Quant a GRENPoC

Grup de Recerca en Estudis Nacionals i Polítiques Culturals (GRENPoC) GRPRE 2017 SGR 1098

Un pueblo abandonado

Por María Parente Mariño y Roberto Carlos Mirás

«Tan lejos, tan cerca de nosotros y contemplando el Firmamento a muchos kilómetros de distancia se hallan pueblos enteros que como dijo el clásico: ‹¡Han sido abandonados de la mano de Dios!› Las palabras del explorador y naturalista francés Théodore Monod nos sirven como una brevísima introducción para el conocimiento de este pueblo: «Tuve la suerte de encontrar el desierto, ese filtro, ese revelador. Me ha moldeado, me ha enseñado la existencia. Es hermoso, no miente, es limpio. Por eso debe abordarse con respeto» Los saharauis son uno de esos pueblos que contemplan al observador cuando se dirige a verlos y a visitarlos para luego contar en los distintos medios de comunicación lo que ha sido y no ha sido. Lo que le ha sucedido a un pueblo honesto y solidario… Tras la muerte de Francisco Franco y hasta el día de hoy… Todos los Presidentes les han prometido cosas, les han dicho que iban a buscar una solución a un «conflicto», y hay unos problemas que duran ya muchísimos años. Han sido muchos los escritores que han destilado ríos de tinta… Pero cuando miran al cielo al caminar por la Hammada no ven un futuro alentador ni un presente. «Tiene que pasar algo muy fuerte para que nos acordemos de ellos» Al visitarlos observas en sus caras teñidas por el paso del tiempo una sonrisa, pese a que no tienen nada, pero te lo dan todo. Quieren que a las personas que los visitan no les falte de nada y tengan de todo en ese desierto que es el alma de su vida pese a que ellos mismos como decimos carecen de ello. Preguntas muchas, respuestas muchas; soluciones de momento, ninguna. «Dormíamos junto al fuego como las ratas hasta hoy» Y al preguntarles sobre la ceremonia del té dicen «el primero es amargo, amargo como la vida, el segundo se vuelve a hervir, sale dulce como el amor y el tercero sale suave como la muerte y otros dicen como las brisas del mar» Dijo alguien una vez que las Leyes están para no cumplirlas y eso es algo que observamos al acudir hace ya algún tiempo a los campamentos en Tinduf.

MUJERES Y HOMBRES
Muchos autores y autoras han escrito sobre este tema y han intentado en la medida de sus responsabilidades darlo a conocer. No se trata de insultar a unos o a otros o decir lo malo o buenos que han sido en diversas ocasiones. Se trata de ser lo más objetivo posible y hablar de lo que tanto suena Los Derechos Humanos. Un tema El Sáhara y los saharauis que hasta el día de hoy como decimos no ha parado de rellenar páginas y páginas. Las publicaciones en torno al mismo no han parado en todos los medios tanto digitales como letra escrita, periódicos, recuadros de opinión… todos y todas hablan una y otra vez del Sáhara. Pero la condición humana es como es y han pasado los años y el tema sigue aún sin resolver.

SUS PALABRAS
«Nosotros tenemos básicamente una cultura oral, de leyendas, de fábulas, de cuentos… Cuando hablamos con una persona mayor ésta nos menciona a trece de sus descendientes. Trabajamos mucho el cuento y a un amigo que va mucho a los campamentos le llamó la atención el respeto que tenemos a nuestros mayores. Si no fuese gracias a la Mujer y a nuestros Ancianos nuestro pueblo desaparecería» y «Para los que anhelan su independencia es la Patria perdida; para otros, las provincias del Sur recuperadas; para Naciones Unidas y el Derecho Internacional, el Sáhara Occidental es un territorio no autónomo, la última Colonia de África», escribe el escritor Lorenzo Silva. Personas que amparados por la «Ley» ésta no les da ni tampoco les quita la razón sino que tan solo mantiene una imagen de cara al exterior. Desde la muerte de Hassan II de Marruecos el tiempo parece no haber pasado, las estrellas siguen vigilantes y son los ciudadanos los que muestran su cara más agradable para ayudar en la medida de sus posibilidades a esas personas que en sus carteras llevan el Carnet español de saharauis.

NOS ENCONTRAMOS
Encontramos a personas que han estado en las cárceles marroquíes y muestran una paz que señala un dolor que va por dentro. Ven el paso del tiempo, lento… Dicen que los más jóvenes quieren hacer algo; luego nos encontramos con familias que han buscado su lugar fuera de su Patria, un lugar distante, pero cercano y ya sólo por el hecho de haber nacido en ella les pertenece, por derecho. Pero no nos olvidamos de la memoria al leer «La primera fundación española se remonta al siglo XV, la colonización efectiva del territorio se realizó hasta mediados del siglo XX y con unos recursos económicos que son básicamente tres: la pesca, los fosfatos y el petróleo. El banco de pesca sahariano ha ocupado 150.000 kilómetros cuadrados y es uno de los más ricos del mundo» Fruto del interés de muchos autores son los distintos trabajos, documentales y libros que se han escrito desde hace ya muchos años y estos mismos años nos hacen acordarnos de lo que sucede y ha sucedido a este pueblo. Concrementamente hace unos días se ha publicado «Un pueblo abandonado. Los engaños de la descolonización del Sahara occidental» de Alberto Maestre Fuentes. Su autor no solo conoce este tema sino otros y

Carlos Ruiz Miguel y Alberto Maestre

ha viajado durante muchos años por todas las partes del Globo ¿que mejor para acercarse al mismo que tener una idea de este mundo globalizado en donde vivimos?

¿QUE SE DESCRIBE?
«En este libro se describen de una forma clara y concisa las características del pueblo saharaui pre colonial, la llegada de los españoles al Sáhara Occidental, sus avatares y su consolidación en dicho territorio, la evolución de la Política española en relación con el Sáhara y sus relaciones con la población autóctona»
Mirando prensa atrasada de hace ya unos años vemos promesas y más promesas … No se trata de buscar quién es el malo en este gran película sino como señala Maestre «Esta obra destapa sin reserva alguna toda una serie de engaños infringidos por parte de España a los saharauis a los cuales consideró hasta 1976, a todos los efectos, españoles y debería de haber llevado a la descolonización de conformidad con la legalidad internacional» A esta obra se han juntado y no restado otras así como distintas páginas para tener informados en todo momento a los lectores e interesados en este tema. La misma ha sido presentada en Santiago de Compostela por el profesor de Derecho Constitucional Carlos Ruiz Miguel que ha descrito y sigue asiduamente la situación de este pueblo y hace unos años publicó su estudio «El Sahara Occidental y España. Historia, Política y Derecho. Analísis crítico de la política exterior Española» y también acordarnos de Jorge Alejandro Suárez Saponaro es otro de estos autores que al igual que Maestre a través de distintos medios tecnológicos llama a las cosas por su nombre. Los archivos están llenos de información en algunos casos silenciada y en otros se informa de una manera a medias para, hablando coloquialmente, tener al personal contento. Saponaro con grandes dificultades ha publicado «Sáhara Occidental. El conflicto olvidado».

INFORMACION
Todos los libros y todas las informaciones se deben de leer con una lupa (hay tantos medios de comunicación y tantas fuentes que tenemos que separar el trigo de la paja) ahora estas obras son sumamente importantes para darnos cuenta que este tema por mucho que a algunos lo quieran olvidar no esta «muerto» y al observar atentamente los trabajos tanto del profesor Maestre como el de Jorge Alejandro Suaréz Saporano nos volvemos a hacer de nuevo las mismas preguntas ¿Derechos Humanos, Democracia, Intereses de los Pueblos? Quizás tengamos que tirarnos en paracaídas como hizo en su momento Maestre para ver las cosas con otra perspectiva y al mismo tiempo con objetividad. Tendríamos que tener varias «reencarnaciones» para no mirar para otro sitio. Yendo al Corán en su 34,27 «En verdad, cuando los reyes entran en una ciudad ellos la corrompen, y convierten a sus honorables ciudadanos en humillados. Es así como ellos se comportan».

Publicado en GaliciaDigital, 15/01/2019

Saharaui, un pueblo abandonado

 

49773445_558561861285086_547384150127017984_n-800x445

Alberto Maestre y Agustí Colomines

El pasado día 9 presentamos Un Pueblo Abandonado. Los engaños en la descolonización del Sahara Occidental, en los locales de La Casa del Libro en la emblemática Rambla Cataluña de Barcelona.

Presentar el libro en uno de los locales que posee dicha cadena de librerías, representó un hito de primer orden, puesto que estamos refiriéndonos a una de las más importantes de España.

Por : Alberto Maestre Fuentes

La sala de conferencias estaba en consonancia a la importancia de La Casa del Libro, es decir, es inmensa. Reconozco que días antes tenía mis dudas de que se pudiera llenar dado el tamaño de la misma, pero mis temores resultaron ser inciertos puesto que hubo gran asistencia de público.

Entre los presentes cabría destacar al Delegado del Frente Polisario en Cataluña, representantes del Ayuntamiento, de distintas organizaciones pro saharauis, sobrevivientes de la represión marroquí, escritores, periodistas y muchos amigos del pueblo saharaui y también, todo hay que decirlo, mis incondicionales familiares y amistades que nunca se pierden ninguna de mis presentaciones.

Me presentó el profesor, el Doctor Agustí Colomines que como siempre causó sensación entre todos nosotros. Tengo que señalar que el Dr. Colomines fue tutor y director de mi tesis doctoral, de la que es reflejo este libro y que, gracias a sus consejos y enseñanzas, pude culminar satisfactoriamente mis estudios de doctorado.

50276871_2148121195517801_7662612158785519616_n

Le debo una gratitud inmensa que nunca podré olvidar. Y así abusando de la confianza del que fuera mi profesor, tutor y director, una vez más presentó mi obra. Después de su brillante intervención, realicé mi modesta presentación explicando la importancia de dar visibilidad a este conflicto de descolonización pendiente para así,  ayudar a su resolución definitiva, puesto que al concienciar a la población de la existencia del mismo, se podría ejercer una presión importante para conseguir una solución que, siempre deberá pasar, por el derecho reconocido internacionalmente al pueblo saharaui a su autodeterminación.

Finalmente, como no podría ser de otra manera, gracias a las personas que se encontraban presentes, se generó un debate muy interesante y constructivo. Todos coincidimos en la falta de noticias en los medios de comunicación sobre la última colonia de África y, como esto, beneficia tanto a los ocupantes marroquíes, como a los responsables de la existencia de la misma, es decir a las autoridades españolas.

Silenciar que existe un problema de descolonización, que hay un pueblo que tiene reconocido su derecho a la autodeterminación y, que vive en cambio refugiado más de 43 años fuera de su tierra, no lo ayuda en absoluto.

Por eso la importancia de estos actos y que esta obra científica que, destapa todos los engaños infringidos por parte de España al noble pueblo saharaui, vaya colocándose entre las principales librerías.

Por mí no quedará que este conflicto olvidado salga a la luz de una vez por todas, y haré todas las presentaciones que me propongan para que así sea.

No hay que olvidar que silenciar una ocupación ilegal te hace también cómplice de la misma pues beneficia a los ocupantes en detrimento de un pueblo.

Publicado en diario elminuto, 12/01/2019. Ver también: Bubisher.

Carme Ballester i Antònia Macià, rescatades de l’oblit

per Joan Esculies (@jesculies), historiador

ballester_macia_mar

Carme Ballester i Antònia Macià, per © Mar Ferrer

En uns aspectes eren la nit i el dia, com els seus marits. L’una volia acompanyar al seu espòs, Lluís Companys, arreu i que la reconeguessin. L’altra es quedava a casa i la gent pensava que Josep Tarradellas era solter. Carme Ballester era una dona polititzada, que volia donar la seva opinió i ser escoltada. Antònia Macià era reservada, i per bé que tenia la seva idea política es guardava de donar-la tal com li ho demanava el seu espòs, contrari a que les senyores posessin cullerada en els afers de govern i partit.

En altres facetes, eren dones amb camins paral·lels. Ambdues van dedicar-se a cosir en distints moments vitals per sobreviure i també van experimentar les mirades de desaprovació de les senyores de la burgesia barcelonina essent com eren, malgrat la seva extracció treballadora, mullers de dos dels polítics amb més relleu en la Catalunya dels anys trenta. Sobretot, però, Ballester i Macià van acompanyar Companys i Tarradellas en la devoció d’aquests pels seus fills.

Al primer, la recerca tràgica de Lluïset, enmig de l’ocupació nazi de França, el va dur a la detenció i posterior afusellament. Carme Ballester, una vegada localitzat, se’n va fer càrrec la resta de la vida, bo i no essent-ne la mare biològica. Al segon, la síndrome de Down de la Montserrat l’acompanyà sempre però d’una manera humana, natural, en què li donà suport l’Antònia Macià, que va tenir bona cura de la seva primera filla.

El mig centenar de persones que es van aplegar a l’espai Francesca Bonnemaison de Barcelona el passat 17 d’octubre van poder resseguir el recorregut vital de dues dones amb biografia en majúscules al marge del transcendent periple dels qui foren les seves parelles. Ho van fer de la mà de dos bons coneixedors de les seves figures, l’historiador Oriol Dueñas, autor de la recent i interessant biografia Carme Ballester: compromís, resistència i solitud (Gregal, 2018) i Montserrat Catalán, fins fa un parell d’anys directora de l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, exsecretària del president Tarradellas i persona de la més estricta confiança d’Antònia Macià.

La confrontació d’aquestes biografies és un nou aparellament per aplegar vides de dones que mereixen ser posades en relleu, fruit de la col·laboració de l’Institut Català de les Dones, la càtedra Josep Termes i el suport de la Diputació de Barcelona, agombolades en el paraigua del cicle Doblement invisibles

Dueñas, en la seva intervenció acompanyada d’imatges poc conegudes de Ballester, va voler incidir en el caràcter fort d’aquesta, “la influència en Companys i en la felicitat que va viure arran de la relació amb aquest i el seu matrimoni encara que es donés una vegada ja iniciada la Guerra Civil”. Acabada la contesa, a l’exili, fou precisament Tarradellas qui més l’ajudà a superar les penalitats i la solitud de qui havia exercit de primera dama encara que el càrrec no estigués institucionalitzat.

“Quan visitava als Tarradellas a Saint Martin le Beau –va recordar en el seu magnífic i detallat parlament Catalán–, la Carmeta sempre volia beure Evian”. Així ho disposava en la mesura de les possibilitats Antònia, qui en aquells anys li havia pres el relleu com a esposa del president de la Generalitat a l’exili, una dona que “per sobre de tot sempre va saber estar”.

La confrontació d’aquestes biografies és un nou aparellament per aplegar vides de dones que mereixen ser posades en relleu, fruit de la col·laboració de l’Institut Català de les Dones, la càtedra Josep Termes i el suport de la Diputació de Barcelona, agombolades en el paraigua del cicle Doblement invisibles pel fet de la seva condició femenina i per la manca de reconeixement en el relat històric oficial o més conegut. El cicle ha recorregut ja les vides de Teresa Mañé, Carme Serrallonga, Carme Karr, Pepita Casanellas i Maria Llorença Llong. Si en llegir aquests noms el lector no ha sabut que es tracta d’una pedagoga, editora i anarquista, una pedagoga i traductora, una escriptora i musicòloga, una pedagoga i una religiosa reformista bé pot fer-se conscient de la necessitat d’assistir a la resta de conferències del cicle.

El proper 6 de novembre al mateix espai el periodista Genís Sinca i l’escriptora Betsabé García confrontaran les trajectòries de dues dones esportistes, l’atleta Ana Maria Martínez Sagi i l’aviadora Maria Pepa Colomer. El 14 de novembre el metge Carles Hervàs i la historiadora Antonieta Jarné presentaran les vides de dues dones científiques, l’anestesiòloga Maria Oliveras i la metgessa i política Aurelia Pijoan. Clouran el dia 28 de novembre el cicle les apassionats biografies de la periodista Irene Polo i la pianista Maria Canals, a càrrec de la professora de comunicació, Elvira Altés i la periodista Ana María Dávila.

Publicat a The New Barcelona Post, 04/11/2018

El Sàhara, un poble abandonat

PHOTO-2018-09-19-13-21-59

Resultat de la seva tesi doctoral, dirigida pel Dr. Agustí Colomines, el Dr. Alberto Maestre, membre del GRENPoC, presenta el seu llibre, Un pueblo abandonado. Los engaños en la descolonización del Sahara Occidental (Chiado Books), el divendre 28 de setembre, a les 19h., a la Llibreria La Central del Raval. L’acte serà introduït pel professor Giovanni Cattini.

Nations & Nationalism Essay Prize

prize_9121538

ASEN and Nations & Nationalism established an essay prize in honour of the memory of Dominique Jacquin-Berdal who was a devoted member of ASEN and an Editor of Nations & Nationalism.

The essay prize was established to encourage young scholars to publish original research in ethnicity and nationalism. Submissions are invited on all areas and themes in the field of nationalism studies.

The prize will be awarded for the best article submitted. The winning article will be announced at annual ASEN Conference.

The prize will include a sum of 250 pound (GBP) and 2 years’ free membership of ASEN, and may lead to publication of the article in Nations & Nationalism.

Submissions may be made by currently enrolled post-graduate students and those who have submitted their thesis within five years of the submission deadline.

The deadline for submissions is 30 November 2018. If you have any questions, please email nations@asen.ac.uk.

Submission procedure:

Articles must be submitted in English and in the Nations & Nationalism house style (‘Harvard’ system). Please refer to the guidelines for contributors.

Submissions must be accompanied by an official letter from the author’s supervisor confirming status and eligibility.

An author may only submit one article for consideration for the prize. Co-authored articles will not be considered.

The Prize Committee reserves the right not to award a prize in any given year.

Previous Winners:

2018

Uma Pradhan

“‘To love your jati is to love your country’: Nationalism, ethnicity, and simultaneous identities in Nepal”

Issue to be confirmed

2017

Tamara Pavasovic Trost

“Ruptures and Continuities in Ethno-National Discourse: Reconstructing theNationthrough History Textbooks in Serbia and Croatia”

Issue to be confirmed

2016

Simon Halink

“Noble Heathens: Jn Jnsson Ails and the Problem of Icelands Pagan Past”

Published in Nations and Nationalism, Vol 23 Issue 3

2015

Richard Warren

“Charles Gleyre’s ‘Les Romains’: Classics and nationalism in Swiss art”

Published in Nations and Nationalism, Vol 22 Issue 2

2014

Martin Beckstein

“Nation Building in Contemporary Germany: The Strange Conversion of Hitlers Word Made of Stone”

Published in Nations and Nationalism, Vol. 19 Issue 4

2013

Fiona Rose Greenland

“The Parthenon Marbles as Icons of Nationalism”

Published in Nations and Nationalism, Vol. 19 Issue 4

2012

David Pettinicchio

“Migration and Ethnic Nationalism: Anglophone Exit and the ‘Decolonization’ of Qubec”

Published in Nations and Nationalism, Vol.19 Issue 1

2011

Marc Scully

“The tyranny of transnational discourse: ‘Authenticity’ and Irish diasporic identity in Ireland and England”.

Published in Nations and Nationalism Vol. 18 Issue 2

2009

Mariana Kriel

“Culture and power: The rise of Afrikaner nationalism revisited”.

Published in Nations and Nationalism, Vol. 16 Issue 3

2007

Robert Schertzer

“Recognition or Imposition? Federalism, National Minorities, and the Supreme Court of Canada”.

Published in Nations and Nationalism, Vol. 14 Issue 1

2006

Jonathan Fox

“From national inclusion to economic exclusion: ethnic Hungarian migration and the redefinition of the nation”

Published in Nations and Nationalism, Volume 13 Issue 1

2005

Erol Ulker

“Contextualising ‘Turkification’: Nation-building in the Late Ottoman Empire, 1908-1918”

Published in Nations and Nationalism, Volume 11 Issue 4

2003

Takeshi Nakano

“Theorising Economic Nationalism”

Published in Nations and Nationalism, Volume 10 Issue 3

 

A propòsit de l’exhumació del dictador Franco

per Jordi Oliva i Llorens (@jolival65), historiador

Captura de pantalla 2018-09-12 a les 9.22.20

© Shutterstock

Amb la construcció del mausoleu del Valle de los Caídos, a la vall de Cuelgamuros en el terme de l’Escorial, el dictador Franco i el règim que se’n derivà pretengueren perpetuar la memòria dels vencedors en un context ideològic de nacional-catolicisme. I així ha perdurat en el temps fins al dia d’avui, com a paradigma de la llarga llista de dèficits democràtics a l’Estat espanyol, entre la vergonya i la manca de voluntat política dels gestors d’aquest règim imperfecte del 78, i la viva exaltació de feixistes que, sense cap mena de rubor, homenatgen els seus herois de la Guerra Civil de 1936-1939. Ben certament, es tracta d’una anomalia que vergonyosament perviu, amb moltíssimes complicitats, ben entrat el segle XXI.

El decret d’exhumació de les despulles del dictador Franco només és una operació de maquillatge —important, això sí—, que potser permetrà minimitzar la memòria única i perdurable dels que van guanyar la guerra, però que no resol, ni de lluny, el menyspreu vers les altres memòries, les dels vençuts, sobre les quals es va edificar la primera. A més, no ho resol perquè la Llei de la Memòria Històrica s’ha aprovat massa tard, de manera condicionada, i en alguns aspectes no supera el discurs frontista de bons i dolents, sense tenir en compte el que han defensat des de fa temps historiadors de prestigi com ara Josep Benet o Hilari Raguer, que ho ha definit gràficament en afirmar que existeix una tercera Espanya que sembla no voler reconèixer-se en el combat entre posicions hegemòniques en ambdós bàndols.

I malgrat que en diverses ocasions s’hagi apuntat que el mausoleu podria ser un símbol de reconciliació, això és impossible, sobretot perquè els vencedors no han demanat mai perdó, ni han assumit la culpa del cop militar, ni han reconegut la violència exercida. No ho van fer els protagonistes directes del conflicte ni ho pensen fer els seus hereus. La controvèrsia sobre el Valle de los Caídos arrenca de la mateixa gènesi de la construcció del mausoleu, sobretots pels costos humans que va provocar, degut al fet que molts presos republicans van ser forçats a treballar-hi per redimir la pena, i al fet que molts hi van trobar la mort. La campanya d’exhumacions massives a partir de 1958, amb un procediment més que discutible, també va ser controvertida, com també ho va ser la decisió de traslladar de manera matussera els cossos de combatents d’ambdós bàndols, amb permís o sense dels familiars, amb identificació o sense de les despulles —incloent-hi duplicitats de noms— per a ser dipositades en molts casos a “granel” en nínxols, criptes i fossats granítics col·lectius. I si amb tot això no n’hi hagués prou, cada 20-N el Valle esdevé l’escenari de les manifestacions nostàlgiques del feixisme vivent espanyol.

En definitiva, l’operació per treure a Franco del Valle de los Caídos no resol el problema de què fer-ne perquè no tanca les ferides obertes des que fou construït. El Valle continuarà simbolitzant escandalosament el feixisme i perpetuarà les dues Espanyes, la dels bons i la dels dolents, una per sobre de l’altra de manera injusta i desigual. I mentrestant s’esvairà l’esperança què aquesta situació pugui canviar a curt o mitjà termini per consens dels principals actors polítics d’Espanya.

 

Franco i el Valle

per Hilari Raguer, historiador, Monestir de Montserrat

En comptes de destruir el Valle de los Caídos, la comissió d’estudi va recomanar mantenir-hi el sepulcre de morts de la guerra.

People pay their respects at the tomb of Spain's former dictator Franco in the Valle de los Caidos

Sánchez està ben decidit a tirar endavant la reforma del Valle, i el més significatiu del seu projecte és treure’n les restes de Franco. El tècnic del projecte és Carlos García de Andoin, socialista basc, catòlic compromès amb càrrecs pastorals importants a la diòcesi de Bilbao, que ja va coordinar la comissió a la qual Zapatero va encomanar una proposta de resolució. Tot ho tenen molt pensat i documentat.

Algunes veus voldrien que es deixés que les construccions del Valle s’acabin d’esmicolar, o fins i tot destruir-les de cop. Però allí descansen (és un dir) més de trenta mil espanyols, i no es poden pas deixar abandonats. Franco va voler imitar la grandiositat de l’arquitectura nazi o mussoliniana, però allò va ser un “quiero y no puedo”. La pedra utilitzada en la major part dels edificis i de les estàtues és de mala qualitat i es desintegra. En un temps van haver de suspendre l’accés a la basílica i fer-hi un túnel d’entrada, perquè queien fragments de les estàtues. Curiosament, el que està més ben fet, amb bon material i perfecta construcció, és el que a alguns els fa més mal a la vista: aquella creu gegantina. Es pot pujar en ascensor fins al nivell dels braços, i allí circular horitzontalment pels dos passadissos, i encara es pot pujar fins al cim, on hi ha una petita cúpula amb una vista extraordinària.

En comptes de destruir-ho, la comissió va recomanar mantenir-hi el sepulcre de morts de la guerra (llevat dels que s’hi van enterrar contra o sense el permís de les famílies, que ara els reclamen) i convertir-ho en un centre d’interpretació on s’expliqui com es va construir. En aquesta línia, calia treure les restes de Franco, perquè no és un mort de la guerra i, més encara, perquè allò no pot continuar essent un mausoleu a la glòria del dictador. Pel que fa a José Antonio, és un mort de la guerra, però alhora és també un dels seus principals causants. Que hi continuï, però no en la forma destacada i honorífica que té ara, sinó igual que els altres enterrats. El decret llei de Sánchez no diu que es tregui Franco, sinó que només hi poden ser enterrats morts de la guerra. La conseqüència és clara.

L’Església (arquebisbe de Madrid, president de la conferència episcopal, nunci, superior general de la congregació benedictina de Solesmes, de la qual depenen els benedictins del Valle) no s’hi oposa. Pel que fa a la família de Franco, ara diuen que s’oposen a l’exhumació. Francis Franco, a les seves memòries, va dir que el seu avi no va dir mai que volgués ser enterrat al Valle, però ara la família, moguts segurament per l’entorn franquista i la ultradreta, s’oposen al seu trasllat. Així i tot, el govern tirarà endavant. Té un gran argument: qui va lliurar les restes de Franco als benedictins del Valle no va ser la família, sino el rei Joan Carles. Amb la mateixa autoritat, un decret-llei signat pel nou rei pot canviar aquella decisió. El govern voldria obrar d’acord amb la família, la invita a acceptar les restes, i li dóna un termini de quinze dies per a decidir el lloc de sepultura, però si s’hi nega Franco serà igualment exhumat i el govern triarà el lloc de la nova sepultura.

Una altra dificultat a superar és que el dictamen de la comissió no va ser unànime: tres membres, entre ells Herrero de Miñón, van dissentir i van formular un vot particular, en el sentit de no treure les restes de Franco, perquè els semblava que el trasllat feriria els sentiments d’un sector de la població espanyola. Però el govern considera que aquell vot particular no es basava en arguments de fons, sinó en l’estimació dels sentiments d’un sector de la població, i aquests sentiments han canviat.

A més. hi ha el problema dels qui van ser enterrats al Valle sense o contra el consentiment dels familiars, i que ara els reclamen per enterrar-los en un altre lloc. El govern reconeix plenament el seu dret, però pel mal estat de la construcció hi ha unes goteres que han fet que molts fèretres es podrissin i s’esclafessin tots plegats en un pilot, del qual és molt difícil identificar les restes de cada persona.

Segurament l’aspecte més odiós del Valle de los Caídos són els presos que hi van treballar i especialment els que hi van morir. Fins que no es tingui lliure accés a la documentació que conserva la comunitat benedictina no en podrem saber el nombre, ni quan va deixar d’haver-n’hi. Sembla que només hi van ser al principi de les obres, a l’època de la idea primigènia de Franco, de mausoleu dels “caídos por Dios y por España”, amb presos republicans expiant les seves culpes amb pic i pala. Els franquistes al·leguen que tots eren voluntaris, que percebien un salari i que així redimien part de la pena. Sí, eren voluntaris, però com aquell desgraciat que anaven a penjar i li deixaven triar l’arbre. Millor treballar allà que podrir-se en una presó.

El P. José Agustín Pérez del Pulgar, S. J., s’enorgullia d’haver creat l’Obra de la Redención de Penas por el Trabajo (Ordre del 7-X-1938), en col·laboració amb el Director General de Presons, que curiosament es deia Máximo Cuervo. Treballant al Valle de los Caídos, o a les maresmes del Guadalquivir, a benefici d’una empresa d’obres publiques que pagava un salari miserable, se’ls descomptaven dies de la pena, i encara podien enviar petites quantitats a la família. El nom de “Redención” porta una forta càrrega bíblica i teològica. En aquesta institució, que es pretenia humana i cristiana, hi havia en el fons la concepció perversa que aquells presos, per ser republicans, no eren només delinqüents, sinó també pecadors, i per això necessitaven expiar el pecat amb el treball, com Adam i Eva després del pecat original. Segons les instruccions per als capellans de presons o camps de concentració, no havien de posar mai en dubte la justícia de les condemnes, ni oferir els seus bons oficis per ajudar-los.

Quan amb el pas dels anys i el canvi d’escenari internacional, amb la derrota de l’Eix, Franco va voler maquillar el seu règim, un dels canvis va ser convertir el projecte del Valle, que ja no seria mausoleu dels vencedors sinó lloc de pregària per tots els morts de la guerra, i lloc de reconciliació, amb un centre d’estudis de la doctrina social de l’Església, de la qual havia de venir la pau futura. Aleshores ja no hi podien haver presos treballant-hi.