De tant en tant cal prendre perspectiva i analitzar a fons els aspectes centrals, estructuradors, aquells que defineixen una societat. El País Valencià perd posicions relatives —en termes econòmics i d’indicadors de benestar— a escala estatal i es manté estancat en nivells baixos al si de la Unió Europea. Registra, a més, una acusada desestructuració interna, una preocupant feblesa pel que fa a cohesió social i territorial. I per raó d’esquinçaments ideològics impropis i la impossibilitat d’assolir consensos transversals amplis en una època de polarització, és una societat sense projecte. Sense un projecte clar acceptat i assumit per la immensa majoria. Són moltes les qüestions que es plantegen en aquestes pàgines. L’estat actual i el futur de la llengua, la variable territorial i les comarques, els perfils d’una realitat social multiforme i complexa, l’economia valenciana i les seves possibilitats, la nova cultura del territori i el medi ambient. També es planteja la qüestió d’Alacant dins del relat de país, la inserció en el marc més ampli determinat per la llengua compartida amb Catalunya i les Illes Balears, els laberints polítics i ideològics de l’Espanya actual. Però sense oblidar l’eix Barcelona-València, l’ecosistema comunicatiu, la cultura i les seves apories, la literatura en català. Pels autors i els temes, per la manera d’abordar-los, els lectors hi trobaran una aproximació plural i representativa als punts calents que ens han de preocupar, abordat amb determinació, profunditat i amb una dosi de passió mesurada que no passarà desapercebuda. El llibre, que aviat ressenyarem, es pot trobar a totes les llibreries i ja es pot comprar en línia.
El mes de febrer de 2021, la Paeria va decidir conservar l’escut franquista de Gardeny a l’Arxiu Arqueològic Municipal
Les polítiques públiques de memòria són una oportunitat per fer un procés participatiu, pes escoltar els agents de transformació i per socialitzar i treballar al voltant dels valors democràtics, construir ciutadania empoderada i defensar els drets humans.
El passat dimecres 20 d’octubre vaig tenir el plaer de debatre sobre el futur de l’àguila de Gardeny, amb l’arqueòleg Joan Ramon González, en un acte moderat pel geògraf Josep Maria Llop invitats per l’Ateneu Popular de Ponent. El debat en el fons era un aperitiu sobre el principal problema que ens ocupa: les polítiques públiques de memòria a la ciutat de Lleida. Malgrat la bona feina que ja es fa des de la regidoria de Drets Civils, Cooperació i Immigració organitzant conferències, congressos, visites guiades, etc., cal encaminar aquestes accions polítiques vers una estratègia planificada i participada per part de la ciutadania per tal de marcar objectius a llarg termini i assolir-los. El cas de l’àguila de Gardeny només n’és una petitat part.
Les polítiques públiques de memòria són una oportuntiat per fer un procés participatiu, pes escoltar els agents de transformació i per socialitzar i treballar al voltant dels valors democràtics, construir ciutadania empoderada i defensar els drets humans. Un exemple que entendrà tothom: el president Macià va viure més de 30 anys a Lleida però en canvi la seva memòria està totalment invisibilitzada a la ciutat, ningú recorda la seva casa enderrocada, els llocs de memòria per on va fer política no tenen cap mena de senyalització, i la seva obra de govern hi resta oblidada. Per tant, cal una actuació planificada i ben gestionada dins d’un pla global que ordeni les polítiques públiques de recuperació de la memòria democràtica locals, que detecti les urgènices, que senyalitzi els espais de memòria, que creï rutes, que generi coneixement, que impulsi la recerca, o que salvaguardi el patrimoni memorial local.
D’altra banda, durant el passat debat també vam parlar del turó de Gardeny i la seva trista història contemporània. Per allí van entrar els feixistes en ocupar Lleida, d’aquí part del seu simbolisme, i allí hi van instal·lar la “Ciudad Militar Generalísimo Franco”, un conjunt faraònic construït amb mà d’obra esclava: presoners polítics als quals s’exigia el treball per redimir la pena (una promesa que encara està per veure si es complí). Oficialment, la primera pedra del conjunt arquitectònic del turó es col·locà el 1941 i aquest s’inaugurava el 1945, d’aquí l’estètica nazi de l’edifici d’Infanteria –batejat amb el nom del colpista General Sanjurjo–, que està coronat per l’àguila més famosa de la ciutat de Lleida, tot plegat aixecat en un context d’auge del totalitarisme d’extrema dreta per Europa i de carestia de materials en una Espanya autàrquica.
Al meu entendre, el conjunt actual requereix d’una intervenció planificada, convertint l’edifici en un Centre de Memòria que expliqui la repressió franquista a la ciutat de Lleida, senyalitzant i tenint cura de l’entorn i els seus diversos espais de memòria. Per fer-ho, serà necessari un procés participatiu obert i integrador, donar usos clars i definits a l’edifici, i garantir-ne la qualitat de la seva proposta memorial. El cas que ens ocupa no deixa de ser un exemple força típic dins dels processos de transformació urbana on, al seu torn, es donen processos de materialització de memòries. Com a tot arreu, a Lleida hi ha conflicte polític i, per tant, hi ha construccions identitàries i el relat compartit de la identitat local també passa per la memòria. En els espais de memòria s’hi poden entrecreuar pràctiques artístiques, socials, econòmiques i polítiques que invitin a la reflexió, al mateix temps que s’hi treballi sobre les responsabiltiats generades al voltant de les violacions de drets humans en casos com el nostre, és a dir, de justícia transicional i contextos posttraumàtics. La memòria del turó de Gardeny ha d’impulsar la cerca de la veritat i la justícia per tal de contribuir a la reparació de les víctimes, tal com estableixen els principis de l’informe Joinet adoptats per les Nacions Unides.
Finalment, la meva opinió és que l’àguila feixista que ens ocupa s’hauria de retirar de la façana perquè la seva simple presència ja és un insult a la memòria de les víctimes. Però aquesta decisió caldrà que adquireixi sentit en una proposta global sobre la memòria del turó i de la ciutat. Una altra opció seria enderrocar tot l’edifici i instal·lar-hi un monument de record de les víctimes de la repressió franquista. En qualsevol cas, farà falta la implicació de la Paeria, el Museu i la Universitat de Lleida, com a mínim, per a garantir-ne els usos com a espai de memòria. Mentre això no passi, l’àguila continuarà vigilant de forma amenaçadora la ciutat que un dia estigué sota les seves urpes.
El diumenge 28 d’octubre de 1973, unes 150 persones es van aplegar a l’església de Sta. Maria Mitjancera de Barcelona, a prop de la presó Model. S’hi havia de celebrar un dels plenaris de l’Assemblea de Catalunya. La reunió va ser interrompuda per la policia. Hi va detenir 113 dels assistents. Només uns quants van poder escapolir-se, entre ells el director del nostre grup de recerca i director de la Càtedra Josep Termes, el Dr. Agustí Colomines. El documental forma part de la sèrie Dies de transició 02 – La detenció dels 113: L’Assemblea de Catalunya, de TV3.
L’Institut d’Estudis Ilerdencs (@IEILleida) ha organitzat el cicle Ecce Homo Digitalis per parlar del futur de les humanitats digitals. La primera sessió ha reunit els professors Joan Ramon Veny, de l’Associació d’Humanitats Digitals Catalanes (@HuDiCat) i directors de la Càtedra Màrius Torres de la UdL (@CatedraT), i @AgustiColomines, director de la Càtedra UB Josep Termes (@CatedraTermes). @Barrull, va moderar la sessió.
El dimarts 9 de novembre, el Sense Ficció de TV3 va emetre el programa Les llistes de Trias i Peitx, el Schlinder català. És un documental centrat en la biografia del polític demòcrata-cristià català Josep Maria Trias i Peitx i, sobretot, en mostrar la tasca que va realitzar durant la Guerra Civil Espanyola i els primers anys del seu exili a França, entre el 1939 i el 1945. He intervingut en la confecció d’aquest documental en qualitat d’assessora, atès que l’any 2008 vaig preparar l’edició de les memòries inèdites de Josep Maria Trias i Peitx —localitzades a la Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona— i que van publicar-se amb el títol La solitud de la llibertat: memòries de Josep M. Trias i Peitx, secretari general d’Unió Democràtica de Catalunya durant la Guerra Civil. Al cap de tretze anys, tres llibres, quatre articles i sis congressos a Tolosa, Birmingham, Bonn, arriba aquest documental sobre un polític incomprensiblement desconegut.
Josep Maria Trias Peitx (Barcelona, 1900 – Cuixà, 1979) va abandonar les files del carlisme per passar a formar part, l’any 1931, de la recentment constituïda Unió Democràtica de Catalunya. Va integrar-s’hi amb la segona onada d’adhesions importants, juntament amb personatges tan importants com Manuel Carrasco i Formiguera. Durant la Guerra Civil Espanyola ocupà el càrrec de secretari general del partit. Va destacar per salvar persones perseguides per motius de consciència. Va intentar restablir el culte públic, així com les relacions amb la Santa Seu, actuant com a intermediari del ministre Manuel de Irujo.
Josep Maria Trias i Peitx se’n va anar a l’exili a finals de gener de 1939 i va ser un dels pilars fonamentals del Comité national catholique de secours aux réfugiés d’Espagne, un organisme d’ajuda humanitària estretament lligat a persones vinculades a Unió Democràtica de Catalunya. Entre el febrer de 1939 i el juny de 1940 aquest organisme va treballar amb un triple objectiu per intentar millorar la situació dels refugiats als camps del sud de França: aconseguir el màxim nombre de reagrupaments familiars; treure dels camps en major nombre possible de dones i nens per traslladar-los a les residències, chateaux o cases de colònies; i, finalment, transformar els homes internats als camps en treballadors útils per a l’economia francesa. La documentació que vaig treballar demostra que 26.350 refugiats van aconseguir abandonar els camps de refugiats gràcies a al fet de disposar d’un contracte laboral. La tasca del Servei de Mà d’Obra del Comitè era tan important, que ara mateix encara hi treballo per presentar-ne els resultats en el que serà la meva tesi doctoral.
El desembre de 1940, en plena Segona Guerra Mundial, Trias Peitx fou nomenat delegat a Tolosa i la seva regió per a l’acollida i allotjament de refugiats de l’American Friends Service Committee. Era la iniciativa Pour la renaissance des villages abandonnés. Aquesta iniciativa quàquera tenia l’objectiu de reconstruir i repoblar diversos pobles semiabandonats de França amb població refugiada, especialment provinents de la zona d’Alsàcia i Lorena, tot i que també van participar-hi refugiats espanyols. Es tractava d’un ambiciós projecte d’autosuficiència que pretenia treure refugiats dels camps o d’altres centres d’acollida oferint-los un contracte laboral, reunir famílies i oferir-los un futur estable. Per exemple, a Puycelsi —un petit poble del Migdia francès—, es va iniciar la reconstrucció de cases, es va recuperar la indústria del moble i es va preparar la reutilització per al món agrícola de terres que fins aquell moment havien estat considerades àrides. Un altre exemple. En una localitat propera —Penne— es va iniciar una indústria artesanal de joguines. L’any 2020 vaig publicar el llibreAidez les réfugiés: Josep Maria Trias i Peitx, un home d’acció entre catòlics i quàquers, dedicat a explicar aquestes dues iniciatives humanitàries, tot i que el compromís de Trias amb els més desvalguts no va acabar el 1944. També trobem Trias i Peitx darrere la gestació, en el context de la Segona Guerra Mundial, d’una organització de vida efímera: el Secours catholique International. Era l’antecedent del Secours catholique, que actualment és la principal organització de caritat de l’Església catòlica a França. El Secours catholique international va néixer amb la voluntat d’esdevenir una organització mundial de caritat catòlica. Havia de facilitar la col·laboració del món catòlic en la reconstrucció, tant material com espiritual, del món després de la Segona Guerra Mundial. L’expertesa que Trias i Peitx havia adquirit en les experiències humanitàries anteriors va servir de molt perquè la iniciativa tingués èxit. Fins fa un parell d’anys, d’aquests fets, no se’n sabia pràcticament res. Vaig intentar omplir el buit amb la presentació d’una ponència al congrés Postguerres, organitzat per la secció d’Història Contemporània de la UB i que va tenir lloc el juny de 2019, però també hi vaig voler explicar les raons que havien motivat que tot això no se sabés.
Trias i Peitx, que va exiliar-se el gener de 1939 i no va tornar mai més a Catalunya, va acabar esdevenint un personatge incòmode per Unió Democràtica de Catalunya. El motiu eren les discrepàncies dels seus correligionaris sobre l’ actuació de Trias com a secretari general del partit durant la Guerra Civil Espanyola, així com els retrets que li feien sobre la seva gestió en el Comité national catholique de secours aux réfugiés d’Espagne. Molts dels seus companys van viure amb desconfiança l’activitat de Trias i Peitx —s’alineà amb el sector més progressista—, cosa que provocaria que s’obrís un abisme insalvable entre ell i el seu partit. Un exili de quaranta anys va soterrar la biografia d’una personalitat singular. A poc a poc es va omplint el buit. Acabo de publicar un article que aprofundeix sobre els paper de Trias i Peitx a Unió Democràtica de Catalunya durant el seu exili francès entre el 1945 i el 1979, any de la seva mort. És aquest: “A Catalan Catholic Regionalist fleeing Franco: Josep Maria Trias Peitx’s Exile in France.”, inclòs al llibre col·lectiu Political Exile in the Global Twentieth Century: Catholic Christian Democrats in Europe and the Americas, editat per Wolfram Kaiser i Piotr H. Kosicki.
A poc a poc, Josep Maria Trias i Peitx va sortint de la foscor. Estic segura que el documental ampliarà l’interès per un personatge fins ara desconegut per al gran públic. Cal celebrar-ho. Aquí teniu l’enllaç per poder visionar el documental.
Perdre no et fa culpable. Et converteix en víctima, si de cas. Normalment, qui ho determina és l’intèrpret. O sigui, l’historiador. Va escriure Vicens Vives que la història no es fa, sinó que es refà, perquè l’evolució de la societat, de vegades lligada a les “descobertes” documentals i d’altres a la reinterpretació del que ja es coneixia, permet que la historiografia avanci en benefici del coneixement històric. No els avorriré amb els debats sobre què és la història. Retinguin tan sols que l’horror de l’Holocaust no necessita cap nota a peu de pàgina per demostrar que va existir. És història viva i Auschwitz, un dels espais del terror viscut per milers i milers de persones que ningú té el fetge de tractar com una estadística. Només els negacionistes, normalment identificats amb la ideologia del perpetrador, en neguen l’existència. Com els turcs neguen, encara ara, el genocidi dels armenis. Els vencedors, els que dominen l’estat, reinterpreten els fets per justificar la nova realitat. Els constitucionalistes del 78 han fet el mateix amb relació a la legitimitat de la monarquia borbònica, oblidant que Alfons XIII va caure després d’unes eleccions i que Joan Carles I va esdevenir rei de la mà d’un dictador.
Totes les històries són problemàtiques, de la mateixa manera que totes les històries tenen episodis mistificats pels intèrprets. Des dels temps d’Heròdot, l’anomenat “pare de la història”, que és així. Hi va haver un temps, cap al final dels anys seixanta del segle passat, que l’optimisme cientifista va portar l’historiador francès Le Roy Ladurie a proclamar als quatre vents que l’historiador del demà seria programador d’ordinadors o no seria. Era una exageració, és clar, però sintetitzava la reacció d’alguns historiadors davant la historiografia romàntica, predominant fins llavors. Aquesta historiografia, a la qual s’atribueix, amb raó, falsejar les històries nacionals, és la que va mitificar, també, la nota a peu de pàgina. La prova estava al peu del relat d’un fet. Aportava veritat. Citar en una nota a peu de pàgina la sentència dels Nou de l’1-O no aporta ni un gram de veritat als fets ocorreguts. Establir la veritat d’allò que ha estat, és o serà és un concepte més moral, i molt sovint polític, que no pas històric. Determinar qui és el culpable en un dels episodis reals que ens ofereix l’excel·lent programa Crims és tan incert com desbrossar el passat. Cal aplicar-hi la lògica, trobar indicis i deduir-ne els fets. Excepte en els casos en què l’acusat ha estat atrapat in fraganti, la majoria de les sentències judicials es basen en un procés incriminatori inductiu. O sigui perquè l’investigador remunta de la part al tot, del particular al general, de l’efecte a la causa, dels fets a la llei que suposen.
Establir la veritat d’allò que ha estat, és o serà és un concepte més moral, i molt sovint polític, que no pas històric
Totes aquestes cabòries em van assaltar arran de la lectura de dos articles del catedràtic emèrit d’Economia de la Universitat de Navarra Alfredo Pastor. En el primer, “Pobles feliços”, ja va deixar anar una afirmació tan inexacta com la que jo podria dir si m’inventés una regla econòmica: “El motlle de la història romàntica ha estat l’adoptat per generacions d’historiadors a Catalunya, i els seus fruits han servit d’aliment al catalanisme i, més recentment, al moviment independentista”. Això li serveix per afirmar, molt legítimament, perquè en una democràcia les opinions polítiques haurien de ser lliures per a tothom, que la història “oficial” a Catalunya “és un gran obstacle perquè puguem viure en pau i dedicar-nos al que importa”. Es veu que només uns quants, els elegits, saben què és el que importa i per això volen imposar la seva veritat. En el segon article, “Una falsa premissa”, que estava una mica més ben elaborat, insistia en la seva tesi sobre els efectes malèfics de la història romàntica de Catalunya “inventada” pels historiadors. Per ell, aquesta història ha provocat en els catalans “una amargor, un ressentiment que prové del testimoni de successos passats, que són, per tant, part del llegat de la història, recollit a casa, a l’escola o a les lectures”. La cultura de la cancel·lació amb la qual es combat la interpretació occidental del colonialisme també deu ser producte de l’amargor i el ressentiment de l’indigenisme. I si fos així, qui s’atreveix ara a dir que no hi tenen dret? L’extrema dreta i el nacionalisme espanyol. Té la mateixa intenció identitària que el govern municipal Colau-Collboni decidís treure de la plaça de Correus l’estàtua del negrer marquès de Comillas, que la decisió del president Carles Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí d’instal·lar la seva oficina europarlamentària a Barcelona en l’última casa que es va mantenir dempeus al barri de la Ribera després de la destrucció del 1714. Joan B. Culla va replicar els arguments de Pastor amb l’article “La història com a obstacle?”, publicat al mateix diari. M’adhereixo al que hi exposava el professor Culla. No en modificaria ni una coma per demostrar, si és que té sentit haver de tornar a explicar una cosa tan bàsica, que els catalans independentistes no ho són perquè estiguin empatxats d’una història “oficial” que els ha convertit en gent infeliç i amargada. Si lluiten per estat propi és perquè tenen en contra l’estat al qual pertanyen per força.
Goso explicar alguna cosa més sobre aquesta història romàntica que ens fa posar de mal humor. El tall en la tradició historiogràfica que va comportar la Guerra Civil va ser monumental. Ferran Soldevila va desaparèixer de les aules, primer depurat per la historiografia feixista, que inclús el va fer fora de la universitat, i després, a partir dels anys seixanta, per una historiografia marxista que s’alimentava de l’Escola dels Annals i de Pierre Vilar. Si Pastor hagués llegit l’excel·lent biografia, Ferran Soldevila i els fonaments de la historiografia catalana contemporània (Editorial Afers), que Enric Pujol va publicar el 1995, sabria fins a quin punt Soldevila es va convertir en una presència ignorada després de 1939. Malgrat la seva importància com a historiador, reconeguda per dos baluards del marxisme historiogràfic català, Josep Fontana i Eva Serra, se li continua penjant la llufa d’un pretès romanticisme. La història que s’ensenya a l’escola és més filla de Vicens Vives, Pierre Vilar i Josep Fontana que no pas de Ferran Soldevila. S’han imposat més la tesi ideològica de Jordi Solé Tura sobre els orígens burgesos del catalanisme que no pas la de Josep Termes que, amb dades, en reivindicava l’origen popular. Per tant, és impossible que l’independentisme hagi crescut a Catalunya per una recreació nacionalista de la història, per rebregar-se constantment en el “dolor”. En el context del procés, Fontana va publicar un llibre que Pastor no sé si ha llegit: La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (Eumo, 2014). Deu ser l’únic llibre del mestre Fontana que no ha estat traduït al castellà. I no ho va ser per voluntat pròpia, perquè, com va confessar-me ell mateix el dia de la presentació, a Espanya aquest llibre no seria ben rebut. Internament em vaig dir que Fontana, l’historiador de referència de la historiografia marxista, no volia carregar amb el pes de la recriminació que havia hagut de suportar Soldevida. Fontana hauria sigut titllat d’identitari, com tots els romàntics.
Fa molts anys que la FAES, la fundació que Aznar va crear amb diners públics a través del PP, va començar una ofensiva contra la història de Catalunya. Hi convidava historiadors catalans declaradament contraris al catalanisme per difondre, precisament, la tesi que sustenta Pastor, qui també ha participat en algun d’aquests aquelarres aznarians a pesar d’haver estat secretari d’Estat d’Economia del darrer govern de Felipe González. Que l’Estat aconseguís derrotar l’independentisme l’octubre del 2017 amb una altra onada de repressió, només referma allò que el general Prim va denunciar el 1851 al Congrés dels Diputats. Tot i que el comte de Reus havia fet bombardejar la rebel Barcelona obrera el 1843, al cap de vuit anys no s’estava de denunciar la tendència de l’Estat a discriminar Catalunya, a promoure-hi la repressió indiscriminada i a sotmetre-la als estats d’excepció (nota al peu: DSCD, núm. 64, 27/11/1851). A Notícia de Catalunya, Vicens Vives va escriure que “no s’ha fet mai el càlcul de la duració de l’estat de prevenció o de guerra a Catalunya; però crec no errar-me gaire en afirmar que dels vuitanta-sis anys que s’escolen entre 1814 i 1900 més de seixanta foren d’excepció”. Si hi afegim les guerres i les dictadures, l’excepció ha estat més la norma que no pas la normalitat. No és romanticisme apuntar-ho. És un fet real, com que mossèn Cinto va ser enterrat en olor de multituds mentre a Catalunya l’Estat hi havia declarat la suspensió de les garanties constitucionals. L’1-O els policies nacionals van estomacar de valent els defensors de les urnes i amb l’aplicació del 155 els constitucionalistes van suprimir l’autonomia. Són fets i no pas paraules romàntiques.
Article del nostre investigador principal, publicat a elnacional.cat, 04/11/2021
nacionalitats 