vegades ens trobàvem amb articles que no podien deixar-se passar sense refer-los del tot, com el del president de l’acadèmia de la història d’un país llatinoamericà que ens descrivia la trobada entre un conquistador i un sobirà indígena amb diàlegs i tot, en què es podia llegir: “¡Maldición! Gritó el fraile, y tronaron los cañones”. En alguna ocasió havíem de descartar alguna recomanació, com la d’un arquebisbe veneçolà que ens advertia que no ens podíem oblidar d’incloure a l’Enciclopèdia la verge de Coromoto. També vam tenir algun disgust, com quan els que dirigien l’obra enviaven algun article delicat a revisar a les autoritats superiors. Ho van fer amb la nostra biografia de Francesc Macià, que va anar a parar a les mans de Carlos Robles Piquer, cunyat de Fraga, que era director general d’Informació (recordo que Vicent Ventura deia que el personatge era fill del canonge Robles i de la Conxa Piquer; però mai no he acabat d’entendre aquest acudit valencià). Robles, el director general, no el canonge, va enviar-li a Lara una carta indignada per la forma benèvola amb què tractàvem al “canalla de Macià”, però el pitjor va ser que li ho vam explicar a Manolo Vázquez Montalbán –no en va teníem la seva esposa, Anna Sallés, entre nosaltres– i aquest ho va destapar en un article, possiblement a Triunfo, que va provocar una nova resposta indignada del cunyat de Fraga i ens va poder costar un disgust.

El primer volum de l’Enciclopèdia, que va ser un gran negoci per a l’editor –però cal tenir en compte que se l’havia jugada muntant un equip tan nombrós per realitzar-la, mentre a Can Salvat manegaven la seva enciclopèdia amb el doctor Rubió i un parell de persones– va sortir el 1967. Si mireu la llista final dels articles importants d’aquell primer volum, que apareixien amb el nom de l’autor, hi trobareu el nom de Termes a articles com els dedicats a “anarquisme” i “anarcosindicalisme” o a la biografia de Francisco Ascaso.

39643794_hh10ssEl fet que fos un treball regular, realitzat a l’oficina del carrer Calvet, tenia, però, alguns inconvenients. Quan el 1966 ens van convocar a la reunió fundacional del Sindicat d’estudiants que havia de celebrar-se al convent dels Caputxins de Sarrià vam haver de triar qui era el que podia acudir-hi, mentre els altres seguíem a la feina i el cobríem. Li va tocar a Miquel Izard, que d’aquesta manera va restar consagrat en els llibres d’història de la lluita antifeixista com un dels assistents a la Caputxinada.

No va ser la sola activitat en què vam treballar junts. Ho vam fer també en la redacció de Nous Horitzons, que primer s’anomenava Horitzons fins que vam haver de canviar el nom per raons de copyright. A la redacció, amb Manuel Sacristán i Francesc Vallverdú fent funcions de director i de secretari, hi participàvem, entre d’altres, Termes, Xavier Folch i jo. No és veritat, en canvi, que, com diu la història oficial de la revista, hi fos també Solé Tura, que era a l’exili. No ho és tampoc, com s’ha dit sovint, que acceptéssim el llibre de Solé Tura. Ben al contrari, en discrepàvem i no vam acceptar la publicació d’una de les seves primeres identificacions mecàniques de catalanisme i burgesia. Ningú de nosaltres no hi estava d’acord, no solament per raons polítiques, encara que també per raons polítiques, sinó perquè era un exercici de manipulació històrica mancat de rigor, i nosaltres podíem ser una o altra cosa, però érem historiadors d’ofici i de vocació.

Tornem, però, a les raons polítiques. Voler identificar el grup de què tant Termes com jo formàvem part en aquells moments amb alguna forma d’ortodòxia antinacionalista staliniana és una profunda bestiesa. En aquells temps el PSUC era en contacte constant amb els moviments socials; per dir-ho en termes que va usar Sánchez-Terán a les seves memòries, estava participant en la lluita des del carrer i des de la fàbrica, i voler ignorar la importància que va tenir en la recuperació de les llibertats nacionals la influència que va exercir sobre els obrers immigrants seria una gravíssima errada.

Altra cosa és que això s’acabés quan, amb els inicis de la transició, les direccions dels partits van prendre altres camins, oblidant el que havien promès en els seus programes en els anys de lluita. He llegit fa poc alguns testimonis nous de la forma en què Carrillo va pactar amb Suárez les quatre exigències que li feia –acceptació de la monarquia, de la bandera monàrquica, de la unitat d’Espanya i renúncia a la violència– i he entès millor per què poc després el propi Carrillo es van ocupar de fer que es destruís aquell teixit de solidaritats que havíem ajudat a construir en els anys de la clandestinitat, al·legant que la política ja no s’havia de fer al carrer, sinó al parlament i per obra de polítics professionals. Fa poc llegia en un treball sobre Manuel de Pedrolo, que aquest va retirar-se aleshores de l’activitat participativa, dolgut “del desmantellament de la resistència politico-cultural que durant els anys de la dictadura havia mantingut el país en vida”. Era en això que havíem estat treballant i el que ara començava era una altra cosa amb la qual ni Termes ni jo no ens sentíem identificats.

L’experiència que havíem adquirit en el món editorial ens va obrir camins de treball i ens va permetre entrar, de manera precària, en la nova Universitat Autònoma, primer a Sant Cugat i després al seu emplaçament actual de Bellaterra. Conservàvem, però, la dinàmica del treball fet pel nostre compte, al marge de la universitat.

D’aquesta iniciativa va néixer el projecte d’un grup de cinc amics –per ordre alfabètic de cognoms, tal com figura a la revista, Josep Fontana, Ramon Garrabou, Ernest Lluch, Joaquim Molas i Josep Termes– que vam decidir publicar una revista d’història en català, Recerques; el nom, si no m’erro, el van proposar l’Ernest Lluch i en Termes. No podia tenir inicialment la forma de revista, ja que no ens haurien donat permís per publicar-la, sinó que adoptava la forma d’un volum miscel·lani.

No comptàvem amb cap ajut ni subvenció, ni ens venia de gust demanar-ne. Penseu que això del mecenatge no era gaire fiable; un dia Jordi Pujol ens va invitar a Jordi Nadal i a mi a dinar al restaurant que hi havia al pis de dalt de tot del col·legi d’arquitectes a la Plaça Nova. Era quan volia muntar aquell centre d’estudis, EISA, del qual es va cansar molt aviat. Doncs bé, aquell dia va resultar que el mecenes del projecte va marxar sense pagar i ens va tocar a nosaltres dos fer-nos càrrec del compte.

En emprendre Recerques vam pensar que, si anava malament la venda, podíem assumir nosaltres la despesa (eren temps de costos d’impressió més baixos en què aventures com aquesta eren possibles). El primer número va sortir en 1970 amb textos de Pierre Vilar, Jordi Rubió, Alan Yates, etc. Recerques dura encara avui, al cap de quaranta-cinc anys, quan només dos dels cinc que la vam iniciar seguim més o menys vius, però desconnectats ja d’una publicació que porta gent més jove.

Al número 2, que va sortir el 1972, hi publicàvem tant ell com jo. Termes hi aportava un treball extens i molt documentat, “El federalisme català en el període revolucionari de 1868-1873”, que era un avenç de la seva orientació posterior en la recerca de les arrels catalanes de l’obrerisme, o, si ho preferiu, de les arrels obreres del catalanisme, que és la mateixa cosa vista des de dues perspectives diferents. Més endavant, al número 17, de 1985, hi publicava la “Correspondència de José Mesa a F. Engels (juliol de 1872-març de 1873)”, una documentació fonamental per a la història de la Primera Internacional a Espanya, en què transcrivia uns documents inèdits dels arxius de Moscou, dels quals vam poder obtenir un microfilm. Aquests són els dos únics articles que, com us he dit, podeu trobar al registre de RACO.

Jo donaria menys importància a alguna altra aventura com la de la Biblioteca Figueras, en què també vam participar Joaquim Molas i jo. El fruit més positiu que en resta van ser els dos volums en què Pere Gabriel va compilar els escrits de Peiró i de Federica Montseny. El personatge que la va crear era singular: un dia, en les converses que teníem a la sortida del futbol a casa de Manolo Vázquez i Anna Sallés, quan vivien a tocar del camp de Les Corts, una persona va explicar una versió del misteri d’aquell individu, que més endavant li va servir a Manolo Vázquez per crear, barrejant-lo amb trets d’un altre personatge, el protagonista de Los mares del sur. La iniciativa mateixa, per altra banda, va prendre aviat un camí estrany, que vaig entendre plenament quan el mateix Josep Maria Figueras em va venir a veure un dia, dubtós i un pèl angoixat, preguntant-se pel camí que havia de seguir en els moments en què s’enfonsava el franquisme, al qual estava tan lligat l’origen de la seva fortuna. L’opció que va prendre, l’aventura d’aquella Lliga que va treure tan pocs vots a les primeres eleccions, era un error. En realitat l’errada més gran era el seu temor a què en la transició poguessin demanar-li comptes. No va ésser així, i no es va recordar més de biblioteques ni d’estudis.banner_recerques

Fins aquells moments Termes havia intervingut en un parell d’obres col·lectives dirigides per Emili Giralt, Els moviments socials a Catalunya, País Valencià i les Illes: cronologia 1800-1939 i Bibliografia dels moviments socials a Catalunya, País Valencià i les Illes, i havia publicat una primera aproximació de les seves investigacions a El movimiento obrero en España: la Primera Internacional, 1864-1881, editat en la sèrie que dirigia el professor Seco a la Universitat de Barcelona. Sé, pel que vaig sentir-li a ell mateix, que no estava gaire content d’aquesta primera provatura. Les coses van canviar per complet amb l’aparició en 1972 del llibre que sintetitzava la seva tesi doctoral: Anarquismo y sindicalismo en España (1864-1881). A mi em sembla que aquest és el seu gran llibre com a investigador. Un llibre pel qual, com tractaré de raonar, no se li ha fet la justícia que se li devia.

Jo ja sé que Termes és generalment valorat per aquesta activitat incansable que va ocupar-lo, impulsant diverses publicacions i exercint, no solament un mestratge en la seva relació amb els estudiants que feien recerca –em sorprèn el tòpic que sosté que no van crear una escola, i ara mateix hi tornaré–, sinó amb una influència pública en la seva defensa d’un catalanisme democràtic que, si jo no m’erro, no va implicar mai la seva vinculació directa a cap partit. Recordo l’ocasió en què, a la vigília d’unes eleccions, el seu nom va aparèixer a la premsa donant suport a dues candidatures diferents. Li ho vaig fer observar i s’ho va prendre amb humor. Què volia? Si a ell tots dos grups li eren simpàtics, per què no els havia d’acontentar tots dos?

I anem pel mestratge. Em temo que hi ha massa gent que confon la influència d’un mestre amb la mena d’autoritat burocràtica que exercien –no sé si ho segueixen fent, perquè avui estic molt lluny d’aquest món– els grans patrons universitaris que podien determinar a qui li donarien una beca, o qui rebria el seu suport en unes oposicions, i que podien, per això, exigir fidelitat i vassallatge. Això no ho era tot. Jo he conegut el cas de Vicens, que tenia la voluntat de crear un grup de gent a qui pogués ajudar en la seva carrera, però que mai no va tenir poder ni recursos públics per repartir res, de manera que si alguns vam restar al seu costat no va ser per aquesta raó, sinó pel respecte que sentíem per la persona i per l’obra. Quan va morir Vicens, tant Jordi Nadal com jo vam descobrir molt aviat que ser identificats com a deixebles de Vicens no et donava cap avantatge en la universitat espanyola, sinó més aviat al contrari.

UBTermes vivia al marge d’aquest sistema del cacicat universitari. Del que jo conec, la vegada que s’hi va acostar més seria quan va ser membre d’un tribunal d’oposicions que va acceptar que dos candidats es presentessin amb una memòria idèntica, coincidència que no era pas fruit de la seva col·laboració. Però al darrere d’aquesta història, i legitimant-la plenament, hi havia el cas humà, gairebé patètic, d’un personatge que havia malbaratat totes les seves oportunitats i que intentava ara trobar un medi de subsistència per no acabar enfonsant-se del tot.

És evident que Termes no va ser mai un cacic que pogués pagar fidelitats, però també ho és que va ser per a molts un mestre, en el mateix sentit que jo reconec com a mestres meus Ferran Soldevila o Jaume Vicens. Estic convençut que ho va ser. Només cal veure com en parlen alguns dels seus deixebles en aquest volum. Si l’afecte i el respecte que mostren no és el fruit d’un mestratge, ja m’explicareu què és. Quina altra mena de cosa seria això d’una “escola acadèmica”?

Tornem, però, a Anarquismo y sindicalismo en España, que és, pel meu gust, el seu llibre més important des del punt de vista dels valors que es reconeixen universalment en el treball acadèmic. Aquest llibre va tenir la desgràcia de sortir en uns anys en què estava de moda el que s’anomenava, amb tota propietat, història del moviment obrer. No ens confonguem, perquè això no era història social ni res que s’hi assembli, sinó essencialment història política de les organitzacions obreres. Encara em recordo d’una tesi d’història de la CNT, que es va publicar més endavant amb el títol de La CNT en los años rojos: del sindicalismo revolucionario al anarcosindicalismo, que no vam acceptar d’editar a Ariel, perquè no era més que un relat del que deien els congressos de la CNT que s’havia de fer, sense preocupar-se gens ni mica del que passava realment al carrer, ni de si aquelles coses que es deien als congressos s’havien dut a la pràctica.

¿Qui es recorda ara, per posar un sol exemple, que no seria difícil multiplicar, d’aquell voluminós El movimiento obrero en la historia de España de Tuñón de Lara, que es va publicar en 1972, el mateix any en què apareixia el llibre de Termes? Compareu-los i veureu que pertanyen a dos universos diferents. Una cosa és la pretensió d’arribar a la realitat social des de les formes d’organització, o des de la ideologia, i altra anar a cercar-la en la pràctica quotidiana del sindicalisme i en els plantejaments, diversos i canviants, que s’expressaven a les seves reunions i que es difonien en la seva premsa, com ho fa Termes. Confondre el seu llibre amb aquella literatura caducada és inadmissible. I és el que a mi em sembla que ens hauria de dur a reivindicar la importància d’aquesta obra en la historiografia del segle XIX i a sostenir que Termes, com a historiador, no va ser solament un franctirador, com es repeteix massa alegrement.

historia-del-moviment-anarquista-a-espanya-1870-1980_josep-termes_libroDesprés vindran uns anys en què la implicació de Termes en debats ideològics i campanyes polítiques fa que es tendeixi a presentar-lo com una mena d’activista que es va dispersar en la defensa de causes molt diverses, amb el qual es corre el risc de deixar en segon terme les dimensions reals de la seva vàlua com a historiador. Jo respecto els llibres de caràcter més aviat divulgador que va escriure en els darrers anys i les obres de síntesi com la seva Història del catalanisme fins a 1923, un llibre de consulta obligada. Però ha estat sobretot el seu últim llibre, la Història del moviment anarquista a Espanya, el que m’ha fet pensar en el que hauria pogut fer d’haver tingut les oportunitats de desenvolupar el seu treball de recerca en unes altres condicions: amb més temps, més mitjans i més repòs. Hi ha en aquest darrer llibre tanta saviesa acumulada, tantes notícies que apareixen sobtadament, al lloc més inesperat, lligades amb els seus records viscuts, que no es troben solament en una introducció deliberadament autobiogràfica, sinó en qualsevol punt del text, que un gosaria dir que aquest llibre ve a ser el seu testament com a historiador. Perquè, al marge del seu menyspreu per les regles establertes de l’erudició, com la manca de notes o la dispersió de la bibliografia pel mig del text, aquest és un llibre que em reforça en la meva idea que no era un franctirador, sinó un historiador i un gran historiador, que potser no va tenir mai la mena d’ajuts que hauria calgut que rebés.

Amb aquesta reivindicació voldria acabar el que només ha volgut ser un relat de records viscuts que no tenen altra intenció que la de fer una aportació que s’afegeixi a la imatge de Josep Termes que se’ns ofereix en aquest excel·lent volum d’homenatge a la seva persona i a la seva obra.

Parlament de Josep Fontana en l’acte de presentació del llibre Josep Termes. Catalanisme, obrerisme i civisme (Editorial Afers), que va tenir lloc a l’Ateneu Barcelonès el 28 de maig de 2015.