Xavier Diez (@herodot10)

Em declaro fan de la Fórmula 1. Potser podria semblar una activitat avorrida, tenint en compte l’escàs nombre d’avançaments, certa previsibilitat, escassos moments espectaculars i estrelles de motor tendents a un egocentrisme sobreactuat. Res més lluny de la veritat. Parlem d’un esport d’equip (desenes de mecànics, enginyers, comunicadors, entrenadors pràcticament anònims) en què l’estratègia ho és tot, i l’atzar, l’excepció. L’elecció de pneumàtics, la tria de les aturades, encara que també la improvisació en funció de les condicions de la cursa són decisives per continuar endavant i classificar-se en una bona posició quan cau la bandera a quadres. Ara bé, en un espectacle tan tecnificat, la comunicació és essencial. En l’automobilisme actual, els enginyers van rebent els paràmetres en directe del vehicle, mentre que el pilot va comentant les seves sensacions, volta rere volta. Quan alguna cosa sembla que no rutlla, quan els pneumàtics ja no donen més de sí, quan quelcom fa pensar el director de curs que el monoplaça poc acabar amb el motor incendiat o estavellat contra les tanques, fa la seva crida urgent: Box!, Box!, per tal que el pilot faci la parada, i l’equip col·loqui rodes noves, toves, mitjanes o dures en funció de l’evolució de la cursa i la necessitat.

Aquesta mena de crit de guerra de la Fórmula 1 és un homòfon del “Vox!, Vox!, que les elits postfranquistes d’aquest país han invocat per mantenir l’statu quo. Després de virolles, clavades de frens i passejades per l’herba de la dreta espanyola, exhaurides les gomes mitjanes del PP, trinxades les semi-toves de Cs, sembla que ha arribat el moment de calçar-ne les ultradures, en la forma de la ultradreta descarada i descarnada que prové directament del búnquer franquista. En altres paraules, la metàfora del dia proposa que l’equip complex, compost per alts funcionaris, poder judicial, poder econòmic, poder mediàtic, poder policial i militar, fa servir els diversos partits polítics —els pneumàtics— canviant-los sense recances per mantenir-se al capdavant de la classificació.

És obvi que, des que la cursa de la Transició es va iniciar, aquella que disposava amb tots els aliats i complicitats dels organitzadors, han succeït moltes coses, i els hereus del règim del 39 han mantingut el control tot el temps. L’escuderia franquista, tanmateix, a partir de finals de segle passat havia vist com els rivals se li anaven acostant: la pressió de l’aznarisme, la fi de l’impuls modernitzador dels vuitanta-noranta, la demanda social de memòria històrica, l’expansió de l’independentisme i el qüestionament de la impunitat de la dictadura, els canvis socials els havien fet perdre terreny. La degradació de les gomes mitges (PP) pels casos de corrupció havia llastat l’evolució, i esdeveniments com la crisi de 2008 i l’emergència de certa esquerra amb capacitat de qüestionar l’statu quo, havia dut a canviar l’estratègia buscant gomes toves —Ciudadanos— que va representar un fiasco i que no va permetre durar massa voltes. Ara, l’estratègia passa per la versió dura, una ultradreta que, com veurem més endavant, si bé persegueix els mateixos objectius de l’aznarisme, té els seus matisos.

Com han demostrat els treballs de Xavier Casals, la ultradreta havia intentat articular-se al llarg de dècades sense gaire èxit. Una vegada va fracassar el falangisme en les seves variades escissions, sense massa èxit. Tothom sabia que Alianza Popular, primer, i a partir de finals dels vuitanta, amb la refundació, el PP després, va esdevenir el gran dipositari de la dreta espanyola, que com totes les dretes del món, conté elements heterogenis, no sempre massa compatibles entre sí, on hi coincidien liberals —sí és que hi ha liberals a Espanya—, conservadors, tradicionalistes, catòlics, neoliberals, i per descomptat, franquistes. Sovint aquestes fronteres eren més aparents —i poroses— que reals, tanmateix, amb capacitat d’acumular un gran poder econòmic, polític, institucional, local, mediàtic, fins i tot cultural, el PP va gaudir de gran èxit entre bona part de la societat espanyola, i de manera ben transversal. I només aquest èxit —i els beneficis que podia comportar la repartidora de poder que representen els partits polítics— el mantenien unit 

La incompetència i escassa moralitat de personatges com Aznar i Rajoy, primer, i la resurrecció dels problemes eterns de l’estat —absència de cohesió territorial, fragilitat econòmica, feble sentit de llibertat política, diferències socials, batalles culturals,…— va acabar passant factura. Al final, el PP va acabar esdevenint un entramat de clientelisme que, en un país on les connexions personals supleixen esforç, treball i imaginació, va traduir-se en una corrupció de nivell “Champions”, cosa que va alertar la pròpia Unió Europea —a qui Espanya va cedir sobirania a canvi de fons europeus i possibilitats de salvació financera que compensés els excessos— i el PP va quedar trinxat.

És aquí on Vox, com a enèsima mutació de múltiples intents d’articulació de l’extrema dreta, apareix. El gruix búnquer franquista s’havia amagat durant moltes dècades als soterranis del carrer Gènova. Emergia, de tant en tant, en declaracions de polítics en actiu, en el nomenclàtor d’ajuntaments franquistes, o en l’oposició tancada a qualsevol cessió en matèria de memòria històrica. Vox, com passa també amb una ultradreta emergent arreu del món, i no només parlem d’Europa i els Estats Units, sorgeix com a marca pròpia, i com ja succeïa amb el propi franquisme, constitueix una heterogènia barreja de tradicionalisme, conservadorisme, catolicisme, amb el neoliberalisme neoimperial revelat des dels informes de la FAES —amb Aznar com a peculiar guru o profeta—, amb aquest estrany neopaganisme de la ultradreta europea i nord-americana, el supremacisme blanc, la croada anti-impostos i anti-estat (amb les receptes dictades per Steve Bannon) i residus del neoconservadorisme del Project for The New American Century de Kristoll i altra fauna que sobreviu encara a dins el trumpisme. Tot plegat, amb la poció màgica, capaç d’aglutinar elements tan incompatibles com aquests, mitjançant el nacionalisme espanyol de matriu castellanista –que havia tingut com a teòrics a José Antonio Primo de Rivera o Onésimo Redondo–. És així com s’assoleix, potser de manera inequívoca i oberta, un projecte reaccionari per a Espanya, sense la necessitat d’aparentar centrisme “democràtic” com havia tractat de fer l’altre Rivera, l’Albert, amb el projecte fallit de Ciudadanos.

Vox es queixa quan el titllen de feixista. I potser no els falta raó, perquè les comparacions històriques amb el feixisme històric són sempre inexactes i poden a induir a errors en l’anàlisi. El context actual és massa diferent que el de fa cent anys. Ara bé, cal entendre quins són els seus objectius per comprendre les seves estratègies. L’objectiu és acabar amb la democràcia com a sistema polític i reemplaçar-lo per mecanismes de decisió per part d’unes estretes elits en una estructura vertical descendent.  Perquè ho puguem entendre, seria aplicar el sistema d’una empresa en què serien els directius els qui imposarien les regles als treballadors i als clients sense altra alternativa que callar, i amb la repressió com a principal eina de gestió. És per això que, per aconseguir-ho, s’han decidit a dinamitar les institucions democràtiques i a erosionar la cultura participativa o el pacte i la negociació. Per això, ja veiem què fan: degradar la conversa política trencant amb totes les convencions pròpies de les institucions: des de l’amenaça, la provocació, la intimidació, l’espectacle en parlaments, ajuntaments,… fins a la querella intimidatòria contra els oponents polítics -amb l’intestimable suport d’una judicatura on hi ha tants infiltrats com entre la policia–. Paral·lelament, fan servir el carrer com a camp de batalla per disputar l’hegemonia a les esquerres, o tracten d’esberlar completament qualsevol discussió sobre temes controvertits —el pin parental, més o menys ve a dir, que s’ha acabat la discussió—. La provocació, l’exhibició de violència verbal —i més enllà— té a veure amb tot això. La crispació, posada en marxa a la mínima oportunitat, i certa propaganda ofensiva, busquen desestabilitzar l’adversari i fer creure al creixent contingent dels perdedors de la globalització que el sistema actual no funciona. Res d’això està inventat. És el que ha fet tradicionalment el feixisme: acabar amb la democràcia a còpia de joc brut, violència, seducció i oportunisme. Les gomes dures de les elits no dubten a trepitjar els adversaris i els principis propis i aliens.

En tot aquest lamentable procés, unes ingènues esquerres hi estan col·laborant de manera involuntària. Cauen de quatre potes en les seves provocacions. Els sectarismes propis i els debats incomprensibles sobre els matisos dels matisos dels gèneres, i la tendència suïcida a la folklorització contribueixen a aquesta falta d’estratègia a l’hora de combatre el mal. A tot això, i com bé ens recordava la periodista Alba Sidera referint-se al neofeixisme italià, es tendeix a banalitzar una ultradreta que, contràriament al que insisteixen les xarxes, no és composta per indocumentats, sinó que en molts casos, compten amb persones intel·ligents i de gran astúcia política. No està de més recordar que Goebbles era un acadèmic brillant, que entre els planificadors de l’holocaust, a la Conferència de Wannsee de 1942 la majoria tenien un doctorat, i que fins i tot els fundadors de la Falange Espanyola eren joves brillants universitaris.

Efectivament, les elits espanyoles han decidit posar les gomes dures de Vox per a la resta de la cursa. S’acosten moments molt complicats en què, un cop passi la pandèmia i es pugui valorar la magnitud de la tragèdia de la destrucció econòmica i social del país, es comenci a veure l’impacte d’una quarta revolució industrial que, en les latituds hispàniques, pot significar una situació d’empobriment generalitzat prou perillós. És per això que s’està apostant per una destrucció de la democràcia, per tal de lligar de peus i mans la ciutadania, i propiciar, més aviat, que la violència es canalitzi contra immigrants i dissidents diversos. Tot plegat, amb un nacionalisme agressiu com a element aglutinador. Ara bé, l’aposta és arriscada. Els pneumàtics durs poden perdre adherència amb facilitat i els demòcrates hauríem de fer servir estratègies intel·ligents per propiciar que perdin el control per estavellar-se contra les tanques del circuit.

Aquest article va ser publicat pel membre del nostre grup de recerca Xavier Diez a la Revista Mirall, 13/04/2021