per Eric Alterman (@Eric_Alterman), historiador, columnista i professor

Després d’ignorar durant dècades les qüestions de la desigualtat econòmica, economistes i acadèmics d’altres àmbits tot just acaben de descobrir una varietat els efectes de la qual van més enllà del fet que algunes persones tinguin massa diners i moltes altres no en tinguin prou. La desigualtat afecta la nostra salut física i mental, la nostra habilitat de conviure amb altres persones, de fer-nos sentir, d’obligar els nostres governants a retre comptes i, per descomptat, de decidir el futur que volem per als nostres fills. Fa poc que m’he adonat d’un aspecte de la desigualtat econòmica al qual no s’ha prestat l’atenció que mereix. L’anomeno la “desigualtat intel·lectual”.

No em refereixo al fet evident i incontestable que unes persones puguin ser més intel·ligents que unes altres, sinó, més aviat, al fet que unes persones tenen els recursos per intentar entendre la nostra societat mentre que la majoria no els té. A les acaballes de l’any passat, Benjamin M. Schmidt, un professor d’història de la Northeastern University, a Boston, va publicar un estudi que demostra el fet que durant l’última dècada la història ha estat el camp acadèmic que més ràpidament s’ha enfonsat, tot i que el nombre d’estudiants universitaris hagi crescut. Avui dia, s’imparteixen no gaire més de 24.000 especialitats d’història, el que suposa entre l’1 i el 2 per cent de les carreres universitàries, un descens de gairebé un terç des del 2011. El declivi s’evidencia en gairebé tots els grups ètnics o racials i entre homes i dones. En termes geogràfics, el descens és més pronunciat al Mitjà Oest, si bé impacta en tot el territori estatunidenc.

No obstant això, la situació no és del tot negativa. Es viu una època d’auge de la història a Yale, on és la tercera matèria més popular, així com en altres universitats d’elit, com ara Brown, Princeton i Columbia, on continua essent una de les carreres més exitoses. El departament d’història de Yale es proposa contractar tan sols aquest any més de mitja dotzena de professors, coincidint alhora amb la proposta del rector de la University of Wisconsin-Stevens Point, Bernie L. Patterson, d’eliminar els estudis d’història i despatxar almenys un dels professors titulars. Està clar que quan hom llegeix la lletra petita tot és més complicat. L. Willis, el cap del departament d’història d’aquesta universitat, em va explicar que la proposta del rector és una retallada pressupostària a conseqüència del descens progressiu d’estudiants d’aquesta especialitat, però que en realitat busca reduir el nombre de professors, de catorze a deu, cosa que comporta desfer-se d’almenys un professor titular. És per això que cal dissoldre el departament, tot i que un portaveu de la universitat va afirmar que la institució “està explorant totes les opcions per evitar despatxar professors o altres membres de la facultat”. Els professors que continuïn seran traslladats a nous departaments que combinin la història amb altres matèries.

La Universitat Stevens Points, situada a Northwoods, Wisconsin, ha acollit els primers universitaris de moltes famílies i, en el passat, el departament d’història es va especialitzar en la formació de mestres. Willis assenyala que l’anterior Governador de Wisconsin, Scott Walker, va liderar l’enfrontament amb els sindicats de professors, eliminant ajudes i gairebé el 10 % dels professors de l’educació pública, fet que va provocar que els estudiants trobessin menys atractiva la idea de dedicar-se a la docència. “Sento a dir sovint: ‘quina mena de feina aconseguiré amb això? Els meus pares m’han fet canviar d’idea’” —comenta Willis. I segueix: “Hi ha molta pressió sobre aquesta generació en particular”, si bé, diu ell mateix, també he notat un augment en el nombre d’alumnes que opten per aquesta especialitat, de 76 a 120 el darrer semestre. Per tant, afegeix, “Jo no tinc aquesta percepció que apunta a una tendència unidireccional cap a la nostra desaparició”.

La magnitud del descens d’alumnes d’història és més notable des dels anys 2011 i 2012. Evidentment, la crisi financera de 2008 va transmetre a estudiants —i pares— la sensació que era millor optar per una carrera d’un àmbit que els garantís més seguretat a l’hora de trobar feina. Gairebé totes les carreres que han experimentat un creixement des del 2011, segons assenyala Schmidt en un estudi anterior, són de disciplines denominades STEM (per les seves sigles en anglès, de ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques), incloent infermeria, enginyeria, informàtica i biologia. Un reportatge recent del diari The York Times explicava que el nombre d’estudiants d’informàtica ha crescut més del doble entre el 2013 i el 2017. “El MIT i Stanford estan fent grans avenços en l’àmbit de les ciències”, em comenta Alan Mikhail, cap del departament d’història de Yale. Altres universitats han tendit a emular aquestes dues universitats, sobretot perquè avui dia les disciplines STEM estimulen els grans finançadors, i amb aquest diners augmenta la reputació nacional de cada universitat. David Blight, professor d’història a Yale i director del Centre Gilder Lehrman, una institució enfocada a l’estudi de l’esclavitud, la risistència i l’abolicionisme, m’explica el mateix quant al finançament. En una reunió recent amb els gestors de la universitat va sentir a dir que els patrocinadors cercaven finançar programes STEM, i per això conclou Blight: “són els patrocinadors els que prenen les decisions”.

No obstant això, la història continua tenint èxit a Yale, en part perquè es tracta d’un departament de gran vàlua, amb diversos professors estrella coneguts a nivell nacional, molts dels quals s’espera que faran classe de grau, i en part, també, perquè es tracta de Yale, ja que un títol en humanitats obtingut en aquesta universitat pot obrir gairebé totes les portes professionals. Com assenyala Mikhail, “la veritable pressió econòmica que els estudiants senten avui dia és menor a Yale. La política d’admissions sense discriminar per qüestions econòmiques marca la diferència, a la vegada que hom té la sensació que un títol de Yale obre la porta a qualsevol feina, fins i tot en llocs com Goldman o la Facultat de Medicina”. Recentment, el departament de relacions públiques de Yale va emetre un vídeo sobre el fill d’uns immigrants mexicans, Fernando Rojas, qui va centrar l’atenció dels mitjans nacionals després de ser admès en les vuit prestigioses universitats del nord-est dels EUA, les que pertanyen a l’anomenada Ivy League. Rojas, que finalment es va integrar al Center for the Study of Race, Indigeneity, and Transnational Migration de Yale, s’està preparant per obtenir el doctorat en història.

La raó per la qual els estudiants de Yale i d’institucions similars es poden “permetre” estudiar història és perquè tenen la sort de veure la universitat com l’oportunitat d’aprendre sobre el món que hi ha més enllà de les seves ciutats natals, a més d’intentar entendre quin serà el seu lloc en aquest món. Això és el que aconsegueix la història. Ens situa i ens ajuda a entendre com hem arribat fins aquí i per què les coses són com són. “La història infon un sentit de ciutadania i ens recorda quines preguntes cal fer, especialment sobre evidències”, diu Willis. En un correu electrònic posterior a la nostra conversa, Mikhail em va escriure: “l’estudi del passat ens mostra que l’única manera d’entendre el present és abraçar el caos de la política, la cultura i l’economia. No existeixen respostes senzilles per a qüestions urgents sobre el món i la vida pública”. Com és ben sabut, Bruce Springsteen va desenvolupar una profunda consciència política després que li caigués a les mans A Pocket History of the United States, una famosa obra sobre la història dels EUA escrita per Allan Nevins i Henry Steel Commager, publicada per primera vegada el 1942. En el seu recent espectacle a Broadway, Springsteen va afirmar: “Volia conèixer tota la història americana… Em vaig sentir com si necessités entendre tot el que fos possible per entendre’m a mi mateix”.

Donald Trump és el rei de les mentides fins i tot amb consideracions històriques fal·laces. És difícil triar una mentida entre el centenar de falsedats que Trump ha sostingut com a president, per bé que una de les més sorprenents l’ha feta recentment quan, ignorant tot el que se sap sobre el comportament il·legal de la Unió Soviètica, va insistir a afirmar que “la raó per la qual Rússia va intervenir a l’Afganistan era perquè terroristes afganesos havien envaït Rússia. El russos van fer bé d’anar-hi”. L’editorial de The Wall Street Journal (que habitualment es mostra amable amb Trump) va assenyalar: “no es recorda una declaració més absurda i errònia feta per un president nord-americà”. En les darreres dècades, els Republicans s’han aprofitat de la manca de sentit històric dels nord-americans a l’hora de jutjar la política. Com explicar sinó el fet que, durant el govern de Trump s’hagi aconseguit convertir la immigració legal en l’excusa de tots els mals del país, a pesar que qualsevol anàlisi històrica lúcida demostraria que la immigració ha estat una de les majors fonts d’innovació, creativitat i productivitat econòmica dels EUA.

“Sí, tenim la responsabilitat de formar per al món professional, però també d’educar per a la vida. Sense el coneixement històric no s’està preparat per a la vida”, em deia Blight. A mesura que el discurs polític està més dominat que mai pels que menyspreen la veritat o la credibilitat, estem més a prop del que advertia Walter Lippmann fa un segle en el seu seminal Liberty and the News: “Els homes que desconeixen els fets rellevants del seu entorn són les víctimes inevitables de l’agitació i la propaganda. El sapastre, el xarlatà, el patrioter. . . tan sols poden florir quan el públic es veu privat de l’accés independent a la informació,”. Un país els ciutadans del qual desconeixen la història està condemnat a ser dirigit per sapastres, xarlatans i patriotes de saló. Donald Trump va demostrar que era les tres coses des del moment que va construir la seva carrera política damunt les mentides sobre on havia nascut Barack Obama. Sense especialistes en història, estem condemnats a repetir persones com ell.

[Traducció: Agustí Colomines] Article original en anglès: “The Decline of Historical Thinking”, publicat a la versió digital de The New Yorker, del 4 de febrer de 2019.

* * *

Eric Alterman és doctor en història i catedràtic d’anglès al Brooklyn College de CUNY. També és columnista a The Nation. Aquest article va generar-ne un altre del professor Andreu Mayayo, catedràtic d’història a la Universitat de Barcelona, “Sense futur no hi ha passat”, que va ser publicat a L’Avenç, núm. 456, d’abril de 2019. Al cap d’un dies, l’historiador Xavier Diez, membre del GRENPoC de la Càtedra Josep Termes de la Universitat de Barcelona, va publicar un altre comentari sobre la qüestió, “Qui desconeix el passat està condemnat a no tenir futur”, publicat on-line a la Revista Mirall.

Oferim aquets espai a qui vulgui fer-hi contribucions, que prèviament seran examinades pel consell assessor del GRENPoC.