Quant a GRENPoC

Grup de Recerca en Estudis Nacionals i Polítiques Culturals (GRENPoC) GRPRE 2017 SGR 1098

La generació escindida de Pere Carbonell, militant del Front Nacional de Catalunya el 1940

Per contribuir al 80è aniversari de la fundació del Front Nacional de Catalunya, reproduïm la conferència del Dr. Agustí Colomines, el nostre director, amb motiu de l’homenatge a Pere Carbonell i Fita, celebrat al Museu d’Història de Catalunya el 3 de març del 2015

El 10 d’abril de 1980 se celebrà la sessió constitutiva del Parlament de Catalunya recuperat per a la democràcia. Servidor estava assegut a la tribuna d’invitats perquè llavors era assistent del diputat i senador Josep Benet. A l’hemicicle s’asseien els 135 diputats repartits entre les sis formacions polítiques que havien obtingut representació parlamentària. Les eleccions les havia guanyades, contra pronòstic, CiU, amb 43 diputats, mentre que el PSC n’obtingué 33, vuit més que el PSUC, el gran partit de l’antifranquisme, però no l’únic, com diuen els actuals propagandistes, que en tenia 25. Completaven el mosaic partidista els 18 de Centristes de Catalunya, els 14 diputats d’ERC i els 2 del PSA.

No hi ha dubte que entre els diputats socialistes i comunistes hi havia una bona representació dels prohoms de l’antifranquisme, començant el mateix Benet, el Guti, Joan Reventós, Alfonso Carlos Comin (que no va prendre posició perquè va morir el 23 de juliol d’aquell any), Joan Ramos, Isidre Molas, Josep Andreu i Abelló, Paco Frutos, Pere Portabella, Felip Lorda, Marta Mata, Jordi Borja, Dolors Calvet, etc. Però mentre es votava la mesa d’aquell restaurat Parlament, que presidiria Heribert Barrera, d’ERC, vaig adonar-me que a l’hemicicle es donava una circumstància més aviat curiosa: al grup socialista hi havia el dirigent històric del FNC, Joan Cornudella i Barberà, que jo havia vist un munt de vegades al despatx del meu pare en les èpoques de la resistència, i en el grup de CiU s’hi asseia, precisament, el meu pare. O sigui que el nou Parlament acollia dos dels grans dirigents que havia tingut el FNC a finals del franquisme. El desembre d’aquell any va aterrar-hi el tercer, Jordi Casas-Salat, un brillant advocat, aleshores adscrit a ERC, que va esdevenir diputat en substitució de l’escriptor Josep M. Poblet que havia mort el 20 de novembre.

Aquells tres il·lustres diputats no eren els únics que havien pertangut al FNC. També n’havien estat el socialista Lluís Armet —germà d’en Joan, el dirigent històric del PSAN que va acabar a ICV—, els nacionalistes Macià Alavedra i Helena Ferrer i Mallol. La nòmina de diputats que havien passat pel Front s’amplià a la segona legislatura, que fou quan obtingueren escó el cooperativista agrari Francesc Vernet i Pere Carbonell. Després encara hi aterrarien dos més: Jaume Farguell, l’abrandat alcalde de Berga, i Jordi Vila Foruny, que és l’altra figura que sobresurt dels meus records d’infantesa, junt amb la de Joaquim Ferrer i Mallol, el germà de l’Helena, que cada dia, abans de dinar, visitaven el meu pare al pis del carrer d’Aragó. Jo aleshores no sabia què era un comissari polític, però quan ho vaig saber, anys més tard, me’n vaig adonar del paper que complien Vila i Ferrer al costat del pare. Seria injust si en aquesta relació de persones vincules al FNC no inclogués a Josep Ferrer i Ferrer, el Nen, que no era diputat sinó que era qui s’encarregava dels serveis lingüístics, i que és un dels intel·lectuals més desaprofitats del nacionalisme català. Segurament ho ha estat per decisió pròpia, encara que no ha abandonat mai el seu compromís polític i ara és membre de l’ANC.

He volgut començar així perquè la cartografia del FNC encara està per fer. Malgrat els grans esforços que han fet Robert Surroca, Teresa Clota, Agustí Barrera, Jaume Renyé, Daniel Díaz Esculies i Fermí Rubiralta, la memòria i la història de l’antifranquisme està dominada, diria que hegemonitzada, pel que va fer el PSUC. L’entorn intel·lectual comunista ha tendit a exaltar les proeses dels lluitadors del PSUC i a menystenir —o fins i tot ridiculitzar— el sacrifici que els militants de l’FNC van fer des del mateix 1940. No cal menystenir ningú, evidentment, però l’antifranquisme va ser força més plural i mereix ser estudiat sense els perjudicis ideològics que normalment dominen en els ambients universitaris. De vegades em fa la sensació que quan es vol explicar l’actuació dels nacionalistes antifranquistes es cau en el reduccionisme de magnificar accions com els Fets del Palau i, en canvi, s’oblida què representà el FNC en la immediata postguerra, quan era un grup armat que ajudava els aliats a combatre el nazifeixisme. En aquest sentit, al pujolisme també li van anar bé les maniobres de confusió històrica propiciades pels comunistes. Van donar a Pujol una rellevància —augmentada per la condemna a presó— que no tenia res a veure amb les accions del Front.

Pere Carbonell i Fita va morir el 20 de desembre de 2014. Tenia 98 anys, tots ells viscuts amb plenitud i un compromís polític i social irreprotxable. He volgut emmarcar la seva vida en el context d’una generació perquè les trajectòries personals només adquireixen sentit si s’observen des de la col·lectivitat. És clar que hi ha herois, líders, persones singulars, etc., però és l’acció col·lectiva el que explica una època. Carbonell havia nascut a Barcelona el 20 de gener de 1916 i va tenir tres passions: l’ensenyament, el màrqueting i l’exèrcit. Va ser mestre de primer ensenyament, format a l’Escola Normal de la Generalitat de Catalunya, i tinent d’artilleria de l’exèrcit de la República, ascendit a capità per mèrits de guerra (1938), després d’haver passat per l’Escola Popular de Guerra. La seva expertesa en el camp del màrqueting va fer que un cop recuperada la Generalitat fos nomenat Director General de Comerç Interior i Consum de la Generalitat de Catalunya (1981-84 i 1984-88), President-Director General de l’Institut Català del Consum (1988) i Director General de Consum i Disciplina de Mercat.

Tenim la sort que Pere Carbonell, un home il·lustrat i mestre, ens ha deixat força testimonis de la seva vida, començant pel primerenc esbós de memòries titulat «El Cànem: de Nadal a la comissaria de policia (1941-1943)», dins d’un dossier sobre la Guerra Civil i la postguerra de l’Arxiu Històric del Poblenou. La seva obra publicada està formada per diversos títols: Tres Nadals empresonat (1939-1943) (1999). Nadal en la presó Model (1944-1945) (2000). Entre la vocació i el deure (2002). Formant mestres per a la democràcia (2003). Obrint camins a l’esperança (2005). Entre la política i la pedagogia (2009). Uns llibres on podem trobar el més substancial de la vida de Pere Carbonell: amics, companys, aficions, amor i compromís.

El primer dels tres Nadals que Pere Carbonell va passar empresonat va ser al camp d’internament de Setfonts, a la Catalunya francesa. Les condicions de vida dins del camp eren dures, però no tant com les del camp d’Argelers o el de Sant Cebrià. Tot i així, les condicions higièniques i alimentàries van provocar la mort d’almenys vuitanta dels internats a Setfons. Aleshores, es va haver de condicionar un espai que funcionés com a cementiri del camp. Com explica en Pere Carbonell i reprodueix en Marc Jiménez a Testimonis de l’exili: «La vida quotidiana dins del camp era molt monòtona. Els internats passejaven pel camp o anaven a altres barraques per xerrar sobre la guerra, la família, Franco… Però̀, quan va arribar el Nadal, el primer que van celebrar darrera les filferrades, un grup d’internats, entre ells en Pere Carbonell, van tenir la iniciativa de muntar un pessebre dins el camp. El cap militar del camp, el tinent coronel Vigouroux, els hi va donar l’autorització de fer el pessebre ja que pensava que era la millor manera de tenir-los ocupats. D’aquesta manera, van aconseguir un local prou espaiós per exhibir el pessebre. El grup d’internats encarregats de fer el pessebre estava format per un escultor i ceramista, encarregat de fer les figuretes, que les feia coure en una de les cuines del camp en determinades hores. També hi havia un pintor, encarregat de pintar les figuretes i els decorats. Finalment hi havia un electricista i, en Pere, s’encarregava de fer els diorames».

A causa dels milers de joves francesos que van anar al front a combatre el nazisme, la mà d’obra francesa va quedar en un no-res. Per aquest motiu, es van crear les Companyies de Treballadors Estrangeres (CTE). Aquestes noves companyies, també anomenades «empreses de serveis», van arribar a estar formades per 20.000 homes repartits en setanta-nou «empreses». Pere Carbonell ens explica com va entrar en una d’aquestes CTE: «Vaig aconseguir entrar a l’oficina de col·locació del camp, on, a les ordres d’un suboficial de la gendarmeria, una colla d’internats omplien fitxes amb les dades personals dels que s’oferien per a treballar en substitució del gran nombre de joves francesos mobilitzats: pagesos, mecànics, paletes, oficinistes i gent de professions liberals disposada a tirar de pic i pala… Em van col·locar a davant d’una petita taula que formava part de les quatre rengleres que l’ajudant vigilava des de dalt d’una tarima. Tot plegat, donava la imatge d’una pintoresca escola d’adults».

D’allà en va sortir per retornar a Catalunya. El 22 de gener de l’any 1940, en baixar del tren a Portbou, es va trobar a l’andana de l’estació la seva mare i la Isabel, la seva dona. Volia córrer per abraçar-les com mai ho havia fet, però un policia el va agafar i el va portar a la Comissaria de Policia. Aquesta primera trobada amb la policia va ser menys violenta del que es pensava, simplement va ser burocràtica. El van interrogar perquè havia participat en la guerra com a oficial, concretament com a capità. Aquest va ser el motiu per empresonar-lo al castell de Figueres.

Després de l’exili i el posterior traslladat a la presó del castell de Figueres, Carbonell fou confinat a la presó del Cànem, al Poblenou. El Cànem era la fàbrica que Carlos Godó Valls, el propietari de La Vanguardia, llavors La Vanguardia Española, va cedir a les autoritats franquistes, un cop retornat de Gènova, perquè hi intel·lessin un centre penitenciari per a homes. Estava situada entre els carrers de Llull, Llacuna i Ramon Turró. La presó del Poblenou va tenir una vigència de tres anys, de 1939 a 1942. Depenia de la presó Model, igual com altres indrets «habilitats» com a presons auxiliars: la del carrer de Sant Elies al barri de Sant Gervasi i el Palau de les Missions, que era en un antic pavelló de l’Exposició Internacional de Barcelona a Montjuïc. A la presó del Poblenou va registrar-s’hi una xifra màxima de 960 presos en un espai extremadament reduït. L’edifici finalment va ser enderrocat. Així explicava Carbonell com va viure aquella experiència: «Aquella presó era una mena de tumor maligne sorgit en el si del Poblenou, d’un barri de la meva Barcelona, en un racó del qual, curiosament, a mitjan segle passat, uns inefables comunistes utòpics seguidors de Cabet s’havien establert per viure-hi, infructuosament, en comunitat: era “la seva Icària”. A nosaltres, “viure en comunitat” ens era imposat ben a desgrat nostre. Les autoritats franquistes, com sigui que, amb la repressió, ja no sabien on col·locar el nombre considerable de presos, van improvisar una presó al Cànem, l’antiga fàbrica en desús de la família Godó, propietària del diari La Vanguardia —que a la postguerra s’anomenà La Vanguardia Española. Encara avui es pot reconèixer la seva els qui traficaven en el mercat estructura primitiva, entre els negre; uns homes, bona part dels carrers de Llull, Llacuna i Ramon Turró; la part del darrere limitava amb les cases de la propera rambla del Poblenou, les galeries de les quals, abocades sobre el pati de la presó, aportaven als reclusos un càlid alè d’humanitat. Provinent del castell de Figueres, on el record, encara viu, dels dies de llibertat, em feia sentir “una persona”, a la nova presó vaig tenir la sensació que hi confluïen les restes del naufragi de la guerra amb les deixalles que vomitaven les clavegueres socials de la ciutat: lladres, criminals, estafadors, maricons, “quinzenaris”, petits “estraperlistes” —que és com s’anomenaven els qui traficaven en el mercat negre; uns homes, bona part dels quals eren, com nosaltres, víctimes dels efectes de la guerra i les seves seqüeles».

Dibuix fet per un integrant del FNC, representant els seus pasos de frontera.

Quan va morir, Carbonell era l’últim supervivent dels cinc signants de l’acta de creació de la Secció Militar del Front Nacional de Catalunya (FNC), el 29 de juliol de 1943. Els altres quatre eren: Jaume Martínez i Vendrell (1915-1989), Manuel Cruells i Pifarré (1910-1988), Baltasar Toll i Niubó (1919-1976) i Santiago Pey i Estrany (1917-2001). La SM es creà vuit mesos després de la victòria Aliada a Stalingrad, quan el signe de la guerra havia canviat, i la derrota de les forces de l’Eix es contemplava com una possibilitat real. La funció de la SM del FNC era doble: col·laborar a l’esforç de guerra dels aliats en el camp de la informació, l’espionatge militar, industrial, les xarxes d’evasió pels Pirineus, (Reseaux Alibí-Maurice), i, per altra banda, actuar com a Milícia Patriòtica per tal que quan es produís l’enderrocament del règim franquista, arran de la desitjada intervenció política i militar dels aliats, ajudés a obtenir la independència de Catalunya. Ho explica ell mateix a Tres Nadals empresonats (1939-1943): «Jo continuava treballant a l’Organització militar, a la qual m’havien introduït en Pellicer i en Fortian. En Pey, com ja he escrit abans era el meu contacte. En començar l’any 1943, ja era una realitat el Front Nacional de Catalunya, com a ampli moviment antifranquista de caràcter nacionalista, que s’havia iniciat a Perpinyà, el desembre de 1940, poc dies després, casualment, del meu pas per aquella ciutat. Era el fruit de gestions personals a l’entorn d’en Daniel Cardona, d’en Manuel Cruells —el meu antic company de lluita a la FNEC, en aquella ocasió com a antic militant de les Joventuts d’Estat català—, en Joan Cornudella i Barberà i l’Antoni Andreu i Abelló, del sector dissident d’Estat Català —els quals no coneixeria fins després de la meva «caiguda»—, l’Enric Pagès, que representava els qui lluitaven a l’interior, i en Jaume Martínez i Vendrell, de Nosaltres Sols, que esdevindria el meu cap militar i un dels meus millors amics. La darrera vegada que en Cruells m’havia parlat del Front, pel març del 1943, el moviment estava integrat, a més dels nacionalistes radicals que l’impulsaren, per representants de restes de les antigues organitzacions catalanistes d’esquerra, que havien donat fe de vida, i àdhuc per sindicalistes de la CNT».

L’Organització Patriòtica va sorgir de la necessitat de separar-se i de protegir el FNC —que pretenia ser un moviment nacional ampli, i per això era més vulnerable—, i d’aquesta manera poder actuar dins la més estricta clandestinitat. El mateix Pere Carbonell en resumí les intensions en el llibre coral que va coordinar Robert Surroca sobre les memòries del FNC: «Primer consideràvem —explica Carbonell— que el curs de la Guerra Mundial havia experimentat un canvi a favor dels aliats; que era presumible la seva victòria, i que la derrota de les forces de Hitler i Mussolini comportaria la caiguda de Franco, el seu aliat ideològic. Segon, calia comptar amb una força militar que pogués contribuir a explotar a favor de Catalunya el buit de poder que presumiblement es produiria. Per a tal fi, tan en l’aspecte polític com en el militar, no es podien perdre de vista les experiències de la Guerra Civil. Tercer, un dels factors que impossibilitaren l’explotació a favor de Catalunya de les circumstàncies que es van donar el juliol de 1936 va ser la manca de tradició militar dels catalans. Ara, en canvi, es podia comptar amb un nucli important de militars catalans, formats durant la passada guerra».

És obvi que la primera de les funcions de la SM del FNC es va acomplir amb força eficàcia, però la segona va decaure quan els aliats van fer un gir espectacular en relació amb el franquisme. A més, al cap de quatre mesos de la constitució de la SM, la Brigada Politicosocial va detenir unes 70 persones, entre militants i col·laboradors del FNC, i d’aquestes 49 van ser processades acusades del delicte d’espionatge i activitats subversives. En Pere Carbonell també va ser detingut, junt amb el seu ajudant, l’Emili Francesch, i van ser traslladats a la comissaria del carrer Ample, a prop de la plaça de la Mercè, al damunt de la qual, anys després, jo descobriria, de la mà del meu pare, que hi vivia la Teresa Clota i la seva mare. En aquell pis el Front hi confeccionava propaganda clandestina. Quines coses, oi?

En Carbonell i en Francesch van romandre incomunicats quaranta-cinc dies, l’endemà del dia de Reis van ser traslladats a la Via Laietana on es retrobaren amb el companys del Front, incloent-hi Joan Cornudella, ja aleshores màxim responsable del partit. El 8 de gener de 1944 van ser traslladats a la presó Model. La caiguda del 43 dels 50 militants del FNC, incloent-hi en Joan Cornudella i en Manuel Viusà, no va desmantellar la SM, ja que només Carbonell, Francesch i Nicolau Gausset n’eren directament membres. La resta d’integrants de l’organització continuaren actius. A més, el rumb que prenia la guerra i el més que probable desenllaç a favor dels aliats donà ales als resistents catalans. A la primavera de 1944, el Front Nacional ja havia pogut reestructurar l’organització de la mà de Jaume Cornudella, el cosí d’en Joan, i d’Antoni Andreu i Abelló.

El mateix Carbonell ha explicat l’estat d’ànim dels empresonats, que no fou precisament d’abatiment. A la presó cantaven i fins i tot van arribar-hi a celebrar uns Jocs Florals. Carbonell va guanyar-hi la Flor Natural amb el poema La balada del noi ros, dedicada al company gracienc Enric Forcada, antic militant d’Acció Catalana, i l’Englantina, amb el poema Cant de Combat, que amb música d’Amadeu Bonet, va fer adoptat com a himne del FNC. Fa així:

 Ressona el cant de la terra afligida,
 Clamors de lluita esquincen l’espai;
 Va deixondint-se la Pàtria oprimida,
 Que un poble digne no pot morir mai.
 Els braços s’alcen, les cames s’afermen
 Sobre la terra que és clot i és puntual,
 Forma a un sol crit la legió dels qui serven
 Viu el record del camí triomfal.
 És el combat, cavallers, és la guerra,
 L’hora suprema, la prova dels forts,
 És el camí que senyala en la terra
 Viva i eterna l’estela dels morts.
 Per redimir a la Pàtria oprimida
 No es bastaria sentir-ne el neguit.
 No n’hi ha prou amb la idea sentida:
 La llibertat cal guanyar-la amb el pit. 

Un poema una mica barroc per ser cantat, però, vaja, reflecteix un estat d’ànim: el bon humor que els embargava per encarar amb optimisme una situació de privació de llibertat que els hauria pogut ensorrar. Al capdavall, les autoritats franquistes no s’estaven d’afusellar a qui fes falta. L’aleshores vicari de Sant Adrià de Besòs, mossèn Pere Ribot, recordava les matinades de 1941 al Camp de la Bota: «El meu despertador era quan a les set del matí afusellaven a els condemnats. I pels trets de gràcia sabies quants havien mort cada dia». Només entre el febrer de 1939 i el setembre de 1940 s’hi van executar prop de 2.800 persones. Per tant, poca broma sobre la naturalesa del règim franquista i amb les penúries dels empresonats del FNC.

No obstant això, la segura i propera victòria dels aliats va fer que l’ajuda de la SM del FNC als serveis secrets perdés significat i que, sota el seu impuls, el FNC es dediqués a fer accions de propaganda al carrer, alguna de les quals força espectacular, com la realitzada a la Sagrada Família el dia de Sant Jordi de 1945. La fi de la guerra no va suposar, però, la caiguda del règim. Al contrari, va suposar-ne la consolidació a conseqüència de l’altra guerra, la Guerra Freda, que convertiria l’Espanya franquista en una peça estratègica dels nord-americans. Com diagnosticaria amb encert Joaquín Maurín des del seu exili als EUA, «entre la dictadura de Franco y a dictadura de Dolores Ibárruri, los norteamericanos eligieron al primero». Ara ja sabem per què el dictador va romandre al seu lloc fins a la seva mort natural, de vell, el 20 de novembre de 1975. La Guerra Freda i la feblesa d’una oposició liberal democràtica va ser el cementiri de l’antifranquisme.

Davant l’evidència, el 18 d’abril de 1946 el FNC va celebrar a Dosrius, a la casa pairal de l’Esteve Albert, la Primera Conferència, envoltats per les metralladores que la SM havia disposat al voltant de la casa per protegir els reunits. Carbonell va participar en aquella reunió. L’assemblea va acabar, diu ell, «enmig de l’eufòria general […] Els delegats érem conscients que no hauríem tingut l’ocasió de reunir-nos si, en acabar la guerra, uns quants patriotes, en els camps de concentració de França, a Perpinyà i a París, enfrontant-se amb l’ambient general de desfeta, no volguessin considerar-se derrotats, no es sentissin uns vençuts: creien que Catalunya seria recuperada».

Dos mesos més tard, com a resultat d’una acció de propaganda fallida, el 13 de juny va ser detingut Jaume Martínez i Vendrell i la policia va aconseguir desarticular la SM. Es van perdre les armes, els explosius, els segells i la impremta. Un total de 12 persones van ser empresonades. S’iniciava per als militants del FNC, un període d’hibernació, de dificultats i de reflexió. L’aparell polític del FNC va impulsar la Segona Conferència Nacional el setembre de 1947 per donar continuïtat a la feina feta i mantenir viu Per Catalunya, el portaveu del partit. Fou precisament en aquesta època que el FNC va passar a estructura-se més com un partit tradicional que no pas com a moviment, que és com havia començat. Aquesta Segona conferència va tenir lloc a la casa pairal dels Cardona, a Sant Just Desvern, i hi participaren, entre molts altres, Antoni Malaret, Joan Cornudella, Antoni Andreu, Manuel Cruells, Domènech Ramon, Francesc Espriu i Pere Carbonell.

La intenció d’aquella II Conferència era fer un reajustament polític i ideològic del FNC. S’abandonà la línia de l’activisme armat i es va fer el pas cap a constituir-se en partit polític. Sense l’ajut dels aliats, sense recursos econòmics, amb una colla de militants a la presó, i amb les dificultats inherents a la repressió i la fam, el FNC entrà en una fase d’hibernació, com ha escrit Agustí Barrera. Dos dels seus militants mes destacats, Manuel Viusà (1917-1998) i Octavi Viladrosa (1922- 2004) s’exiliaren i s’instal·laren a París, on van morir. El Front, per tant, va quedar tocat i no va ser fins al 1954 que es va reprendre l’activitat, clarament política i de propaganda, sense les vel·leïtats armades d’abans.

La reorganització del FNC va convertir-lo definitivament en un partit interclassista i independentista, almenys això és el que va aprovar el Consell Nacional de l’abril del 1960. En aquesta dècada, l’advocat Jordi Casas-Salat, que ja feia temps que havia ingressat al FNC, i Pere Carbonell, aleshores gerent de l’empresa Prospex, compartien despatx al carrer de Casp, cantonada amb Pau Claris (quan encara es deia Via Laietana). Com ha explicat Antoni Malaret, aquell despatx servia de lloc de contacte i de reunió del FNC, i fins i tot serví per fer-hi cursos de direcció per a futurs càrrecs polítics formats en les files del Front. Carbonell també va fer-hi classes, segurament rememorant la seva condició de mestre. Carbonell va ser un lluitador fidel sempre al seu país, Catalunya, cosa que finalment li fou reconeguda amb la concessió de la Creu de Sant Jordi l’any 2012, quan ell ja en tenia 96.

En el llibre del 2009, Entre la política i la pedagogia, Carbonell explica les vivències dels seus dotze anys en «missió de servei» prop dels consumidors i comerciants a la Generalitat de Catalunya. D’aquesta faceta no en parlaré, perquè potser encara és massa d’hora per avaluar-la. Tanmateix, reprodueixo el testimoni de l’escriptor, historiador i polític Josep Puig-Pla, que fa cosa de dos mesos va publicar un article a El Guaita, la revista dels antics obiolistes del PSC, per explicar la coneixença amb Pere Carbonell durant els anys compartits a l’administració: «El vaig conèixer essent jo regidor de Promoció Econòmica i Fires de Mataró. El vaig tractar en reunions de treball amb comerciants i tècnics, en visites a mercats i fires i en actes socials. El seu tracte era sempre exquisit, tot i representàvem governs de signe polític oposat. La correcció institucional anava acompanyada de l’educació i el respecte. Per a mi va ser aquell avi o oncle que no vaig conèixer, i amb ell vaig aprendre maneres d’actuar i lliçons d’humanitat. Els seu esperit obert i tolerant, de patriota que per sobre d’ideologies volia sumar i no pas separar, es reflexa en les trajectòries dels seus set fills, persones compromeses i bons professionals, un dels quals, Jordi, va tenir càrrecs polítics amb el PSC (governador civil de Lleida, diputat…) i uns altres van ser membres destacats de Bandera Roja a Madrid durant la transició del franquisme. Una mostra més del seu capteniment són unes declaracions seves durant la presidència de José Montilla quan va dir que ell no l’havia votat, però que a partir de la seva elecció era “el meu president”. No tots ho deien. Pere Carbonell va ser un veritable “patriarca” del comerç i dels botiguers, els escoltava, els coneixia, els comprenia, però també els feia reflexions i els deia aquelles veritats que no agrada sentir. Pel que fa al consum va impulsar la política d’atenció als consumidors i usuaris amb visió moderna i en col·laboració amb molts i diversos ajuntaments, tot fent veure als comerciants que no anaven en la seva contra sinó que ells n’havien de ser els primers interessats».

Amb motiu també del traspàs de Pere Carbonell, Francesc Abad, un jove independentista, de la fornada de mitjan dècada dels 80, va escriure una estrada al seu blog, Dies de Fúria, per evocar el vell lluitador, al qual va conèixer a l’associació Catalunya 1640 el dia que van lliurar de la medalla Pau Claris a Joan Triadú. Hi fa un elogi molt merescut, que em servirà per acabar aquesta breu xerrada: «Un dels llibres que va escriure Pere Carbonell es diu Obrint camins a l’esperança. I parla de tots aquells anys, també de més coses, però sobretot d’aquells anys. És un llibre extraordinari, que us recomano del tot. A mi em va colpir i en vaig aprendre moltes coses. El títol està molt ben trobat. Pere Carbonell ens explica que allò que van començar a fer aquells anys no ho van fer perquè es pensessin que podien derrotar el franquisme ni que podrien assolir una Catalunya lliure. Ho van fer perquè creien que la seva obligació era, en aquella negra nit, treballar per obrir camins perquè hi pogués haver un demà. Amb el país derrotat, amb l’exili, amb la presó, amb totes les estructures polítiques i socials del país destruïdes, van creure que la seva missió era treballar, des de zero, per no ser eliminats com a poble, per mantenir la flama de la nostra voluntat de ser. Obrint camins a l’esperança.».

Moltes gràcies

Les exitoses cartes d’Heather Cox Richardson. La història del present

© Heather Cox Richardson

Heather Cox Richardson, catedràtica d’història nord-americana del segle XIX al Boston College, s’ha convertit en l’estrella de la plataforma de butlletins informatius Substack i en l’articulista independent més llegida als EUA. Cada dia, 350.000 subscriptors reben el butlletí Letters from an American, que amb tan sols 1.120 paraules (6.658 caràcters), resumeix amb una mirada històrica les notícies més destacades del moment. Les escriu després de sopar des de casa seva, a la residència familiar situada en un poble de pescadors, a la península de Maine, que té una mica més de 600 habitants. Té una indissimulada orientació progressista, però no és de cap manera un productes sectari o partidista. Són les cartes d’una nord-americana dirigides a un públic també estatunidenc en defensa de la democràcia americana. Seguint el to de la columna que ja publicaba a Salon i dels seus articles a The Guardian, Richardson analitza les notícies a través de la lent d’una historiadora, transformant els coneixements acadèmics en un llenguatge quotidià i llegible que arribi i interessi tant a professors com a lampistes o mestresses de casa.

La professora Cox Richardson, segons explicava Ben Smith es un article a The New York Times, ha obtingut gairebé un milió de dòlars de benefici amb les subscripcions mensuals de 5 dòlars per participar a la seva secció de comentaris, que són atesos i respostos per l’autora diàriament. La subscripció anual té un cost de 50 dòlars. Se serveix de Twitter i Facebook per difondre el seu missatge. Cap altra historiadora del món deu poder presentar un balanç tan positiu, en termes dineraris, com aquest, excepció feta dels llibres de Yuval Noah Harari. A què es deu aquest fenomen tan inusual en els ambients acadèmics? Cox Richardson ho atribueix al fet, dit en paraules seves, que “estem en un moment d’inflexió de la política nord americana i una de les coses que passa en aquest moment és que molta gent es torna a implicar en la política”. Però és que, a més, molts d’aquests nord-americans “conscienciats” són dones de l’edat de la doctora Richardson, de 58 anys, que defugen les interpretacions reduccionistes de la realitat que els arriben mitjançant les xarxes socials. La professora Cox Richardson ha sabut crear un ambient de comunitat que la fa propera al lector i els proporciona arguments. Les seves anàlisis no estan condicionades per la necessitat d’obtenir diners de la publicitat mitjançant titular escandalosos i notícies que generin clics.

Com explica Ben Smith, Letters from an American no és l’única proposta d’aquest tipus, que es podria qualificar de periodisme independent, totes les quals estan desvinculades, per tant, dels interessos publicitaris i financers del mitjans de comunicació convencionals. És previst que a mitjan del 2021 aparegui Capital B, un nou mitjà dirigit a un públic negre i impulsat per dues dones afroamericanes: Lauren Williams i Akoto Ofori-Atta , mentre que Outlier Media, de Detroit, és una plataforma local que es distribueix mitjançant missatges de text i que es planteja com un mitjà que reti comptes als ciutadans. Totes aquestes propostes arriben a un gran nombre de persones per una via poc habitual, sense infraestructures ni grans plataformes mediàtiques, sinó aprofitant els recursos existents al mercat per difondre butlletins. “Si comences a fer coses per diners, aquestes coses deixen de ser autèntiques” —declara Cox Richardson. I tanmateix, la seva proposta li ha fet guanyar molts diners perquè ha sabut captar la fidelitat d’uns subscriptors que no se senten decebuts amb el producte que reben puntualment cada matí

Cartografiar la vida dels escriptors

Oriol Izquierdo (@oriolil)

Espais escrits

La representació cartogràfica i digital de les expressions literàries és cada vegada més comú entre els impulsors de les humanitats digitals. El 2006 va néixer el Mapa Literari Català. Ara, l’associació Espais Escrits rellança l’MLC amb el qual s’ofereix la possibilitat de recórrer 84 rutes literàries, tant virtuals com practicables, que ens transporten a 2450 espais escrits per 103 autors. Aquest mapamundi reivindica el vincle entre escriptor, territori i llengua. 

Hi ha tres veritats absolutes de l’experiència literària que encara que puguin semblar contraposades no ho són, sinó que es complementen. La primera diu que l’obra literària és autònoma, o sigui que diu a cada lector el que cada lector és capaç de fer-li dir, sense cap altra intervenció que l’acte de la lectura. Segons la segona, l’autor d’un text sempre s’hi mostra ell mateix, encara que tingui la pretensió d’amagar-se’n o d’amagar-s’hi. I la tercera veritat és que tot autor escriu la seva obra en un espai i un temps concrets. El Mapa Literari Català d’Espais Escrits posa la segona i la tercera d’aquestes veritats literalment sobre el planisferi, i ens repta a posar en pràctica l’altra veritat, la primera, una vegada i una altra. I ho dic per experiència.

Perquè he tingut la sort, per no dir-ne el privilegi, d’haver rebut l‘encàrrec d’incorporar alguns autors a aquest Mapa. Cosa que m’ha obligat a cartografiar-ne la vida, és a dir que n’he hagut de rellegir els textos des de les coordenades geogràfiques concretes tot resseguint-hi la biografia dels escriptors.

Que com es fa, això? Per assajar de sortir-me’n he començat cada vegada per escollir deu o dotze indrets relacionats amb moments significatius de la vida de cadascun dels autors i els he mirat de connectar amb textos concrets. I, alhora, en cada cas, he intentat aconseguir, amb el conjunt, no només un trajecte biogràfic sinó també, tant com ha estat possible, una antologia mínima de l’obra i una síntesi del seu sentit general.

En algun cas l’autor ho posava, aparentment si més no, prou fàcil. L’obra literària de Teresa Pàmies, per exemple, té un caire principalment autobiogràfic, fins i tot quan escriu ficció, i ho és tant que gairebé permet de pressuposar la relació entre vida i obra, entre una o altra anècdota biogràfica i tots i cadascun dels textos. Es podria dir, exagerant ben poc, que tots els escrits de la Pàmies es poden ubicar en un punt concret del mapa relacionat amb la seva biografia. Aleshores la qüestió va ser saber ser prou selectiu per reduir-ne la trajectòria vital i literària a només una desena de punts, i triar-los intentant un equilibri insegur entre les obres més conegudes i els textos menys previsibles.

Una cosa semblant podria explicar dels casos de Sagarra, de Riba o de Carner, però em fixaré en una altre aspecte que aquests tres autors comparteixen. N’hi hauria hagut prou de pouar en la seva poesia per omplir el mapa de referències de tots ells, però tots tres van ser molt més que poetes: traductors, narradors, assagistes, polemistes, agents actius de la cultura del seu temps… La selecció de textos, en aquests casos, pretén tenir un cert to antològic, representatiu si voleu de la riquesa i la complexitat de cadascuna de les figures. I ho fa jugant sempre, com hem dit en el cas de Teresa Pàmies, mirant de combinar els textos més coneguts i que no hi podien faltar amb d’altres d’ocults i tot. Això comporta, a més, que la selecció sigui en cada cas, forçosament, una entre tantes altres de possibles. I és que el Mapa Literari Català, ni que idealment volguéssim imaginar-lo exhaustiu, és per força sempre parcial, sempre obert, sempre ampliable.

Tot un altre repte és el que presentava una poeta com Montserrat Abelló. Abelló escriu una poesia despullada de tota anècdota: una de les seves característiques més constants és l’exercici d’estitlització amb què va llimant de les paraules gairebé tota referencialitat concreta, biogràfica, històrica. Amb ben poques excepcions, com ara el poema sobre el retorn de l’exili o els que dedica al pare i a la mare. Doncs, fins i tot en el cas de Montserrat Abelló, l’obra llegida des del mapa permet traçar, ni que de vegades sigui amb certa generositat per part del lector, les connexions que calen per cartografiar-la també.

I això deu ser perquè, molt probablement, aquelles tres veritats a què em referia al principi no coneixen, si fos possible dir-ho, cap excepció.

Oriol Izquierdo és escriptor i professor de Llengua i Història de la Literatura a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals de la URL.

Neix la Internacional Progressista

Des que el 1864 es va crear l’Associació Internacional de Treballadors, la voluntat d’agrupar-se internacionalment ha estat constant. El 1889 diversos partits socialistes i socialdemòcrates van crear la II Internacional, de la qual el 1919 se’n despendria la III Internacional, a cavall de la Revolució d’Octubre. La dissidència trotskista va fundar la IV Internacional el 1938. Artistes i intel·lectuals també han promogut organitzacions internacional amb la intenció de canviar el món. El 1957, per exemple, es va crear la Internacional Situacionista, la intenció de la qual va quedar reflectida en el Rapport sur la construction de situations, redactat per Guy Debord. Ara un nodrid d’intel·lectuals, professors i artistes han fet una crida a organitzar la Internacional Progressista. Aquí presentem la traducció catalana (feta per Agustí Colomines) de l’article que el seu coordinador va publicar per presentar la iniciativa.

David Adler (@davidrkadler) – coordinador general de la Internacional Progressista

https://progressive.international/

Mai la solidaritat internacional no havia estat tan necessària i alhora tan absent. La crisi de la Covid-19 s’agreuja a tot arreu, colpejant amb més força els pobres del món. Mentrestant, el capitalisme de la catàstrofe s’expandeix, ja que els especuladors financers i les empreses transnacionals tracten de treure profit de la pandèmia. Rere seu s’hi amaguen les forces de l’extrema dreta, que exploten la crisi per imposar un programa d’intolerància i xenofòbia.

I no obstant això, en aquesta conjuntura històrica l’internacionalisme ha desaparegut de l’acció política.

La pandèmia ha posat al descobert els defectes fatals de la “hiperglobalizació”: el col·lapse de la producció arriba “just a temps” —quan la disminució de la capacitat de l’Estat és evident i el sector públic està erosionat per més de mig segle de privatitzacions—, i ha devastat les respostes nacionals a la crisi sanitària.

Tanmateix, l’anunci del qual tothom es fa ressò que l’Estat-nació torna, no posarà fi a la pandèmia ni impedirà que les seves conseqüències polítiques enforteixin la força de l’extrema dreta. Al capdavall, la majoria dels estats del món no tan sols no tenen els equips mèdics bàsics, sinó que tampoc no disposen dels diners necessaris per adquirir-los. Per a la gran majoria de la humanitat, l’internacionalisme no és un privilegi, sinó una necessitat bàsica. “La il·lusió més perillosa”, escriu Mike Davis, “és la nacionalista: que una depressió global pot ser evitada per una simple suma de respostes nacionals independents i descoordinades”.

“Només un front internacional comú pot igualar l’escala de les nostres crisis, recuperar les nostres institucions i derrotar un nacionalisme autoritari creixent”.

Per això, l’11 de maig del 2020 hem anunciat l’aparició de la Internacional Progressista, una iniciativa global amb la missió d’unir, organitzar i mobilitzar les forces progressistes de tots els mons.

El desembre del 2018, el Moviment per la Democràcia a Europa (DiEM25) i l’Institut Sanders van fer una crida oberta per formar un front comú en la lluita contra les forces agermanades del feixisme i del fonamentalisme del lliure mercat. “Ha arribat l’hora que els progressistes del món s’uneixin”, proclamava aquesta crida oberta. L’any següent a la crida es va viure una “Onada de Protesta Global”. De Delhi a París, de Santiago a Beirut, els ciutadans es van alçar per defensar la democràcia, exigir un nivell de vida decent i protegir el planeta per a les generacions futures.

Només un front internacional comú pot estar a l’altura de la magnitud de les nostres crisis i per empènyer per recuperar les institucions i derrotar un creixent nacionalisme autoritari.

El 2020 és l’any en què unim aquestes protestes disperses en una Internacional Progressista, de cara a reunir activistes i promotors, sindicats i associacions veïnals, partits polítics i moviments socials per construir una visió compartida de la democràcia, la solidaritat i la sostenibilitat. El llançament de maig dona vida a aquesta plataforma, i convida persones i organitzacions de tot el món a convertir-se en membres de la Internacional Progressista per construir plegats aquest moviment.

La Internacional Progressista compta amb el suport d’un Consell Provisional de més de 40 assessors, entre els quals destaquen Katrín Jakobsdóttir, Fernando Haddad, Aruna Roy, Noam Chomsky, Vanessa Nakate, Vijay Prashad, Carola Rackete, Yanis Varoufakis, Elizabeth Gómez Alcorta, Pierre Sané, Naomi Klein, Varshini Prakash i molts altres. El setembre d’enguany, el Consell es reunirà en la Cimera inaugural de la Internacional Progressista a Reykjavík (Islàndia), gràcies a les gestions de la primera ministra islandesa i del Moviment Verd d’Esquerra, amb l’objectiu d’analitzar els desafiaments del segle XXI i examinar les propostes dels membres de la Internacional Progressista per definir una estratègica compartida.

Mentrestant, les activitats de la iniciativa recolzen en tres pilars. El Moviment vol forjar una xarxa mundial d’activistes i emprenedors que puguin coordinar el treball superant les fronteres. El Pla convoca activistes, pensadors i professionals per desenvolupar un programa polític encaminat a assolir un ordre internacional progressista. La xarxa ofereix un servei de connexió per a les forces progressistes del món, associant-se amb publicacions d’arreu per fer accessibles a una audiència global les iniciatives de base. L’objectiu d’aquest tasca compartida és construir, a partir dels esforços del passat —i d’aprendre les lliçons tant dels èxits com dels fracassos—, una nova organització internacional.

A diferència de les anteriors internacionals, la Internacional Progressista no es limita a ser una mera organització o un mitjà de  lluita. Els partits polítics no tenen el monopoli de l’organització política, i una internacional del segle XXI ha de reflectir la diversitat d’associacions que existeixen avui. És per això que l’objectiu de la Internacional Progressista és reunir totes les forces progressistes —des dels sindicats i les organitzacions de veïns fins als moviments d’alliberament i les publicacions clandestines— per contribuir a bastir aquest front comú.

A diferència dels fòrums anteriors, la Internacional Progressista creu que les xarxes socials no són suficients per organitzar-se. De la mateixa manera que amb les anteriors internacionals van avançar les demandes d’una setmana laboral més curta i la fi del treball infantil, la Internacional Progressista pretén desenvolupar una visió política pragmàtica per transformar les institucions actuals.

A diferència dels moviments socials del passat, la Internacional Progressista es planteja construir una infraestructura duradora per fomentar l’internacionalisme. En comptes de dependre de campanyes i peticions temporals, la Internacional Progressista s’esforçarà per ser una institució permanent que pugui unir les forces progressistes i donar-los suport per construir un poder alternatiu a tot arreu.

Les ambicions d’aquesta iniciativa són indubtablement grans —tan grans com exigeix la crisi actual—. Però la Internacional Progressista només serà poderosa si obté el suport de la gent. Per recuperar el món després de la Covid-19, necessitarem un poderós moviment de forces progressistes. En conseqüència, uniu-vos a la Internacional Progressista i treballeu amb nosaltres per construir aquest front comú.

Crida publicada el 12 de maig de 2020

Un Pueblo Abandonado continúa imparable

A pesar de los intentos de silenciar el libro “Un Pueblo Abandonado. Los engaños en la descolonización del Sahara Occidental”, el mismo sigue subiendo en las listas de obras, sobre el Sahara Occidental, más difundidas hasta el momento.

Alberto Maestre Fuentes (@Diarioelminuto)

Una obra, que está basada en mi tesis doctoral y que obtuvo la máxima calificación por la Universidad de Barcelona, no interesaba que fuera publicada y, mucho menos, que tuviera la difusión que está teniendo hasta la fecha. Todos sabemos de las manipulaciones, mentiras y calumnias que Marruecos es capaz de utilizar sobre la última colonia de África. Tanto tiempo creyendo en sus propias mentiras han hecho mella en ellos.

Cuando se es capaz de manipular hasta un dictamen tan claro como es el del Tribunal Internacional de Justicia de La Haya de 1975 sobre el Sahara Occidental, se es capaz de cualquier cosa.

Y así lo están haciendo, sin pudor alguno

Pero no contaban que historiadores realizarían investigaciones y tesis doctorales sobre el Territorio no autónomo del Sahara Occidental que es lo que es, legalmente, para las Naciones Unidas, les guste o no a los propios ocupantes marroquíes.

Como se sabe, una tesis doctoral, es un trabajo científico, de investigación. Todo está contrastado y demostrado. Sino no sería una tesis doctoral evidentemente.

Durante años de investigación, son el director y tutor, quienes te dirigen y te van guiando durante todas tus investigaciones.

En mi caso tuve la suerte y el privilegio de tener al prestigioso Doctor Agustí Colomines como director y tutor. Toda una eminencia y referente no solo para nosotros, los historiadores, sino para toda la intelectualidad.

Que una persona de la talla como es la del Doctor Colomines acepte llevar tu tesis doctoral es ya un primer indicio de que el resultado del mismo será altamente positivo, púes si dudara de ti y de tu capacidad científica no aceptaría dirigirte y mucho menos dar su visto bueno a que se pudiera depositar ante la Comisión Académica que es, en última instancia, la que autorizará o no la defensa de la tesis ante el tribunal.

Sólo señalaré que el tribunal que evaluó finalmente mi tesis doctoral, en la Facultad de Geografía e Historia de la Universidad de Barcelona, fue presidido, ni más ni menos que por el prestigioso catedrático Doctor Josep Sánchez Cervelló, uno de los mayores especialistas en Historia Contemporánea y del colonialismo africano portugués como su extensa bibliografía lo confirma.

Y fue el propio Doctor Sánchez Cervelló quien, al final de haber concluido la defensa de mi tesis doctoral, me solicitó que la misma no quedara sólo para el ámbito académico y que fuera publicada, lo antes posible, por la importancia que tenía y de que sería una herramienta de ayuda de primer orden, para la resolución del problema de descolonización del Sahara Occidental.

Y así nació el libro.

Un Pueblo Abandonado. Los engaños en la descolonización del Sahara Occidental, ha sido presentado en distintos lugares de la geografía española, incluido en el propio Senado español en Madrid.

Como todos sabemos los grandes medios españoles siguen haciendo el juego a Marruecos con el tema del Sahara Occidental, pero a pesar de todo ello he podido conceder entrevistas a varios medios de comunicación e incluso a distintas cadenas de radio, como la pública “Radio Nacional de España” y hablar del problema saharaui.

Poco a poco este libro, gracias a su lenguaje claro y estructura amena que llega a todo el mundo, se está difundiendo no sólo por todos los rincones de España sino que ya está disponible en varios países latinoamericanos.

No hay ninguna descripción de la foto disponible.

Además cuando se llegue a la cuarta edición, la editorial Chiado Books, hará su versión en lengua inglesa. Esto será extremadamente positivo para dar a conocer al mundo la verdad sobre el problema saharaui. Cuantas más personas sean conscientes de que África no ha cerrado su capítulo de descolonización y de que el Sahara Occidental es la mayor colonia existente hasta el momento, más fácil será su solución.

Hay un pueblo, el saharaui, que lleva demasiados años sufriendo en silencio y ante la aparente indiferencia del mundo. Si no se habla de ellos mejor para los ocupantes marroquíes, pues seguirán expoliando, maltratando y asesinando, impunemente a saharauis. Hay que luchar ante este silencio cómplice de una vez por todas. Y este libro puede ser una de las herramientas. Los marroquíes no se atreverán, directamente, a cuestionar o desprestigiarlo pues si lo hicieran, desprestigiarían además a la Universidad española y al mundo académico en general. Marruecos y el Majzen,. como todos nosotros sabemos, utiliza otros mecanismos más sutiles, en los cuales, la distorsión de la realidad es uno de ellos.

Como me indició hace poco un saharaui de El Aaiún, doctorado en Ciencias Políticas y que por su seguridad personal, no indicaré su identidad, Marruecos realmente está preocupado por la difusión de Un Pueblo Abandonado, puesto que los servicios del Consulado marroquí de Barcelona estaban informando por el éxito del mismo.

El principal objetivo marroquí, en estos momentos, es impedir, a toda costa, que se llegue a la cuarta edición y, por tanto, a su edición al inglés. No quieren que más personas se enteren del genocidio y expolio que están llevando, desde hace décadas, en el Sahara Occidental. No quieren que se cuestionen sus mentiras y difamaciones. Por todo esto estoy realmente orgulloso que mi obra rompa, por fin, todos los engaños referentes a un gran pueblo que ha sido abandonado durante demasiado tiempo.

Publicado en Diario el Minuto, Chile

La il·lusió d’una autonomia: Llums i ombres de la Mancomunitat de Catalunya

“La Mancomunitat va suposar una victòria del catalanisme i va propiciar un canvi transcendent en la societat catalana de principis del segle XX”

Andreu Navarra (@AndreuNavarra)

L’any 1914, una estructura supraprovincial va permetre que Catalunya tornés a exercir cert nivell d’autogovern sobre els seus assumptes interns. Heus aquí el que va ser la Mancomunitat catalana, fonamentalment comandada per dos líders ben diferents, Enric Prat de la Riba i Josep Puig i Cadafalch, entre 1914 i 1923: una entitat que, a la pràctica, no va aconseguir cap mena d’autonomia política perquè en cap moment no va sobrepassar les competències que ja eren en mans de les quatre províncies que la formaven, però que van tornar a posar sobre el mapa diverses realitats concretes: en primer lloc, la realitat “Catalunya” comptava amb alguna mena de rètol diferenciador, dos segles després de l’eliminació de les institucions de la Corona d’Aragó; en segon lloc, hi havia un líder polític administrant diners des d’una posició de lideratge modernitzador, i no era poca cosa aquesta.El volum L’aparença d’un poder propi. La Mancomunitat de Catalunya i el catalanism (Editorial Afers, 2010) té molts encerts: en primer lloc, acull estudiosos i historiadors de molt diversa procedència ideològica, sense preguntar qui és qui i sense menystenir la interpretació de ningú, i això és exemplar en els temps que corren. En segon lloc, pot servir de presentació molt completa per al públic que vulgui fer-se una idea exacta, no només del que va ser la Mancomunitat de Catalunya des d’un punt de vista cultural, identitari i transformador dels serveis públics, sinó de moltes altres implicacions (esportives, artístiques, bèl·liques) que especificarem a continuació. 

Al treball que obre el volum “Mancomunar-se. Com anar d’un tecnicisme jurídic a una institucionalitat nacional catalana”, Enric Ucelay ofereix un resum extens de molts termes implicats: “Mancomunitat”, però també “regió” o “catalanisme”; es capbussa en obres lexicogràfiques diverses i en textos jurídics, i n’extreu detalls molt reveladors. Per exemple, el concepte que se’n va fer Cambó (“qui “va intentar utilitzar la Mancomunitat com a trampolí, primer, a l’agost de 1917, per a imposar a Espanya un sistema parlamentari sense intervenció de la Corona, camí d’una regionalització general de les Espanyes”), o el detall de quan el 22 d’abril de 1931, la Segon república espanyola, acabada de néixer, va rescatar un terme medieval, “Generalitat”, per dotar d’autogovern la regió catalana, i ho va fer a partir de la legislació abolida l’any 1925, recuperant la unió de quatre diputacions provincials. Tot i que en aquell procés constituent Catalunya sí que assoliria el que no va poder aconseguir entre 1918 i 1919, és a dir, sobirania política pròpia, autogovern real i no només aparent com amb la Mancomunitat.    

A “La llarga campanya en demanda de la Mancomunitat”, Santiago Izquierdo Ballester inicia el seu relat el 21 d’abril de 1907, moment en què la Solidaritat Catalana aconsegueix un èxit clamorós en les eleccions legislatives.  El president de l’Executiu espanyol, Antoni Maura, líder del Partit Conservador, presentava el 7 de juny el seu Projecte de Llei de Reforma de l’Administració Local, projecte que naufragaria, però que deixaria sobre la taula la possibilitat que les províncies que ho demanessin poguessin mancomunar-se per a gestionar i dinamitzar els seus propis recursos i serveis. Una possibilitat que rebutjaven prohoms del Partit Liberal, especialment Segismundo Moret i José Canalejas. Izquierdo especifica quina va ser l’actitud de cadascun dels cabdills liberals del Congreso: des de Maura a Moret passant per Romanones, Canalejas, García Prieto, Dato i Sánchez Guerra, tots els que vam anar desfilant pel poder fins el cop d’Estat del general Primo de Rivera.  Puntualitza també el paper dels lerrouxistes, que van quedar aïllats en el rebuig a la Mancomunitat, segurament perquè hi van veure un òrgan administratiu que no podrien controlar.

Finalment, el 18 de desembre de 1913, manant el conservador Dato, s’imprimia el decret que permetia el naixement de la Mancomunitat, que es va poder constituir solemnement en abril de 1914. La seva tramitació, doncs, havia tardat set anys. Izquierdo tanca el seu capítol copiant íntegrament el discurs que Prat de la Riba va pronunciar en prendre possessió de la presidència de la Mancomunitat, un important text, ple d’optimisme i ple també d’orsisme, on quedava clar el desig de les corporacions i formacions polítiques per recuperar els seus destins propis.

Josep Pich José Contreras repassen les reaccions estatals al projecte mancomunitari a través de la publicació El Año político, que redactava el ferotge anticatalanista Fernando Soldevilla Ruiz. L’anàlisi de la seva prosa política exemplifica singularment les pors dels polítics més centralistes, obsessionats amb la idea que estaven a punt de vèncer un grapat de “separatistas” i atemorits davant la idea que el castellà perdés terreny i usos en la nova administració catalana.

A “La Mancomunitat com a teatre polític”, Enric Ucelay treballa amb una idea que aplica, no només sobre les ficcions d’un poder propi que van saber escenificar els polítics catalanistes de l’època, sinó també sobre la teatralitat que qualsevol forma de poder polític necessita per a ser percebut amb credibilitat. Reflexiona, per exemple, sobre la necessitat que tenen els partits polítics per ocultar que treballen en benefici propi per a apel·lar sempre a les nocions de “Poble” o “Nació”. 

És la intervenció més filosòfica i escèptica del llibre, on llegim frases com les següents: “tot argument d’alliberament és alhora la proclamació d’una formulació de predomini alternatiu”. En realitat, Ucelay escriu sobre els mites principals del catalanisme de l’època, especialment sobre els que han sobreviscut més de cent anys per a continuar vius i operatius sobre l’imaginari català. Per tant, és el capítol que s’acosta més a la idea del títol de l’obra, “L’aparença d’un poder propi”, que equival a dir que, mancant una autonomia real, els partits catalans que van participar del renaixement mancomunitari es van haver de conformar amb un atri o avantsala prometedor i no tant amb el plat gros que no va arribar mai. Segons Ucelay, la Mancomunitat hauria estat el desplegament d’una eficaç escenificació destinada a sobrepassar amb escreix el que va significar realment. Ucelay documenta un aspecte no massa conegut de la política de Primo de Rivera, els elements apresos de l’experiència regional catalana aplicats a escala estatal a partir de 1923.

Agustí Colomines signa “La Mancomunitat entre el centralisme estatalista i l’autonomisme catalanista”, recuperant molts descobriments i tesis de Josep Termes, encaminades a demostrar que el catalanisme va gaudir des dels seus inicis d’un vector popular indiscutible, enfront dels relats clàssics que presentaven les iniciatives catalanistes com a productes altament burgesos i sospitosos. Colomines combina l’anàlisi de les bases socials del catalanisme amb la llista de nacionalistes de signe contrari, on col·loca intel·lectuals i polítics com Cánovas del Castillo, Sagasta, Maura, Ortega y Gasset, Costa, Azaña, Alcalá-Zamora, Víctor Balaguer, Joan Prim i el federalista Pi i Margall. Entre d’altres aportacions: es pregunta també com és que els líders del Partit Liberal van ser molt més centralistes i jacobins que els del Partit Conservador, tot analitzant el context polític de la segona Restauració. 

A “Intel·lectuals i polítics a les ordres de Prat de la Riba”, Joan Safont aprofita un títol vicensià per a examinar dos aspectes fonamentals: el lideratge equànime de Prat de la Riba, recordat com a genial organitzador, i l’acció dels seus col·laboradors més destacats, que són els que realment van fer brillar la Mancomunitat com un exemple d’eficàcia i esplendor cultural, amb un capítol específic dedicat a la figura paradigmàtica de Jaume Bofill i Mates. Hi desfilen Eugeni d’Ors, Antoni Rovira i Virgili, Pompeu Fabra, Eladi Homs, Alexandre Galí i tot el personal de la Biblioteca de Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans i el personal docent de l’Escola el Treball i l’Escola de Bibliotecàries.

Jordi Casassas revista un tema que ha tractat en multitud de publicacions, “La Mancomunitat i la intel·lectualitat catalana”, aportant detalls sobre corporacions no massa conegudes, com el precedent vuitcentista de la Mancomunitat, la Unión de Corporaciones Científicas, Literarias y Económicas de Barcelona, que va impulsar el líder conservador Manuel Duran i Bas entre 1876 i 1886. Casassas es fixa en elements fonamentals del context polític, com l’esclat de la Primera Guerra Mundial l’any 1914, el moviment noucentista o la deriva intervencionista que era comú a gran part d’Occident quan la Mancomunitat es va constituir. 

A “Marcant estil. Una visió noucentista de la funció pública de la Mancomunitat”, David Martínez Fiol, especialista en el funcionament dels funcionariats català i espanyol entre principis de segle XX i la guerra civil, aplica la seva lent sobre les veritats i les ficcions associades al mite de la Mancomunitat entesa com a una entitat sense màcula. Per exemple, mostra com moltes de les obres que s’atribuïen i s’atribueixen a la Mancomunitat, en realitat van ser impulsades amb el segell de les diputacions que la formaven. Martínez Fiol pensa que “la capacitat per generar llocs de treball públics per part de la Mancomunitat podia ser una forma de competir amb el republicanisme pel control de les classes mitjanes i professionals catalanes”. Alineat més aviat amb la visió escèptica de la Mancomunitat, el capítol desvetlla no poques concepcions exagerades o maniquees en la memòria de la Mancomunitat, que les fonts d’arxiu desmenteixen.

On no hi ha discussió és en el tema que desenvolupa Carles Santacana en el seu treball “Un deure de l’hora present. L’assaig de política esportiva de la Mancomunitat”: l’entitat catalana va prendre la iniciativa a la península a l’hora d’intentar integrar-se en la comunitat olímpica internacional, i a més va elaborar una sèrie de tesis i ponències sobre l’esport i el seu paper cívic i nacionalitzador d’una gran modernitat. Pot semblar que el tema tractat per Santacana és menor, però la seva aportació és de les més interessants del volum, per la seva originalitat i perquè permet recuperar figures completament oblidades com la de l’activista Josep Elias i Juncosa, que no havia gaudit de gran fortuna bibliogràfica.

Isabel Valverde, a “Saludar la capitalitat de la cultura. Entre l’Ajuntament i la Mancomunitat. L’Exposició d’Art Francès i el seu context a la Barcelona de la Primera Guerra Mundial” analitza, en un treball molt complet, molts vectors claus entrecreuats en aquells anys decisius: els moviments museístics que s’estaven desenvolupant a la ciutat, el paper decisiu del pintor Sert, la propaganda aliadòfila que va tenir un centre important a Barcelona, i el tipus d’art que les autoritats catalanes i franceses van promocionar en una exposició que no havia rebut prou atenció historiogràfica. Tanquen el volum una reflexió sobre l’evolució de les concrecions polítiques nacionalistes des de l’òptica dels informes de la diplomàcia francesa, que ha estudiat Arnau González Vilalta, i “El record de la Mancomunitat durant el franquisme”, de Giovanni Cattini, que recull totes les opinions que, des de la fi mateixa de la guerra i els primers moments de l’exili, a Perpinyà, fins les concrecions acadèmiques que es van anar produint durant el franquisme (des de les del falangista García Venero a les de Jesús Pabón i Vicens Vives), passant per les polèmiques que van suscitar les tesis de Jordi Solé Tura.

Tots els capítols aquí reunits són d’una gran qualitat i es poden completar amb obres recents que visiten els mateixos temes: Puig i Cadafalch, president de Catalunya, d’Albert Balcells (Dalmau, 2013); Pàtria i progrés: la Mancomunitat de Catalunya (Comanegra, 2014), d’Agustí Colomines i Aurora MadaulaA la recerca de Prat de la Riba (Pòrtic, 2017), de Joan EsculiesLa voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la renaixença i el marxisme (Pòrtic, 2017), de Jordi Casassas. A vegades hom es pregunta per què podent gaudir d’obres historiogràfiques tan exactes el debat públic continua tan presoner de mites i malformacions a casa nostra.

Publicat a La Llança, 30/04/2020 

Per què cada departament del Govern necessita un historiador en cap

Llegit per Eva Basteiro-Bertolí

“Es podria haver evitat caure de nou en el errors del passat si s’hagués tingut en compte la història”

Anthony Seldon (@AnthonySeldon)

Quan el Coronavirus va arribar a les costes britàniques el passat mes de febrer, el govern va fer el que fan sempre els governs: va mirar endavant i en cap moment va mirar enrere, cap a la història. Cal tenir en compte els científics, però també els historiadors. El juny de 2016, quan Theresa May va esdevenir primera ministra, tenia al davant una de les tasques més importants que havia d’afrontar: la sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea (UE). No va consultar els historiadors, ni tan sols a cap dels alts càrrecs que acumulaven un vast coneixement sobre la UE. Resultat: tres anys després, la Gran Bretanya encara era a la UE i el país estava molt més dividit que no ho havia estat durant dècades.

Cada departament del govern administratiu de Whitehall, incloent-hi el 10 de Downing Street, hauria de tenir un historiador en cap que aconsellés els ministres sobre els fets històrics. Si aquesta figura hagués existit al Ministeri de Salut a principis d’enguany, les lliçons que es van aprendre de la pandèmia de grip de 1918-19, que va matar 200.000 britànics i 50 milions de persones a tot el món, haurien tingut un efecte immediat a l’hora de prendre decisions. L’historiador hauria alertat els ministres del que s’havia après a partir de les pandèmies més recents, incloent-hi la del SARS del 2002 i la de l’Ebola del 2013. Cal tenir en compte la història. Així es podria evitar repetir els errors del passat, es podrien contextualitzar els fets, entendre’ls i matisar-los millor, a més d’ajudar els actors principals a prendre decisions amb una visió més afinada.

Alguns dels departaments i dels ministeris del Whitehall tenen serveis d’història, no són gran cosa, són minims, però, en canvi, on seria més aconsellable que n’hi hagués un, a Downing Street, no n’hi ha. El Ministeri d’Afers Exteriors té el servei d’història més gran, dirigit per un “historiador en cap”, que té l’encàrrec de proporcionar el context històric sobre els punt a aclarir que se li demanin, guiar els historiadors “governamentals” sobre què investigar, a més de publicar llibres especialitzats sobre qüestions cabdals. Però, sorprenentment, i em sembla un error, l’historiador en cap s’absté d’oferir cap mena de consell polític. Entre les dependències de Whitehall, l’Armada, integrada en el Ministeri de Defensa, és la que té un servei d’història amb una orientació política més clara.

El servei d’història del govern controla de prop les publicacions dels alts càrrecs que han signat l’acta de secrets oficials, a més de regular la propietat i vetllar per l’ètica del que escriuen. Així mateix, supervisa les històries oficials del govern i la publicació dels documents oficials. Però en un moment com l’actual, que obliga els servidors públics a prendre decisions ràpides, el servei d’història no pot oferir un adequat assessorament històric ni pot promoure la necessitat dels polítics de mirar enrere. La memòria històrica cada vegada és més dèbil entre els servidors públics. El Ministeri del Tresor disposava d’un servei d’història que tenia molt de prestigi, però va desaparèixer víctima de les retallades adoptades arran de la crisi financera de 1976. Als despatxos de Whitehall, i també a Downing Street, no s’estan per romanços i dediquen poc temps a la història.

La professionalització del govern a les acaballes del segle XIX va mostrar la necessitat d’elaborar “històries oficials” dels episodis considerats més rellevants. La història dedicada a la Primera Guerra Mundial es va traduir en la publicació de 109 volums. La història oficial de la Segona Guerra Mundial va anar més enllà, la primera monografia es va publicar el 1949 i l’última el 1993. Costa de creure que els historiadors contemporanis hagin après alguna cosa d’aquestes històries o fins i tot que hagin llegit realment cap dels volums publicats. La història oficial segueix i encara avui se’n publiquen diversos volums, malgrat la preocupació del Ministeri del Tresor i del Parlament per la despesa que això comporta. Quin és el valor real d’aquestes històries?

Per tal de compensar la manca de pensament històric quan ara es prenen decisions, els governs han fet encàrrecs oficials de recerca històrica, la més evident i extensa de les quals va ser demanda a [Sir John] Chilcot perquè preparés un informe sobre la participació britànica a la Guerra d’Iraq. L’elaboració de l’informe va comportar una recerca de més de set anys sense aportar gaire novetats i gairebé ningú no ha llegit els 2,6 milions de paraules que conté. El cost de la investigació va ser d’uns quants milions de lliures, que haurien estat més ben invertides si s’haguessin destinat a una recerca històrica més valuosa. Mentrestant, mes rere mes, els errors dels servidors públics i dels polítics es repeteixen innecessàriament perquè ningú no coneix la rellevància sobre el present dels fets històrics. S’han publicat alguns estudis sobre el fenomen de l’error evitable, el millor dels quals és el d’Ivor Crew i Anthony King, The Blunders of our Governments (2013) (literalment, Les cagades dels nostres governs).

Que a Downing Street hi hagués historiadors ajudaria el primer ministre i el seu equip, que sempre han de treballar sota una pressió ferotge, a treure profit de les lliçons apreses del passat. S’escriuran centenars de llibres sobre la caòtica sortida de la UE de la Gran Bretanya, i també sobre com el govern ha respost al Coronavirus, però, inevitablement, moltes de les investigacions seran oficials. L’únic que tindria sentit i permetria deixar un llegat seria fer alguna cosa més. En el seu renaixement, la Gran Bretanya hauria d’aprovar la creació de l’oficina de l’“historiador en cap”, amb un rang equivalent al del “científic en cap” del govern, al de l’assessor mèdic en cap, al de l’economista en cap, al de l’estadístic en cap i al d’altres semblants.

L’historiador en cap supervisaria la fiabilitat de la informació històrica que se li fes arribar al Primer Ministre i als seus assessors, amb la confiança i la possibilitat d’encarar-s’hi, especialment quan la història suggerís que les decisions que s’estan prenent són errònies. L’historiador en cap també supervisaria els d’historiadors de cada departament governatiu de Whitehall. Boris Johnson té com a assessor a Downing Street el brillant historiador John Bew. Esperem que sigui l’anunci d’un bon presagi.

La història és tan important com l’economia, l’estadística i, per què no?, la ciència. Els esdeveniments dels últims mesos i anys ho demostren.

* * *

Sir Anthony Seldon és vicerector de la Universitat de Buckingham, a la GB. L’article fou publicat l’1 de maig de 2020 a Prospect. La traducció catalana és de la Dra. Aurora Madaula, membre del nostre grup de recerca.

Classe obrera i qüestió nacional

“De vegades em pregunte si Germania Socialista no va deixar passar l’oportunitat d’haver estructurat un nacionalisme valencià d’esquerra”, Josep Vicent Marqués a Tots els colors del roig, 1997

El Primer de Maig de 1972, Germania Socialista va difondre el fullet La classe treballadora davant l’opressió del País Valencià com a poble. Anàlisi marxista del problema nacional al País Valencià. El document va ser reimprès clandestinament almenys dues vegades: el 1973 i en el número 7 de la revista de Germania Socialista, Bloc Roig, del 1976. No fou fins al 1978 que va ser editat i publicat per Editorial Zero Zyx, en castellà, amb un pròleg de Josep Vicent Marqués, i amb el títol Clase obrera y cuestión nacional. Ara, la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació, que dirigeix el professor Vicent Flor, n’ha fet una reedició en català, basada en el text del 1978, i adoptant, també, el títol de de l’edició castellana.

Classe obrera i qüestió nacional era la proposta de Germania Socialista per donar respostes “davant l’oblit de molts marxistes del problema nacional i davant els nacionalismes que no es plantegen aquesta lluita lligada a la de la classe obrera“. Quaranta anys després, aquest text serveix de reflexió per a l’esquerra valenciana i, també, per què no, la catalana. La proposta de Germania socialista continua essent essencial encara avui: la construcció nacional mitjançant l’acció política concreta, des d’una òptica transformadora i amb les classes populars com a protagonistes, com així també defensava el mestre Josep Termes quan va definir la importància del catalanisme popular en la configuració del nacionalisme contemporani, especialment d’esquerra, però no tan sols.

Germania Socialista fou un grup de treball polític valencià que va sorgir al voltant de l’any 1970 dins dels corrents de l’esquerra revolucionària de l’època. Situat en el marxisme heterodox, va fer una important tasca teòrica centrada en el País Valencià i va ser pioner en la integració de reivindicacions polítiques vinculades a l’ecologisme, el feminisme i les noves lluites sorgides del Maig del 68. Aquesta reedició —a cura del professor Vicent Galiana i d’Andrés Gomis Fons, director general de Transparència, Atenció a la Ciutadania i Bon Govern de la Generalitat Valenciana— ens transporta a aquella època i per això incorpora una anàlisi prèvia del també professor, a la URV, Xavier Ferré Trill, per contextualitzar el text i Germania Socialista.

Per adquirir el llibre, cliqueu aquí.

Respondre a una enquesta

La sociòloga Marta Rovira Martínez, membre del GRENPoC, està realitzant un estudi sobre la repercussió del confinament entre els estudiants universitaris i prèviament cerca dades. Per això ha elaborat una enquesta. Com en tots els estudis d’aquesta mena, quantes més respostes obtingui més fiable serà la mostra. Per accedir a l’enquesta, pitgeu aquí

50 años del asesinato impune de BASSIRI

Alberto Maestre Fuentes (GRENPoC)

El verano de 1970 representó para el pueblo saharaui el inicio oficial de su lucha por la independencia que, hasta el día de hoy, no ha culminado.

Sahara Ocidental Informação: Agosto 2011

Con la manifestación en El Aaiún el 17 de junio, los saharauis plantaban cara, sin ningún reparo, ante la autoridad colonial española.

No hay que decir que dicha reacción saharaui cogió por sorpresa a la potencia administradora.

“Sus” dóciles saharauis se atrevían a pedir, en la misma capital del territorio, una serie de demandas para mejorar, simplemente, su vida.

Hasta entonces, España había tratado a los saharauis como auténticos menores de edad, tal como más de una vez se reflejaba en el discurso oficialista e, incluso se podía ver sin pudor alguno, en las pancartas que portaban, los saharauis, en las manifestaciones convocadas por el entonces Gobierno del Sahara español.

El 17 de junio dejó claro de que los saharauis no podrían más con el status quo de la colonia, por lo que decidieron mostrarse tal como eran: Un pueblo unido que anhelaba, simplemente, libertad y no depender de nadie, nunca más.

La reacción española no pudo ser otra. Fuerza y represión.

La España de Franco, como cualquier otra dictadura, se sustentó en estos dos conceptos durante toda su existencia. Por lo tanto, no fue de extrañar que también lo hiciera con los saharauis, como así fue.

La legión española se presentó ante los manifestantes y sin dudarlo abrió fuego contra ellos. El resultado oficial fue dos muertos y numerosos heridos.

  • Pero eso solo fue el principio.
  • Lo más grave, si cabe, estaba por llegar.

En las horas siguientes a la disolución a tiros de la manifestación saharaui y en plena noche, se procedió a realizar una redada sin precedentes.

Así se procedió sistemáticamente al allanamiento de domicilios de saharauis, deteniendo a sospechosos de haber participado en la manifestación.

Buscaban a cualquiera, como locos, para arrancarles de sus hogares y llevarlos a prisión.

  • Pero, sobre todo, buscaban a los organizadores.
  • Y si hablamos de organizadores, hablamos de Bassiri.

Mohamed Sidi Brahim, conocido como Bassiri que había huido de Marruecos por defender públicamente que el Sahara Occidental era para los saharauis y, que los marroquíes no tenían ningún derecho histórico ni legal para reclamar su país.

Mohamed Sidi Brahim, conocido como Bassiri que había huido de Marruecos por defender públicamente que el Sahara Occidental era para los saharauis y, que los marroquíes no tenían ningún derecho histórico ni legal para reclamar su país.

Él y su organización promovían la libertad del pueblo saharaui pero desde la óptica de la no violencia.

No podrían tolerar que su país fuera repartido entre los países vecinos ni que estuviera mal organizado.

Así es como Bassiri pudo unir, por primera vez en la historia a los saharauis, sin importar la tribu a la que pertenecieran, con un objetivo común.

Sus ideas cuajaron rápidamente entre la población y cuyo máximo exponente fue la manifestación de El Aaiún.

Los españoles que sabían de las actividades de Bassiri y de su movimiento, no le dieron demasiada importancia, en un primer momento y no lo consideraron un peligro real para su poder.

Pero ésta confiada percepción comenzó a cambiar cuando las autoridades españolas fueron conscientes del alcance real del Movimiento de Bassiri.

Cuando les constó que había un gran número de saharauis afiliados al mismo y, lo más grave de todo, que un número importante provenían de las propias Tropas Nómadas del ejército español, es cuando fueron conscientes del peligro real y de la necesidad de actuar contra ellos.

A partir de ese momento, el gobierno español, intentará neutralizar y desmantelar al Movimiento de Liberación y para ello se estudiarán distintos métodos.

Así, según un informe realizado por la Delegación Gubernativa de la Región Norte de fecha 12 de junio de 1970, “Sobre el partido saharaui clandestino denominado Organización Avanzada para la Liberación de Saguia El Hamra y Río de Oro”, se indicaba el supuesto peligro que suponía dicho movimiento para los intereses españoles y se detallaban las directrices que deberían adoptarse para proceder a su desactivación.

Entre las medidas para conseguirlo, se mencionaban, tal como se indica en el informe, distintas alternativas.

Bassiri fundó el primer movimiento saharaui anti colonial, denominado “Organización Avanzada para la Liberación de Saguia El Hamra y Río de Oro” o Movimiento de Liberación, del cual fue su Secretario General.

Las medidas que proponían, partiendo de la base que el Gobierno español “no puede aceptar de ningún modo, la existencia de este partido”, podían ser, o bien, directas (mediante la fuerza) o indirectas (tendentes a desacreditar a la organización o a extinguirla por medios no oficiales).

Según el mismo informe se recomienda no utilizar las medidas directas, después de analizar las posibles consecuencias.

Además este informe, dejaba bien claro que una acción dirigida contra Bassiri, “no presentaba una gran dificultad en la práctica”, tal como se reconoce, y se sugería, contra él, “la posibilidad de detener, interrogar, sancionar, expulsarlo, etc”, lo cual sería positivo para intimidar a los restantes afiliados y provocar, de esa manera, la desaparición del movimiento.

Tal como se indicaba en el propio informe estudiado, se concluía que la desaparición de Bassiri sería, “lo más probable”, beneficioso para los intereses españoles.

  • Finalmente, Bassiri fue detenido esa misma noche en El Aaiun.
  • Fue llevado a la cárcel de la misma ciudad y oficialmente expulsado a Marruecos, semanas después de su detención.
  • Pero Bassiri nunca llegó a Marruecos.
  • Desapareció de la faz de la tierra. No se le volvió a ver.
  • España no dio ni ha dado, hasta le hecha de hoy, explicaciones sobre su muerte.

¿Murió como consecuencias de las torturas a que fue sometido durante los interrogatorios?; ¿Fue ejecutado?; ¿Quien lo ordenó, Madrid o directamente el Gobernador General del Sahara español?

  • Este año se cumplirá medio siglo de su “desaparición”.
  • España convirtió a Bassiri lo que es hoy para el pueblo saharaui, un héroe. Su primer héroe nacional.
  • Coincidiendo con este fatídico aniversario, sería hora que España hablara de este crimen de estado no resuelto.
  • Dudo que lo haga, no nos engañemos.

Mientras tanto, con motivo del 50 aniversario de su asesinato y, aprovechando el proyecto que hemos realizado entre 15 autores españoles y saharauis, sobre relatos, he tenido el honor de escribir el capítulo sobre Bassiri, en el cual, utilizando distinta documentación, he podido construir un relato creíble y veraz.

El libro lleva como título “Saharauidades” y el 31 de marzo último era la fecha escogida para su lanzamiento en Barcelona.

Debido a la situación existente en estos momentos, motivada por el Coronavirus, el lanzamiento, evidentemente, ha sido aplazado hasta que pase esta pandemia mundial.

Este libro será un nuevo instrumento más para visualizar el problema del Sahara Occidental y del asesinato, no resuelto, del líder Bassiri.

Publicado en Diario el Minuto, 07/04/2020