Cartografiar la vida dels escriptors

Oriol Izquierdo (@oriolil)

Espais escrits

La representació cartogràfica i digital de les expressions literàries és cada vegada més comú entre els impulsors de les humanitats digitals. El 2006 va néixer el Mapa Literari Català. Ara, l’associació Espais Escrits rellança l’MLC amb el qual s’ofereix la possibilitat de recórrer 84 rutes literàries, tant virtuals com practicables, que ens transporten a 2450 espais escrits per 103 autors. Aquest mapamundi reivindica el vincle entre escriptor, territori i llengua. 

Hi ha tres veritats absolutes de l’experiència literària que encara que puguin semblar contraposades no ho són, sinó que es complementen. La primera diu que l’obra literària és autònoma, o sigui que diu a cada lector el que cada lector és capaç de fer-li dir, sense cap altra intervenció que l’acte de la lectura. Segons la segona, l’autor d’un text sempre s’hi mostra ell mateix, encara que tingui la pretensió d’amagar-se’n o d’amagar-s’hi. I la tercera veritat és que tot autor escriu la seva obra en un espai i un temps concrets. El Mapa Literari Català d’Espais Escrits posa la segona i la tercera d’aquestes veritats literalment sobre el planisferi, i ens repta a posar en pràctica l’altra veritat, la primera, una vegada i una altra. I ho dic per experiència.

Perquè he tingut la sort, per no dir-ne el privilegi, d’haver rebut l‘encàrrec d’incorporar alguns autors a aquest Mapa. Cosa que m’ha obligat a cartografiar-ne la vida, és a dir que n’he hagut de rellegir els textos des de les coordenades geogràfiques concretes tot resseguint-hi la biografia dels escriptors.

Que com es fa, això? Per assajar de sortir-me’n he començat cada vegada per escollir deu o dotze indrets relacionats amb moments significatius de la vida de cadascun dels autors i els he mirat de connectar amb textos concrets. I, alhora, en cada cas, he intentat aconseguir, amb el conjunt, no només un trajecte biogràfic sinó també, tant com ha estat possible, una antologia mínima de l’obra i una síntesi del seu sentit general.

En algun cas l’autor ho posava, aparentment si més no, prou fàcil. L’obra literària de Teresa Pàmies, per exemple, té un caire principalment autobiogràfic, fins i tot quan escriu ficció, i ho és tant que gairebé permet de pressuposar la relació entre vida i obra, entre una o altra anècdota biogràfica i tots i cadascun dels textos. Es podria dir, exagerant ben poc, que tots els escrits de la Pàmies es poden ubicar en un punt concret del mapa relacionat amb la seva biografia. Aleshores la qüestió va ser saber ser prou selectiu per reduir-ne la trajectòria vital i literària a només una desena de punts, i triar-los intentant un equilibri insegur entre les obres més conegudes i els textos menys previsibles.

Una cosa semblant podria explicar dels casos de Sagarra, de Riba o de Carner, però em fixaré en una altre aspecte que aquests tres autors comparteixen. N’hi hauria hagut prou de pouar en la seva poesia per omplir el mapa de referències de tots ells, però tots tres van ser molt més que poetes: traductors, narradors, assagistes, polemistes, agents actius de la cultura del seu temps… La selecció de textos, en aquests casos, pretén tenir un cert to antològic, representatiu si voleu de la riquesa i la complexitat de cadascuna de les figures. I ho fa jugant sempre, com hem dit en el cas de Teresa Pàmies, mirant de combinar els textos més coneguts i que no hi podien faltar amb d’altres d’ocults i tot. Això comporta, a més, que la selecció sigui en cada cas, forçosament, una entre tantes altres de possibles. I és que el Mapa Literari Català, ni que idealment volguéssim imaginar-lo exhaustiu, és per força sempre parcial, sempre obert, sempre ampliable.

Tot un altre repte és el que presentava una poeta com Montserrat Abelló. Abelló escriu una poesia despullada de tota anècdota: una de les seves característiques més constants és l’exercici d’estitlització amb què va llimant de les paraules gairebé tota referencialitat concreta, biogràfica, històrica. Amb ben poques excepcions, com ara el poema sobre el retorn de l’exili o els que dedica al pare i a la mare. Doncs, fins i tot en el cas de Montserrat Abelló, l’obra llegida des del mapa permet traçar, ni que de vegades sigui amb certa generositat per part del lector, les connexions que calen per cartografiar-la també.

I això deu ser perquè, molt probablement, aquelles tres veritats a què em referia al principi no coneixen, si fos possible dir-ho, cap excepció.

Oriol Izquierdo és escriptor i professor de Llengua i Història de la Literatura a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals de la URL.

Neix la Internacional Progressista

Des que el 1864 es va crear l’Associació Internacional de Treballadors, la voluntat d’agrupar-se internacionalment ha estat constant. El 1889 diversos partits socialistes i socialdemòcrates van crear la II Internacional, de la qual el 1919 se’n despendria la III Internacional, a cavall de la Revolució d’Octubre. La dissidència trotskista va fundar la IV Internacional el 1938. Artistes i intel·lectuals també han promogut organitzacions internacional amb la intenció de canviar el món. El 1957, per exemple, es va crear la Internacional Situacionista, la intenció de la qual va quedar reflectida en el Rapport sur la construction de situations, redactat per Guy Debord. Ara un nodrid d’intel·lectuals, professors i artistes han fet una crida a organitzar la Internacional Progressista. Aquí presentem la traducció catalana (feta per Agustí Colomines) de l’article que el seu coordinador va publicar per presentar la iniciativa.

David Adler (@davidrkadler) – coordinador general de la Internacional Progressista

https://progressive.international/

Mai la solidaritat internacional no havia estat tan necessària i alhora tan absent. La crisi de la Covid-19 s’agreuja a tot arreu, colpejant amb més força els pobres del món. Mentrestant, el capitalisme de la catàstrofe s’expandeix, ja que els especuladors financers i les empreses transnacionals tracten de treure profit de la pandèmia. Rere seu s’hi amaguen les forces de l’extrema dreta, que exploten la crisi per imposar un programa d’intolerància i xenofòbia.

I no obstant això, en aquesta conjuntura històrica l’internacionalisme ha desaparegut de l’acció política.

La pandèmia ha posat al descobert els defectes fatals de la “hiperglobalizació”: el col·lapse de la producció arriba “just a temps” —quan la disminució de la capacitat de l’Estat és evident i el sector públic està erosionat per més de mig segle de privatitzacions—, i ha devastat les respostes nacionals a la crisi sanitària.

Tanmateix, l’anunci del qual tothom es fa ressò que l’Estat-nació torna, no posarà fi a la pandèmia ni impedirà que les seves conseqüències polítiques enforteixin la força de l’extrema dreta. Al capdavall, la majoria dels estats del món no tan sols no tenen els equips mèdics bàsics, sinó que tampoc no disposen dels diners necessaris per adquirir-los. Per a la gran majoria de la humanitat, l’internacionalisme no és un privilegi, sinó una necessitat bàsica. “La il·lusió més perillosa”, escriu Mike Davis, “és la nacionalista: que una depressió global pot ser evitada per una simple suma de respostes nacionals independents i descoordinades”.

“Només un front internacional comú pot igualar l’escala de les nostres crisis, recuperar les nostres institucions i derrotar un nacionalisme autoritari creixent”.

Per això, l’11 de maig del 2020 hem anunciat l’aparició de la Internacional Progressista, una iniciativa global amb la missió d’unir, organitzar i mobilitzar les forces progressistes de tots els mons.

El desembre del 2018, el Moviment per la Democràcia a Europa (DiEM25) i l’Institut Sanders van fer una crida oberta per formar un front comú en la lluita contra les forces agermanades del feixisme i del fonamentalisme del lliure mercat. “Ha arribat l’hora que els progressistes del món s’uneixin”, proclamava aquesta crida oberta. L’any següent a la crida es va viure una “Onada de Protesta Global”. De Delhi a París, de Santiago a Beirut, els ciutadans es van alçar per defensar la democràcia, exigir un nivell de vida decent i protegir el planeta per a les generacions futures.

Només un front internacional comú pot estar a l’altura de la magnitud de les nostres crisis i per empènyer per recuperar les institucions i derrotar un creixent nacionalisme autoritari.

El 2020 és l’any en què unim aquestes protestes disperses en una Internacional Progressista, de cara a reunir activistes i promotors, sindicats i associacions veïnals, partits polítics i moviments socials per construir una visió compartida de la democràcia, la solidaritat i la sostenibilitat. El llançament de maig dona vida a aquesta plataforma, i convida persones i organitzacions de tot el món a convertir-se en membres de la Internacional Progressista per construir plegats aquest moviment.

La Internacional Progressista compta amb el suport d’un Consell Provisional de més de 40 assessors, entre els quals destaquen Katrín Jakobsdóttir, Fernando Haddad, Aruna Roy, Noam Chomsky, Vanessa Nakate, Vijay Prashad, Carola Rackete, Yanis Varoufakis, Elizabeth Gómez Alcorta, Pierre Sané, Naomi Klein, Varshini Prakash i molts altres. El setembre d’enguany, el Consell es reunirà en la Cimera inaugural de la Internacional Progressista a Reykjavík (Islàndia), gràcies a les gestions de la primera ministra islandesa i del Moviment Verd d’Esquerra, amb l’objectiu d’analitzar els desafiaments del segle XXI i examinar les propostes dels membres de la Internacional Progressista per definir una estratègica compartida.

Mentrestant, les activitats de la iniciativa recolzen en tres pilars. El Moviment vol forjar una xarxa mundial d’activistes i emprenedors que puguin coordinar el treball superant les fronteres. El Pla convoca activistes, pensadors i professionals per desenvolupar un programa polític encaminat a assolir un ordre internacional progressista. La xarxa ofereix un servei de connexió per a les forces progressistes del món, associant-se amb publicacions d’arreu per fer accessibles a una audiència global les iniciatives de base. L’objectiu d’aquest tasca compartida és construir, a partir dels esforços del passat —i d’aprendre les lliçons tant dels èxits com dels fracassos—, una nova organització internacional.

A diferència de les anteriors internacionals, la Internacional Progressista no es limita a ser una mera organització o un mitjà de  lluita. Els partits polítics no tenen el monopoli de l’organització política, i una internacional del segle XXI ha de reflectir la diversitat d’associacions que existeixen avui. És per això que l’objectiu de la Internacional Progressista és reunir totes les forces progressistes —des dels sindicats i les organitzacions de veïns fins als moviments d’alliberament i les publicacions clandestines— per contribuir a bastir aquest front comú.

A diferència dels fòrums anteriors, la Internacional Progressista creu que les xarxes socials no són suficients per organitzar-se. De la mateixa manera que amb les anteriors internacionals van avançar les demandes d’una setmana laboral més curta i la fi del treball infantil, la Internacional Progressista pretén desenvolupar una visió política pragmàtica per transformar les institucions actuals.

A diferència dels moviments socials del passat, la Internacional Progressista es planteja construir una infraestructura duradora per fomentar l’internacionalisme. En comptes de dependre de campanyes i peticions temporals, la Internacional Progressista s’esforçarà per ser una institució permanent que pugui unir les forces progressistes i donar-los suport per construir un poder alternatiu a tot arreu.

Les ambicions d’aquesta iniciativa són indubtablement grans —tan grans com exigeix la crisi actual—. Però la Internacional Progressista només serà poderosa si obté el suport de la gent. Per recuperar el món després de la Covid-19, necessitarem un poderós moviment de forces progressistes. En conseqüència, uniu-vos a la Internacional Progressista i treballeu amb nosaltres per construir aquest front comú.

Crida publicada el 12 de maig de 2020

50 años del asesinato impune de BASSIRI

Alberto Maestre Fuentes (GRENPoC)

El verano de 1970 representó para el pueblo saharaui el inicio oficial de su lucha por la independencia que, hasta el día de hoy, no ha culminado.

Sahara Ocidental Informação: Agosto 2011

Con la manifestación en El Aaiún el 17 de junio, los saharauis plantaban cara, sin ningún reparo, ante la autoridad colonial española.

No hay que decir que dicha reacción saharaui cogió por sorpresa a la potencia administradora.

“Sus” dóciles saharauis se atrevían a pedir, en la misma capital del territorio, una serie de demandas para mejorar, simplemente, su vida.

Hasta entonces, España había tratado a los saharauis como auténticos menores de edad, tal como más de una vez se reflejaba en el discurso oficialista e, incluso se podía ver sin pudor alguno, en las pancartas que portaban, los saharauis, en las manifestaciones convocadas por el entonces Gobierno del Sahara español.

El 17 de junio dejó claro de que los saharauis no podrían más con el status quo de la colonia, por lo que decidieron mostrarse tal como eran: Un pueblo unido que anhelaba, simplemente, libertad y no depender de nadie, nunca más.

La reacción española no pudo ser otra. Fuerza y represión.

La España de Franco, como cualquier otra dictadura, se sustentó en estos dos conceptos durante toda su existencia. Por lo tanto, no fue de extrañar que también lo hiciera con los saharauis, como así fue.

La legión española se presentó ante los manifestantes y sin dudarlo abrió fuego contra ellos. El resultado oficial fue dos muertos y numerosos heridos.

  • Pero eso solo fue el principio.
  • Lo más grave, si cabe, estaba por llegar.

En las horas siguientes a la disolución a tiros de la manifestación saharaui y en plena noche, se procedió a realizar una redada sin precedentes.

Así se procedió sistemáticamente al allanamiento de domicilios de saharauis, deteniendo a sospechosos de haber participado en la manifestación.

Buscaban a cualquiera, como locos, para arrancarles de sus hogares y llevarlos a prisión.

  • Pero, sobre todo, buscaban a los organizadores.
  • Y si hablamos de organizadores, hablamos de Bassiri.

Mohamed Sidi Brahim, conocido como Bassiri que había huido de Marruecos por defender públicamente que el Sahara Occidental era para los saharauis y, que los marroquíes no tenían ningún derecho histórico ni legal para reclamar su país.

Mohamed Sidi Brahim, conocido como Bassiri que había huido de Marruecos por defender públicamente que el Sahara Occidental era para los saharauis y, que los marroquíes no tenían ningún derecho histórico ni legal para reclamar su país.

Él y su organización promovían la libertad del pueblo saharaui pero desde la óptica de la no violencia.

No podrían tolerar que su país fuera repartido entre los países vecinos ni que estuviera mal organizado.

Así es como Bassiri pudo unir, por primera vez en la historia a los saharauis, sin importar la tribu a la que pertenecieran, con un objetivo común.

Sus ideas cuajaron rápidamente entre la población y cuyo máximo exponente fue la manifestación de El Aaiún.

Los españoles que sabían de las actividades de Bassiri y de su movimiento, no le dieron demasiada importancia, en un primer momento y no lo consideraron un peligro real para su poder.

Pero ésta confiada percepción comenzó a cambiar cuando las autoridades españolas fueron conscientes del alcance real del Movimiento de Bassiri.

Cuando les constó que había un gran número de saharauis afiliados al mismo y, lo más grave de todo, que un número importante provenían de las propias Tropas Nómadas del ejército español, es cuando fueron conscientes del peligro real y de la necesidad de actuar contra ellos.

A partir de ese momento, el gobierno español, intentará neutralizar y desmantelar al Movimiento de Liberación y para ello se estudiarán distintos métodos.

Así, según un informe realizado por la Delegación Gubernativa de la Región Norte de fecha 12 de junio de 1970, “Sobre el partido saharaui clandestino denominado Organización Avanzada para la Liberación de Saguia El Hamra y Río de Oro”, se indicaba el supuesto peligro que suponía dicho movimiento para los intereses españoles y se detallaban las directrices que deberían adoptarse para proceder a su desactivación.

Entre las medidas para conseguirlo, se mencionaban, tal como se indica en el informe, distintas alternativas.

Bassiri fundó el primer movimiento saharaui anti colonial, denominado “Organización Avanzada para la Liberación de Saguia El Hamra y Río de Oro” o Movimiento de Liberación, del cual fue su Secretario General.

Las medidas que proponían, partiendo de la base que el Gobierno español “no puede aceptar de ningún modo, la existencia de este partido”, podían ser, o bien, directas (mediante la fuerza) o indirectas (tendentes a desacreditar a la organización o a extinguirla por medios no oficiales).

Según el mismo informe se recomienda no utilizar las medidas directas, después de analizar las posibles consecuencias.

Además este informe, dejaba bien claro que una acción dirigida contra Bassiri, “no presentaba una gran dificultad en la práctica”, tal como se reconoce, y se sugería, contra él, “la posibilidad de detener, interrogar, sancionar, expulsarlo, etc”, lo cual sería positivo para intimidar a los restantes afiliados y provocar, de esa manera, la desaparición del movimiento.

Tal como se indicaba en el propio informe estudiado, se concluía que la desaparición de Bassiri sería, “lo más probable”, beneficioso para los intereses españoles.

  • Finalmente, Bassiri fue detenido esa misma noche en El Aaiun.
  • Fue llevado a la cárcel de la misma ciudad y oficialmente expulsado a Marruecos, semanas después de su detención.
  • Pero Bassiri nunca llegó a Marruecos.
  • Desapareció de la faz de la tierra. No se le volvió a ver.
  • España no dio ni ha dado, hasta le hecha de hoy, explicaciones sobre su muerte.

¿Murió como consecuencias de las torturas a que fue sometido durante los interrogatorios?; ¿Fue ejecutado?; ¿Quien lo ordenó, Madrid o directamente el Gobernador General del Sahara español?

  • Este año se cumplirá medio siglo de su “desaparición”.
  • España convirtió a Bassiri lo que es hoy para el pueblo saharaui, un héroe. Su primer héroe nacional.
  • Coincidiendo con este fatídico aniversario, sería hora que España hablara de este crimen de estado no resuelto.
  • Dudo que lo haga, no nos engañemos.

Mientras tanto, con motivo del 50 aniversario de su asesinato y, aprovechando el proyecto que hemos realizado entre 15 autores españoles y saharauis, sobre relatos, he tenido el honor de escribir el capítulo sobre Bassiri, en el cual, utilizando distinta documentación, he podido construir un relato creíble y veraz.

El libro lleva como título “Saharauidades” y el 31 de marzo último era la fecha escogida para su lanzamiento en Barcelona.

Debido a la situación existente en estos momentos, motivada por el Coronavirus, el lanzamiento, evidentemente, ha sido aplazado hasta que pase esta pandemia mundial.

Este libro será un nuevo instrumento más para visualizar el problema del Sahara Occidental y del asesinato, no resuelto, del líder Bassiri.

Publicado en Diario el Minuto, 07/04/2020

El Congrés de la Joventut Catalana (1976)

La transició democràtica a Catalunya va començar molt abans de la mort del dictador. La societat civil catalana s’havia anat reorganitzant progressivament sota el franquisme, aprofitant els “espais de llibertat” que oferien esglésies o entitats culturals tradicionals. A finals de la dècada dels anys 70, es va veure la necessitat de pensar el país de l’endemà, el país que caldria “reconstruir” després de quatre dècades de dictadura. El Congrés de Cultura Catalana va esdevenir un real procés constituent de l’autonomia anhelada. Va durar gairebé tres anys i s’hi van inscriure 12.400 persones, a raó de 1.000 pessetes per barba, i 1.500 entitats.

El 29 i 30 de juny de 2017, la Fundació del Congrés de Cultura Catalana (FCCC) va convocar el Simposi “El Congrés de Cultura Catalana. Un balanç des de l’actualitat” amb motiu del 4oè aniversari. Les jornades es van celebrar a l’Institut d’Estudis Catalans, am la participació, entre d’altres ponents, de Ramon Folch, Jordi Casassas, Sebastià Serra, Ferran Archilés, Mercè Picornell, Anna Balletbò, Isidor Marí, Pere Manzanares, Imma Tubella, Lluís Duran, Enric Pujol i Agustí Colomines, l’investigador principal del GRENPoC. Ara, l’Editorial Afers acaba de publicar els textos d’aquelles coneferències en el llibre col·lectiu, a cura de Dra. Marta Rovira i Martínez, directora de la FCCC i membre, també. del GRENPoC. Les ponències conformen en conjunt aquest llibre, que vol ser una primera aportació global a l’anàlisi històrica i sociològica del Congrés. És, doncs, un llibre que situa el Congrés en aquest marc d’anàlisi, però no deixa de banda una vessant testimonial que, després de quaranta anys, encara serveix per posar el focus en alguns aspectes com ara la intrahistòria i l’experiència viscuda pels mateixos participants.

Carnet de congressista fet expressament per Antoni Tàpies

La ponència del professor Agustí Colomines ofereix una història inèdita del Congrés de la Joventut Catalana, una iniciativa paral·lela al Congrés general, que esdevingué l’embrió de les polítiques de joventut que es posarien en marxa posteriorment, com ara la majoria d’edat als 18 anys, l’objecció de consciència o la constitució del Consell Nacional de la Joventut. “El I Congrés de la Joventut Catalana —escriu el Dr. Colomines—es va cloure al Col·legi d’Advocats, en el mateix escenari on havia començat la crida a celebrar el Congrés de Cultura Catalana. La durada del congrés juvenil va ser curta però molt intensa. Les principals reivindicacions de llavors —majoria d’edat als 18 anys, supressió de la mili, institucionalització de les polítiques per a joves, etc.— són avui una realitat. Per tant, en aquest sentit va ser un èxit”. Una generació de joves, entre els 15 i els 20 anys, es va comprometre en la reconstrucció de la democràcia, malgrat la resistència del personal de la dictadura, que va continuar ocupant llocs de responsablitat en el nou Estat constitucional.

Joaquim Fradera i Jordi Serrano, membres del secretariat i militants de la Joventut Comunista de Catalunya, en la presentació del Congrés a Sabadell. Al mig, Joaquín Zamoro, responsable del PSUC a la capital vallesana.

Per què ha fracassat l’esquerra?

© VilaWeb

Xavier Diez, integrant del GRENPoC, i Agustí Colomines, IP del grup i director de la Càtedra UB Josep Termes, van presentar dijous 6 de juny, a l’Espai VilaWeb, l’últim llibre del primer, Una història crítica de les esquerres (Edicions el Jonc), síntesi de vint anys de lectures. El llibre consta de tres parts, una històrica, una altra de diagnosi i una tercera de propostes per descriure el fracàs de l’esquerra a partir dels anys 60 del segle XX.

El declivi del pensament històric

per Eric Alterman (@Eric_Alterman), historiador, columnista i professor

Captura de pantalla 2019-04-18 a les 13.30.20Captura de pantalla 2019-04-18 a les 13.37.54

Després d’ignorar durant dècades les qüestions de la desigualtat econòmica, economistes i acadèmics d’altres àmbits tot just acaben de descobrir una varietat els efectes de la qual van més enllà del fet que algunes persones tinguin massa diners i moltes altres no en tinguin prou. La desigualtat afecta la nostra salut física i mental, la nostra habilitat de conviure amb altres persones, de fer-nos sentir, d’obligar els nostres governants a retre comptes i, per descomptat, de decidir el futur que volem per als nostres fills. Fa poc que m’he adonat d’un aspecte de la desigualtat econòmica al qual no s’ha prestat l’atenció que mereix. L’anomeno la “desigualtat intel·lectual”.

No em refereixo al fet evident i incontestable que unes persones puguin ser més intel·ligents que unes altres, sinó, més aviat, al fet que unes persones tenen els recursos per intentar entendre la nostra societat mentre que la majoria no els té. A les acaballes de l’any passat, Benjamin M. Schmidt, un professor d’història de la Northeastern University, a Boston, va publicar un estudi que demostra el fet que durant l’última dècada la història ha estat el camp acadèmic que més ràpidament s’ha enfonsat, tot i que el nombre d’estudiants universitaris hagi crescut. Avui dia, s’imparteixen no gaire més de 24.000 especialitats d’història, el que suposa entre l’1 i el 2 per cent de les carreres universitàries, un descens de gairebé un terç des del 2011. El declivi s’evidencia en gairebé tots els grups ètnics o racials i entre homes i dones. En termes geogràfics, el descens és més pronunciat al Mitjà Oest, si bé impacta en tot el territori estatunidenc.

No obstant això, la situació no és del tot negativa. Es viu una època d’auge de la història a Yale, on és la tercera matèria més popular, així com en altres universitats d’elit, com ara Brown, Princeton i Columbia, on continua essent una de les carreres més exitoses. El departament d’història de Yale es proposa contractar tan sols aquest any més de mitja dotzena de professors, coincidint alhora amb la proposta del rector de la University of Wisconsin-Stevens Point, Bernie L. Patterson, d’eliminar els estudis d’història i despatxar almenys un dels professors titulars. Està clar que quan hom llegeix la lletra petita tot és més complicat. L. Willis, el cap del departament d’història d’aquesta universitat, em va explicar que la proposta del rector és una retallada pressupostària a conseqüència del descens progressiu d’estudiants d’aquesta especialitat, però que en realitat busca reduir el nombre de professors, de catorze a deu, cosa que comporta desfer-se d’almenys un professor titular. És per això que cal dissoldre el departament, tot i que un portaveu de la universitat va afirmar que la institució “està explorant totes les opcions per evitar despatxar professors o altres membres de la facultat”. Els professors que continuïn seran traslladats a nous departaments que combinin la història amb altres matèries.

La Universitat Stevens Points, situada a Northwoods, Wisconsin, ha acollit els primers universitaris de moltes famílies i, en el passat, el departament d’història es va especialitzar en la formació de mestres. Willis assenyala que l’anterior Governador de Wisconsin, Scott Walker, va liderar l’enfrontament amb els sindicats de professors, eliminant ajudes i gairebé el 10 % dels professors de l’educació pública, fet que va provocar que els estudiants trobessin menys atractiva la idea de dedicar-se a la docència. “Sento a dir sovint: ‘quina mena de feina aconseguiré amb això? Els meus pares m’han fet canviar d’idea’” —comenta Willis. I segueix: “Hi ha molta pressió sobre aquesta generació en particular”, si bé, diu ell mateix, també he notat un augment en el nombre d’alumnes que opten per aquesta especialitat, de 76 a 120 el darrer semestre. Per tant, afegeix, “Jo no tinc aquesta percepció que apunta a una tendència unidireccional cap a la nostra desaparició”.

La magnitud del descens d’alumnes d’història és més notable des dels anys 2011 i 2012. Evidentment, la crisi financera de 2008 va transmetre a estudiants —i pares— la sensació que era millor optar per una carrera d’un àmbit que els garantís més seguretat a l’hora de trobar feina. Gairebé totes les carreres que han experimentat un creixement des del 2011, segons assenyala Schmidt en un estudi anterior, són de disciplines denominades STEM (per les seves sigles en anglès, de ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques), incloent infermeria, enginyeria, informàtica i biologia. Un reportatge recent del diari The York Times explicava que el nombre d’estudiants d’informàtica ha crescut més del doble entre el 2013 i el 2017. “El MIT i Stanford estan fent grans avenços en l’àmbit de les ciències”, em comenta Alan Mikhail, cap del departament d’història de Yale. Altres universitats han tendit a emular aquestes dues universitats, sobretot perquè avui dia les disciplines STEM estimulen els grans finançadors, i amb aquest diners augmenta la reputació nacional de cada universitat. David Blight, professor d’història a Yale i director del Centre Gilder Lehrman, una institució enfocada a l’estudi de l’esclavitud, la risistència i l’abolicionisme, m’explica el mateix quant al finançament. En una reunió recent amb els gestors de la universitat va sentir a dir que els patrocinadors cercaven finançar programes STEM, i per això conclou Blight: “són els patrocinadors els que prenen les decisions”.

No obstant això, la història continua tenint èxit a Yale, en part perquè es tracta d’un departament de gran vàlua, amb diversos professors estrella coneguts a nivell nacional, molts dels quals s’espera que faran classe de grau, i en part, també, perquè es tracta de Yale, ja que un títol en humanitats obtingut en aquesta universitat pot obrir gairebé totes les portes professionals. Com assenyala Mikhail, “la veritable pressió econòmica que els estudiants senten avui dia és menor a Yale. La política d’admissions sense discriminar per qüestions econòmiques marca la diferència, a la vegada que hom té la sensació que un títol de Yale obre la porta a qualsevol feina, fins i tot en llocs com Goldman o la Facultat de Medicina”. Recentment, el departament de relacions públiques de Yale va emetre un vídeo sobre el fill d’uns immigrants mexicans, Fernando Rojas, qui va centrar l’atenció dels mitjans nacionals després de ser admès en les vuit prestigioses universitats del nord-est dels EUA, les que pertanyen a l’anomenada Ivy League. Rojas, que finalment es va integrar al Center for the Study of Race, Indigeneity, and Transnational Migration de Yale, s’està preparant per obtenir el doctorat en història.

La raó per la qual els estudiants de Yale i d’institucions similars es poden “permetre” estudiar història és perquè tenen la sort de veure la universitat com l’oportunitat d’aprendre sobre el món que hi ha més enllà de les seves ciutats natals, a més d’intentar entendre quin serà el seu lloc en aquest món. Això és el que aconsegueix la història. Ens situa i ens ajuda a entendre com hem arribat fins aquí i per què les coses són com són. “La història infon un sentit de ciutadania i ens recorda quines preguntes cal fer, especialment sobre evidències”, diu Willis. En un correu electrònic posterior a la nostra conversa, Mikhail em va escriure: “l’estudi del passat ens mostra que l’única manera d’entendre el present és abraçar el caos de la política, la cultura i l’economia. No existeixen respostes senzilles per a qüestions urgents sobre el món i la vida pública”. Com és ben sabut, Bruce Springsteen va desenvolupar una profunda consciència política després que li caigués a les mans A Pocket History of the United States, una famosa obra sobre la història dels EUA escrita per Allan Nevins i Henry Steel Commager, publicada per primera vegada el 1942. En el seu recent espectacle a Broadway, Springsteen va afirmar: “Volia conèixer tota la història americana… Em vaig sentir com si necessités entendre tot el que fos possible per entendre’m a mi mateix”.

Donald Trump és el rei de les mentides fins i tot amb consideracions històriques fal·laces. És difícil triar una mentida entre el centenar de falsedats que Trump ha sostingut com a president, per bé que una de les més sorprenents l’ha feta recentment quan, ignorant tot el que se sap sobre el comportament il·legal de la Unió Soviètica, va insistir a afirmar que “la raó per la qual Rússia va intervenir a l’Afganistan era perquè terroristes afganesos havien envaït Rússia. El russos van fer bé d’anar-hi”. L’editorial de The Wall Street Journal (que habitualment es mostra amable amb Trump) va assenyalar: “no es recorda una declaració més absurda i errònia feta per un president nord-americà”. En les darreres dècades, els Republicans s’han aprofitat de la manca de sentit històric dels nord-americans a l’hora de jutjar la política. Com explicar sinó el fet que, durant el govern de Trump s’hagi aconseguit convertir la immigració legal en l’excusa de tots els mals del país, a pesar que qualsevol anàlisi històrica lúcida demostraria que la immigració ha estat una de les majors fonts d’innovació, creativitat i productivitat econòmica dels EUA.

“Sí, tenim la responsabilitat de formar per al món professional, però també d’educar per a la vida. Sense el coneixement històric no s’està preparat per a la vida”, em deia Blight. A mesura que el discurs polític està més dominat que mai pels que menyspreen la veritat o la credibilitat, estem més a prop del que advertia Walter Lippmann fa un segle en el seu seminal Liberty and the News: “Els homes que desconeixen els fets rellevants del seu entorn són les víctimes inevitables de l’agitació i la propaganda. El sapastre, el xarlatà, el patrioter. . . tan sols poden florir quan el públic es veu privat de l’accés independent a la informació,”. Un país els ciutadans del qual desconeixen la història està condemnat a ser dirigit per sapastres, xarlatans i patriotes de saló. Donald Trump va demostrar que era les tres coses des del moment que va construir la seva carrera política damunt les mentides sobre on havia nascut Barack Obama. Sense especialistes en història, estem condemnats a repetir persones com ell.

[Traducció: Agustí Colomines] Article original en anglès: “The Decline of Historical Thinking”, publicat a la versió digital de The New Yorker, del 4 de febrer de 2019.

* * *

Eric Alterman és doctor en història i catedràtic d’anglès al Brooklyn College de CUNY. També és columnista a The Nation. Aquest article va generar-ne un altre del professor Andreu Mayayo, catedràtic d’història a la Universitat de Barcelona, “Sense futur no hi ha passat”, que va ser publicat a L’Avenç, núm. 456, d’abril de 2019. Al cap d’un dies, l’historiador Xavier Diez, membre del GRENPoC de la Càtedra Josep Termes de la Universitat de Barcelona, va publicar un altre comentari sobre la qüestió, “Qui desconeix el passat està condemnat a no tenir futur”, publicat on-line a la Revista Mirall.
Oferim aquets espai a qui vulgui fer-hi contribucions, que prèviament seran examinades pel consell assessor del GRENPoC.

Un estudi cultural que ens calia

per Jordi Galves (@jordigalves), escriptor

Captura de pantalla 2019-04-10 a les 10.45.18Esdevé fascinant abocar-se a aquesta breu panoràmica de la literatura castellana escrita per catalans, des del segle quinzè fins a l’actualitat, amb figures tan assenyalades com Carlos Ruiz-Zafón, Salvador Pániker, Maruja Torres o l’imprescindible Javier Cercas. Probablement per raons polítiques i no pas literàries, aquest llibre només mira els catalans administratius i no pas culturals. Com hauria guanyat la perspectiva de l’estudi, la ideologia pròpia del llibre i el seny combinat amb l’esforç si no s’haguessin estalviat els millors noms de la cultura catalana en castellà. La realitat viva dels Països Catalans va més enllà de les projeccions catalanistes previstes per Joan Fuster, de tal manera que, per exemple, fa estrany parlar del fenomen de l’Escola de Barcelona, sense una de les seves més destacades muses, la mallorquina Carme Riera, tan assagista i tan poc catalana de naixement com Francesc Candel, un valencià que, en canvi, sí que és inclòs en el llibre. Com hauria guanyat en espanyolitat, en castellanisme, percussió i, sobretot, en qualitat literària si s’hagués recollit el conreu de la llengua castellana per part de grans mestres insulars com Joan Alcover, Gabriel Alomar, Tomàs Aguiló, Joan Estelrich, Valentí Puig, Joan Ramis, Llorenç i Miquel Villalonga. O afegint a l’ensems els noms dels valencians Vicent Blasco Ibáñez, José Augusto Trinidad Martínez Ruiz, més conegut com Azorín, Carlos Arniches, Xavier Casp, Lucía Etxebarria, Juan Gil-Albert, Juan José Millás, Vicente Molina Foix, Francisco Tomàs i Valiente i Fernando Vizcaíno Casas.

Com hauria guanyat aquest magnífic estudi si s’haguessin tingut en compte algunes de les muntanyoses piles de bibliografia sociolingüística que expliquen perfectament per què la cultura catalana fou, des dels seus orígens una cultura plurilingüe i oberta als quatre vents, en la qual convisqué el català amb el llatí, l’occità, l’hebreu, l’àrab i l’amazig per citar-ne només els idiomes més principals. El meu mestre Martí de Riquer, savi dels temps originaris, no deixava de tenir present que el llibre medieval mai no es llegeix sol i que les literatures nacionals són, a tot estirar, una convenció acadèmica més desgraciada que útil. Però una convenció que cal dibuixar primerament abans d’oblidar-la, abans de superar-la. Sense els estudiosos de la literatura catalana en català no es podria ara obrir la curiositat a d’altres perspectives, com la dels catalanoparlants que van esdevenir escriptors en llatí com el gegant Joan-Lluís Vives o escriptors en altres il·lustres llengües com el francès o l’italià. La importància de la llengua castellana en terres de llengua catalana quedaria encara més ben perfilada. Sens dubte té raó l’autor quan diu que existeix una altra Catalunya. I fins i tot afegiríem que hi ha una altra i encara una altra més enllà de les modes i els oportunismes de l’actualitat. Vegem, aquest sentit, la inexplicable absència d’un dels grans escriptors barcelonins, autor en francès i espanyol, José Luis de Vilallonga, marquès de Castellvell a qui vaig conèixer i freqüentar durant els darrers anys de la seva vida. Un dia d’aquests en parlarem aquí. Almenys fou més popular, interessant i millor escriptor que el pobre Fèlix Sardà i Salvany.

Sens dubte que calia que un periodista cultural tan preparat, tan intel·ligent, tan innovador i tan audaç com Sergio Vila-Sanjuán escrigués aquest minuciós estudi. És un dels nous savis de Barcelona. El seu llibre està tan ben fet que semblaria un afalac enumerar ara totes les importants virtuts que el decoren. El llibre és feliç, està inspirat, com diu el pròleg, en una conversa de l’autor amb Jordi Pujol, pigmeu intel·lectual si avui el comparem amb polítics de la mateixa corda ideològica i transcendència històrica, com Enric Prat de la Riba o Francesc Cambó, dos escriptors de raça. Potser la política cultural, al capdavall, és menys interessant que la literatura per ella mateixa.

Certament, la moda d’escriure en castellà és ja una mania a Catalunya, una vella tradició que es pot remuntar al segle XV si es vol, amb la figura seminal d’Enric de Villena. Fa cinc-cents anys que dura. Ha donat grans moments de glòria, de comerç, de vitalisme, d’hipotètica harmonia peninsular, però fins ara cap fenomen comparable al que va representar la literatura en castellà en terres del gallec-portuguès. Tampoc no ha donat, per ara, cap gran escriptor català en llengua castellana, si més no comparable als grans noms castellans sorgits de la cultura basca com Miguel de Unamuno o Pío Baroja. Fins ara la literatura castellana a Catalunya no ha estat capaç d’oferir cap obra que pugui fer ombra a Josep Pla, a Sagarra, a La plaça del Diamant, a la poesia de Carner, de Foix, de Riba, a la poesia de Casasses, al teatre de Belbel, als contes de Quim Monzó, tots llibres eterns, homenatges a Catalunya. No hi ha cap títol escrit en castellà procedent de terres catalanes que tampoc pugui competir amb l’obra de Cela, amb la generació del 27, amb el boom sud-americà. Ni un. No hi ha cap escriptor català en llengua castellana, en tot el segle XX, que pugui competir amb la gràcia, el pensament, el valor, la modernitat, la potència, l’entusiasme, la creativitat d’un escriptor en llengua francesa, anomenat Salvador Dalí. Per afegir-ne un altre més.

Josep Fontana (1931-2018)

Josep-Fontana

La millor manera d’homanetjar algú que ha dedicat la seva vida a investigar i a escriure és prendre en consideració la seva obra. Josep Fontana va néixer a Barcelona el 20 de novembre de 1931 i va morir el passat 28 d’agost i la seva obra és ingent. Aquí us enllacem una pàgina web que aplega 79 dels títols que va produir.

També us ressenyem dos article que han estat publicats amb motiu de la seva mort:

Julián Casanova: «Josep Fontana, la huella de un investigador», El País, 28/08/2018

Josep M. Muñoz i Lloret: «Fontana, un propòsit i un sentit», El Punt Avui, 29/08/2018

També podeu veure una entrevista, del 2015, realitzava pel programa Retrats de TV3 i una altra entrevista més recent, del 2018:

 

Simposi sobre el Congrés de Cultura Catalana de 1977

Programa Simposi

El Simposi tindrà lloc el dia 29 de juny a la tarda i el 30 de juny tot el dia a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans (C. del Carmes 47, barcelona) i compatarà amb la participació dels nostre IP i director de la Càtedra Josep Termes, el Dr. Agustí Colomines.

La inscripció és gratuïta i podeu fer-ho omplint el següent formulari: cliqueu aquí

Programa:

Dijous 29 de juny:
  •  19.oo h. Inauguració del Simposi a càrrec de Joandomènech Ros, President de l’IEC, de Miquel Strubell, President de la Fundació Congrés de Cultura Catalana i de Jaume Ribera, President de la Fundació Antigues Caixes Catalanes.
  • 19.15 h. Conferència inaugural a càrrec de Ramon Folch.

En acabar es servirà una copa de cava.

Divendres 30 de juny:

9.00 h – 10.30 h. 1a Sessió: Els límits de la Transició als Països Catalans. 

  • Ponents: Sebastià Serra, Jordi Casassas, Ferran Archilés.
  • Modera: Jaume Claret.

10.30 h – 12.00 h. 2a Sessió: El Congrés de Cultura Catalana, el debat des del territori. 

  • Ponents: Mercè Picornell, Gustau Muñoz, Lluís Duran.
  • Modera: Giovanni Cattini.

12.00 h – 12.30 h. Pausa- cafè. 

12.30 h – 13.30 h. Comunicacions:

Introdueix: Ivan Serrano.

  • David Paloma. La concreció de la llengua estàndard: algunes observacions sobre l’herència del Congrés.
  • Francesc Marco. L’herència personal del Congrés de Cultura Catalana: perfils i trajectòries.
  • Martí Serra. L’actualitat de la qüestió territorial en el Congrés de Cultura Catalana.
  • Sarah Jumel. La lluita per la democratització en el marc del Congrés de Cultura Catalana. 

13.30 h – 15.00 h. Dinar.

15.00 h – 16.30 h. 3a Sessió: Els continguts del Congrés de Cultura Catalana i la seva vigència.

Ponents:

  • Isidor Marí: Llengua i Cultura.
  • Josep M. Carreras: Economia i Territori.
  • Imma Tubella: Educació i Recerca.
  • Enric Pujol: Institucions.

Modera: Montserrat Tresserra.

16.30 h – 16.50 h. Pausa – cafè.

17.00 h – 18.30 h. 4a Sessió: Els congressistes dins del Congrés.

Ponents:

  • Agustí Colomines. El Congrés de la Joventut Catalana.
  • Pere Manzanares. El Congrés des de Catalunya Nord.
  • Ramon Espasa. L’àmbit de treball d’Estructura Sanitària.
  • Anna Balletbò. El Congrés i la premsa.

Modera: Agustí Alcoberro.

18.30 h. Cloenda i relatoria final a càrrec de Marta Rovira i Martínez.

COMITÈ CIENTÍFIC:

Agustí Alcoberro, Lluís Duran, Montserrat Treserra, Jaume Subirana, Jaume Claret, Ivan Serrano, Isidor Marí, Enric Pujol, Giovanni Cattini.

ENTITATS I GRUPS DE RECERCA COL·LABORADORS:

Institut d’Estudis Catalans (IEC).

Institut Ramon Muntaner (IRMU). 

Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana.

Mirmanda

IdentiCat (UOC)

GEHCI (UB) – Grup d’Estudis d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals

CEFID (UAB) – Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica 

Càtedra Josep Termes (UB)

GECIEC (UdL) – Grup d’Estudis de la Cultura i de les Identitats a l’Europa Contemporània

 

 

 

Presentació del llibre “Pensar con libertad” de Liah Greenfeld

Liah.jpg
El 10 d’octubre es va presentar al CCCB el llibre Pensar con libertad. La humanidad y la nación en todos sus estados, de la professora Liah Greenfeld, publicat per Arpa Editores, i amb un pròleg d’Agustí Colomines i Aurora Madaula. La presentació va consistir en una conferència oberta al públic de la professora Greenfeld i d’un seminari privat amb acadèmics i periodistes que va tenir lloc l’endemà. Es tracta d’una compilació d’assajos que ens permet endinsar-nos en el seu pensament i recorregut intel·lectuals mitjançant el diàlegs – ja sigui per concordança, ja sigui per dissentiment­– amb les idees de pensadors com ara Karl Marx, Max Weber, Émile Durkheim, Joseph Ben-David, Edward Shils, Raymond Aron, Daniel Bell, Ernst Gellner i Benedict Anderson.

Tot i tractar-se d’una de les pensadores més influents en l’àmbit dels estudis del nacionalisme –i, de fet, l’única encara viva després de la mort de Hans Khon, Gellner, Hobsbawm, Anderson i Anthony D. Smith–, la seva obra és ben poc coneguda a l’estat espanyol. Fins a dia d’avui tan sols hi havia una traducció al català de Nacionalisme i Modernitat (Editorial Afers, 1999), impulsada pel Dr. Agustí Colomines, i Nacionalismo: cinco vías hacia la modernidad (Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 2005). Aquesta nova traducció al castellà de part de la seva obra és, per tant, tan necessària com delectable.

No podem entendre l’originalitat de l’obra de Liah Greenfeld, així com les seves inquietuds intel·lectuals, sense donar un breu cop d’ull a la seva biografia. Jueva nascuda a la Rússia bolxevic dels anys cinquanta, aquest fet la va marcar fortament: tot i pertànyer a una família bolxevic i atea des de vàries generacions, com ella mateixa afirma, “l’antisemitisme rus em va alliberar de qualsevol il·lusió de que fins i tot la falta total de familiaritat amb el judaisme pogués alliberar-te de ser jueu”. Malgrat haver participat activament a favor dels bolxevics, la seva família va patir tortures, detencions, llargues estades als gulags… pel fet d’haver nascut jueus.

Ja a principis dels anys setanta, els pares de Greenfeld van decidir emigrar a Israel, on començà a estudiar sociologia. Un cop doctorada, el seu professor i mentor, Joseph Ben-David, va aconseguir que Greenfeld fos acollida a la Universitat de Chicago pel professor d’aquest Edward Shils. La seva carrera com a docent als EUA passa també per altres universitats de gran prestigi, com la de Nova York, Harvard i la Universitat de Boston, on encara avui dia imparteix classes.

Aquesta identitat múltiple, russa i jueva a la vegada, i els problemes que va patir arran d’això, la van portar a interessar-se per l’estudi del nacionalisme i la consciència d’identitat. Un interès que va redoblar-se en adquirir la nacionalitat nord-americana sense abandonar, però, la israeliana.

A diferència de molts altres autors, i per tant a la contra de les teories a l’ús, Liah Greenfeld no defineix el nacionalisme per la seva modernitat. Dóna la volta a aquesta idea i afirma que el camí segueix la direcció oposada: és la modernitat la que ve definida pel nacionalisme, fins el punt de considerar que el nacionalisme va ajudar a fer néixer la modernitat. Si històricament les grans religions havien contribuït a crear i mantenir l’ordre social, Liah Greenfeld considera que el nacionalisme és el que exerceix aquest paper en les societats modernes, relegant les religions com a formes de generar ordre.

La identitat múltiple de Greenfeld, incloent-hi els dos passaports de què disposa, fa que consideri que “la identitat nacional és quelcom que es construeix”. No per això és menys important que si en cas d’haver-la heretat, per imposició o per transmissió, ja que sempre és necessari que els individus i les comunitats tinguin un clar i adequat sentit de la identitat.

Us convidem a veure el vídeo de la conferència.

Posem també a la vostra disposició l’entrevista que Enric Vila li va fer i publicà el 12 d’octubre aelnacional.cat, un text que, a més, qüestiona la interpretació del nacionalisme que es fa a l’estat espanyol perquè està condicionada pels apriorismes i les condemnes. Manllevant les paraules de Liah Greenfeld: “Oposar el nacionalisme a la democràcia és un greu error”.