Resultat de la seva tesi doctoral, dirigida pel Dr. Agustí Colomines, el Dr. Alberto Maestre, membre del GRENPoC, presenta el seu llibre, Un pueblo abandonado. Los engaños en la descolonización del Sahara Occidental (Chiado Books), el divendre 28 de setembre, a les 19h., a la Llibreria La Central del Raval. L’acte serà introduït pel professor Giovanni Cattini.
ASEN and Nations & Nationalism established an essay prize in honour of the memory of Dominique Jacquin-Berdal who was a devoted member of ASEN and an Editor of Nations & Nationalism.
The essay prize was established to encourage young scholars to publish original research in ethnicity and nationalism. Submissions are invited on all areas and themes in the field of nationalism studies.
The prize will be awarded for the best article submitted. The winning article will be announced at annual ASEN Conference.
The prize will include a sum of 250 pound (GBP) and 2 years’ free membership of ASEN, and may lead to publication of the article in Nations & Nationalism.
Submissions may be made by currently enrolled post-graduate students and those who have submitted their thesis within five years of the submission deadline.
The deadline for submissions is 30 November 2018. If you have any questions, please email nations@asen.ac.uk.
Articles must be submitted in English and in the Nations & Nationalism house style (‘Harvard’ system). Please refer to the guidelines for contributors.
Submissions must be accompanied by an official letter from the author’s supervisor confirming status and eligibility.
An author may only submit one article for consideration for the prize. Co-authored articles will not be considered.
The Prize Committee reserves the right not to award a prize in any given year.
Uma Pradhan
“‘To love your jati is to love your country’: Nationalism, ethnicity, and simultaneous identities in Nepal”
Issue to be confirmed
Tamara Pavasovic Trost
“Ruptures and Continuities in Ethno-National Discourse: Reconstructing theNationthrough History Textbooks in Serbia and Croatia”
Issue to be confirmed
Simon Halink
“Noble Heathens: Jn Jnsson Ails and the Problem of Icelands Pagan Past”
Published in Nations and Nationalism, Vol 23 Issue 3
Richard Warren
“Charles Gleyre’s ‘Les Romains’: Classics and nationalism in Swiss art”
Published in Nations and Nationalism, Vol 22 Issue 2
Martin Beckstein
“Nation Building in Contemporary Germany: The Strange Conversion of Hitlers Word Made of Stone”
Published in Nations and Nationalism, Vol. 19 Issue 4
Fiona Rose Greenland
“The Parthenon Marbles as Icons of Nationalism”
Published in Nations and Nationalism, Vol. 19 Issue 4
David Pettinicchio
“Migration and Ethnic Nationalism: Anglophone Exit and the ‘Decolonization’ of Qubec”
Published in Nations and Nationalism, Vol.19 Issue 1
Marc Scully
“The tyranny of transnational discourse: ‘Authenticity’ and Irish diasporic identity in Ireland and England”.
Published in Nations and Nationalism Vol. 18 Issue 2
Mariana Kriel
“Culture and power: The rise of Afrikaner nationalism revisited”.
Published in Nations and Nationalism, Vol. 16 Issue 3
Robert Schertzer
“Recognition or Imposition? Federalism, National Minorities, and the Supreme Court of Canada”.
Published in Nations and Nationalism, Vol. 14 Issue 1
Jonathan Fox
“From national inclusion to economic exclusion: ethnic Hungarian migration and the redefinition of the nation”
Published in Nations and Nationalism, Volume 13 Issue 1
Erol Ulker
“Contextualising ‘Turkification’: Nation-building in the Late Ottoman Empire, 1908-1918”
Published in Nations and Nationalism, Volume 11 Issue 4
Takeshi Nakano
“Theorising Economic Nationalism”
Published in Nations and Nationalism, Volume 10 Issue 3
per Jordi Oliva i Llorens (@jolival65), historiador
© Shutterstock
Amb la construcció del mausoleu del Valle de los Caídos, a la vall de Cuelgamuros en el terme de l’Escorial, el dictador Franco i el règim que se’n derivà pretengueren perpetuar la memòria dels vencedors en un context ideològic de nacional-catolicisme. I així ha perdurat en el temps fins al dia d’avui, com a paradigma de la llarga llista de dèficits democràtics a l’Estat espanyol, entre la vergonya i la manca de voluntat política dels gestors d’aquest règim imperfecte del 78, i la viva exaltació de feixistes que, sense cap mena de rubor, homenatgen els seus herois de la Guerra Civil de 1936-1939. Ben certament, es tracta d’una anomalia que vergonyosament perviu, amb moltíssimes complicitats, ben entrat el segle XXI.
El decret d’exhumació de les despulles del dictador Franco només és una operació de maquillatge —important, això sí—, que potser permetrà minimitzar la memòria única i perdurable dels que van guanyar la guerra, però que no resol, ni de lluny, el menyspreu vers les altres memòries, les dels vençuts, sobre les quals es va edificar la primera. A més, no ho resol perquè la Llei de la Memòria Històrica s’ha aprovat massa tard, de manera condicionada, i en alguns aspectes no supera el discurs frontista de bons i dolents, sense tenir en compte el que han defensat des de fa temps historiadors de prestigi com ara Josep Benet o Hilari Raguer, que ho ha definit gràficament en afirmar que existeix una tercera Espanya que sembla no voler reconèixer-se en el combat entre posicions hegemòniques en ambdós bàndols.
I malgrat que en diverses ocasions s’hagi apuntat que el mausoleu podria ser un símbol de reconciliació, això és impossible, sobretot perquè els vencedors no han demanat mai perdó, ni han assumit la culpa del cop militar, ni han reconegut la violència exercida. No ho van fer els protagonistes directes del conflicte ni ho pensen fer els seus hereus. La controvèrsia sobre el Valle de los Caídos arrenca de la mateixa gènesi de la construcció del mausoleu, sobretots pels costos humans que va provocar, degut al fet que molts presos republicans van ser forçats a treballar-hi per redimir la pena, i al fet que molts hi van trobar la mort. La campanya d’exhumacions massives a partir de 1958, amb un procediment més que discutible, també va ser controvertida, com també ho va ser la decisió de traslladar de manera matussera els cossos de combatents d’ambdós bàndols, amb permís o sense dels familiars, amb identificació o sense de les despulles —incloent-hi duplicitats de noms— per a ser dipositades en molts casos a “granel” en nínxols, criptes i fossats granítics col·lectius. I si amb tot això no n’hi hagués prou, cada 20-N el Valle esdevé l’escenari de les manifestacions nostàlgiques del feixisme vivent espanyol.
En definitiva, l’operació per treure a Franco del Valle de los Caídos no resol el problema de què fer-ne perquè no tanca les ferides obertes des que fou construït. El Valle continuarà simbolitzant escandalosament el feixisme i perpetuarà les dues Espanyes, la dels bons i la dels dolents, una per sobre de l’altra de manera injusta i desigual. I mentrestant s’esvairà l’esperança què aquesta situació pugui canviar a curt o mitjà termini per consens dels principals actors polítics d’Espanya.
per Hilari Raguer, historiador, Monestir de Montserrat
En comptes de destruir el Valle de los Caídos, la comissió d’estudi va recomanar mantenir-hi el sepulcre de morts de la guerra.
Sánchez està ben decidit a tirar endavant la reforma del Valle, i el més significatiu del seu projecte és treure’n les restes de Franco. El tècnic del projecte és Carlos García de Andoin, socialista basc, catòlic compromès amb càrrecs pastorals importants a la diòcesi de Bilbao, que ja va coordinar la comissió a la qual Zapatero va encomanar una proposta de resolució. Tot ho tenen molt pensat i documentat.
Algunes veus voldrien que es deixés que les construccions del Valle s’acabin d’esmicolar, o fins i tot destruir-les de cop. Però allí descansen (és un dir) més de trenta mil espanyols, i no es poden pas deixar abandonats. Franco va voler imitar la grandiositat de l’arquitectura nazi o mussoliniana, però allò va ser un “quiero y no puedo”. La pedra utilitzada en la major part dels edificis i de les estàtues és de mala qualitat i es desintegra. En un temps van haver de suspendre l’accés a la basílica i fer-hi un túnel d’entrada, perquè queien fragments de les estàtues. Curiosament, el que està més ben fet, amb bon material i perfecta construcció, és el que a alguns els fa més mal a la vista: aquella creu gegantina. Es pot pujar en ascensor fins al nivell dels braços, i allí circular horitzontalment pels dos passadissos, i encara es pot pujar fins al cim, on hi ha una petita cúpula amb una vista extraordinària.
En comptes de destruir-ho, la comissió va recomanar mantenir-hi el sepulcre de morts de la guerra (llevat dels que s’hi van enterrar contra o sense el permís de les famílies, que ara els reclamen) i convertir-ho en un centre d’interpretació on s’expliqui com es va construir. En aquesta línia, calia treure les restes de Franco, perquè no és un mort de la guerra i, més encara, perquè allò no pot continuar essent un mausoleu a la glòria del dictador. Pel que fa a José Antonio, és un mort de la guerra, però alhora és també un dels seus principals causants. Que hi continuï, però no en la forma destacada i honorífica que té ara, sinó igual que els altres enterrats. El decret llei de Sánchez no diu que es tregui Franco, sinó que només hi poden ser enterrats morts de la guerra. La conseqüència és clara.
L’Església (arquebisbe de Madrid, president de la conferència episcopal, nunci, superior general de la congregació benedictina de Solesmes, de la qual depenen els benedictins del Valle) no s’hi oposa. Pel que fa a la família de Franco, ara diuen que s’oposen a l’exhumació. Francis Franco, a les seves memòries, va dir que el seu avi no va dir mai que volgués ser enterrat al Valle, però ara la família, moguts segurament per l’entorn franquista i la ultradreta, s’oposen al seu trasllat. Així i tot, el govern tirarà endavant. Té un gran argument: qui va lliurar les restes de Franco als benedictins del Valle no va ser la família, sino el rei Joan Carles. Amb la mateixa autoritat, un decret-llei signat pel nou rei pot canviar aquella decisió. El govern voldria obrar d’acord amb la família, la invita a acceptar les restes, i li dóna un termini de quinze dies per a decidir el lloc de sepultura, però si s’hi nega Franco serà igualment exhumat i el govern triarà el lloc de la nova sepultura.
Una altra dificultat a superar és que el dictamen de la comissió no va ser unànime: tres membres, entre ells Herrero de Miñón, van dissentir i van formular un vot particular, en el sentit de no treure les restes de Franco, perquè els semblava que el trasllat feriria els sentiments d’un sector de la població espanyola. Però el govern considera que aquell vot particular no es basava en arguments de fons, sinó en l’estimació dels sentiments d’un sector de la població, i aquests sentiments han canviat.
A més. hi ha el problema dels qui van ser enterrats al Valle sense o contra el consentiment dels familiars, i que ara els reclamen per enterrar-los en un altre lloc. El govern reconeix plenament el seu dret, però pel mal estat de la construcció hi ha unes goteres que han fet que molts fèretres es podrissin i s’esclafessin tots plegats en un pilot, del qual és molt difícil identificar les restes de cada persona.
Segurament l’aspecte més odiós del Valle de los Caídos són els presos que hi van treballar i especialment els que hi van morir. Fins que no es tingui lliure accés a la documentació que conserva la comunitat benedictina no en podrem saber el nombre, ni quan va deixar d’haver-n’hi. Sembla que només hi van ser al principi de les obres, a l’època de la idea primigènia de Franco, de mausoleu dels “caídos por Dios y por España”, amb presos republicans expiant les seves culpes amb pic i pala. Els franquistes al·leguen que tots eren voluntaris, que percebien un salari i que així redimien part de la pena. Sí, eren voluntaris, però com aquell desgraciat que anaven a penjar i li deixaven triar l’arbre. Millor treballar allà que podrir-se en una presó.
El P. José Agustín Pérez del Pulgar, S. J., s’enorgullia d’haver creat l’Obra de la Redención de Penas por el Trabajo (Ordre del 7-X-1938), en col·laboració amb el Director General de Presons, que curiosament es deia Máximo Cuervo. Treballant al Valle de los Caídos, o a les maresmes del Guadalquivir, a benefici d’una empresa d’obres publiques que pagava un salari miserable, se’ls descomptaven dies de la pena, i encara podien enviar petites quantitats a la família. El nom de “Redención” porta una forta càrrega bíblica i teològica. En aquesta institució, que es pretenia humana i cristiana, hi havia en el fons la concepció perversa que aquells presos, per ser republicans, no eren només delinqüents, sinó també pecadors, i per això necessitaven expiar el pecat amb el treball, com Adam i Eva després del pecat original. Segons les instruccions per als capellans de presons o camps de concentració, no havien de posar mai en dubte la justícia de les condemnes, ni oferir els seus bons oficis per ajudar-los.
Quan amb el pas dels anys i el canvi d’escenari internacional, amb la derrota de l’Eix, Franco va voler maquillar el seu règim, un dels canvis va ser convertir el projecte del Valle, que ja no seria mausoleu dels vencedors sinó lloc de pregària per tots els morts de la guerra, i lloc de reconciliació, amb un centre d’estudis de la doctrina social de l’Església, de la qual havia de venir la pau futura. Aleshores ja no hi podien haver presos treballant-hi.
per Queralt Solé (@QBru), Universitat de Barcelona
El projecte de Pedro Sánchez d’exhumar les restes del dictador Francisco Franco per treure-les del Valle de los Caídos no resol la qüestió de què fer amb el monument.
El franquisme ens envolta, es diu darrerament. No s’ha superat, és sociològic… I tot plegat és ben cert, per bé que per demostrar-ho calguin noves anàlisis aprofundides dels comportaments socials, de les estructures i els poders estatals, de persones i del seu recorregut vital, també familiar, etc. Cal demostrar empíricament, amb dades, l’existència al segle XXI d’aquest franquisme sociològic a l’Estat espanyol. Tot això s’està fent, però no és fàcil fer-ho ràpidament i de forma senzilla. El Valle de los Caídos és diferent, en canvi. Allí el franquisme ha quedat petrificat i ens permet una aproximació com aquesta. No és l’únic monument que es manté dempeus arreu de l’Estat (el monument dedicat a Mola, a Burgos, és igual de vergonyós, per exemple), i tampoc no és l’únic element que ens permet poder “materialitzar” el franquisme. Els noms dels carrers en moltes poblacions de la geografia espanyola o les plaques d’edificis subvencionats pel règim també són una mostra de “materialitat franquista” que perdura en la quotidianitat del ciutadà espanyol. A Catalunya, aquest impacte és inferior, tot i que també s’hi donen casos evidents, com el monument de Tortosa enmig del riu.
El Valle de los Caídos va més enllà de la resta d’elements citats. I justament aconsegueix fer el que el seu decret fundacional estipulava, perdurar en el temps: “Es necesario que las piedras que se levanten tengan la grandeza de los monumentos antiguos, que desafíen al tiempo y al olvido y que constituyan lugar de meditación y de reposo en que las generaciones futuras rindan tributo de admiración a los que les legaron una España mejor.” Des de la cimentació de la primera pedra, l’1 d’abril de 1940, el monument pretenia ser molt més que la tomba que acolliria el dictador. Havia de ser un símbol perdurable de l’Espanya franquista. El far dels que van guanyar la guerra. Un record permanent.
El Risco de la Nava, a Culegamuros, on s’erigeix la creu de 130 metres, per un costat fa ombra a l’esplanada que fa d’entrada a la Basílica, i, per l’altre costat, diguem que justifica el monestir de monjos benedictins que s’hi instal·laren des del principi, amb la missió de vetllar pel monument i per les restes humanes que hi foren enterrades. Tot el complex representa el que la dictadura pretenia, tant pel que evoca arquitectònicament com artísticament, com pel que s’hi custodia sense que es vegi o sigui conegut. El granit gris, trist i fred de tot l’exterior, les línies rectes i la simetria exacta com mai es dona a la naturalesa (on es permet el desordre); les enormes escultures a l’interior i al peu de la creu que són tètriques; la magnitud de l’espai; el ferro forjat emprat per traslladar al visitant la sensació de duresa , etc. Tot el monument aconsegueix fer sentir petit el visitant, així com traslladar-li la idea que només hi ha un únic camí, sense corbes ni altres opcions: el que marca el règim. Encara més: el lloc que es va triar per ubicar el Valle de los Caídos no fou casual de cap manera, sinó que va ser profundament meditat.
La construcció de la immensa creu que corona el Valle de los Caídos és resultat d’una clara “estratègia de visibilitat” per aconseguir que es pogués veure des de bona part de la capital estatal, Madrid, i que fos impossible no fixar-s’hi si se circula per algunes carreteres adjacents, com ara la A-6, que va del centre de la península fins al nord-oest, d’on era originari, per cert, el dictador. I a part de l’estratègia de visibilitat, el Valle també és producte de “l’estratègia de la substitució dinàstica”. Es va triar un indret que estava situat a tan sols nou quilòmetres de l’Escorial (actualment el trajecte es fa en dotze minuts amb cotxe) i va ser dissenyat per aconseguir la sumptuositat pròpia de les monarquies. El Valle de los Caídos s’eregeix a una cota més alta, 1758 metres, superior als 1.028 metres d’alçada de l’Escorial, l’indret on tradicionalment s’enterren els reis espanyols. Ocupa més superfície, 1.377 hectàrees, que l’Escorial, que fa 33.327 m2. El Valle de los Caídos té els mateixos elements que l’Escorial i n’afegeix de nous: monestir, basílica, biblioteca, alberg de joventut. S’hi volia fer, també, un gran llac en forma de creu que finalment no es construí. Però si el Valle de los Caídos volia competir amb l’Escorial, on s’hi depositen les restes òssies reials, calia convertir-lo, també, en un fossar. I així va ser. Tot just acabada la guerra civil, les autoritats franquistes van decidir que es traslladarien al nou monument de Cuelgamuros les restes dels “Caídos por Dios y por España”, homes i dones, que havien estat víctimes de la rereguarda republicana i soldats morts al front.
Actualment, el Valle de los Caídos, com el seu mateix nom indica, és un conglomerat de pedres i ossos que acull més de 33.000 esquelets que hi foren traslladats des de tots els recons d’Espanya entre el 1958 i el 1983. Uns ossos que s’han fusionat amb la roca i la pedra gris, dura i trista, i que és impossible de desencadenar-los, d’individualitzar-los, per tornar-los la dignitat. Més enllà de si foren traslladats a petició de la família, com va passar en alguns casos tal com desitjava el regim, o bé si hi foren traslladats sense que les famílies ho sabessin, com s’ha sabut fa poc, cap de les persones enterrades al Valle de los Caídos està identificada, individualitzada, que és el poc que preserven els morts al cementiris: un nom en una placa. És un segrest en tota regla.
Si els ossos de les persones anònimes han passat a formar part dels fonaments del Valle de los Caídos i s’han fusionat amb el ciment del monument, què significa que traslladin les resten del dictador? Poca cosa. El gest no evitarà que el Valle de los Caídos continuï essent l’emblema del “franquisme materialitzat”, ben visible a través de la grandiositat de la pedra. La metàfora franquista perviurà. Amb el trasllat del cadàver de Franco es farà un gest simbòlic però es mantindrà tota la resta per tal que les pedres del monument “desafíen al tiempo y al olvido”. El franquisme haurà aconseguit sobreviure i mantenir-se en el temps, que és el que pretenia, un objectiu que era anterior al fet que Franco fos enterrat al Valle de los Caídos.
per Josep Maria Ortiz Arilla, coordinador de la Càtedra Josep Termes
Lluís Companys, amb un exemplar de La Humanitat, diari que fundà el 1931.
Layret deia sovint que ell necessitava una acta (de diputat) o un diari”, rememorava Lluís Companys el 1932, fent avinent la importància que el seu amic, i ell mateix, donaven al periodisme com a eina de combat polític. Volien arribar a les masses populars, i necessitaven un o altre mitjà. L’estratègia la tenia clara des de ben jove, quan va començar a col·laborar en la revista universitària La Defensa Escolar. A dia d’avui, el seu primer article signat que hem pogut localitzar és el que va escriure a La Publicidad el 25 d’abril de 1908, “Alrededor del congreso. Protesta contra unas manifestaciones”, en què polemitzava amb el filòsof i psiquiatre Diego Ruiz sobre la posició que havien d’adoptar els joves republicans en relació al moviment obrer: “Venga o no venga a cuenta imprima usted en todas las asambleas la nota socialista; después ipso facto será usted considerado como el campeón de los obreros”. Des del mateix diari es revoltava contra el caciquisme, amb títols gens ambigus, com La impunidad del caciquismo o El caciquismo en Igualada, tots dos el 1911.
La ploma utilitzada com un cos a cos polític el situava al bell mig de les tensions. Per això el 1910 es queixava des del setmanari La Forja d’uns insults que rebia des del diari lerrouxista La Rebeldía, el qual havia denigrat la seva persona “Els hi dic: M’heu insultat anònimament, ¿qui ha sigut? No perquè jo vulgui emplear com vosaltres —oh valents de l’estaca— el santo garrote, sinó perquè tinc dret a sapiguer qui és el que m’insulta”. Companys rebutjava l’oratòria lerrouxista: “La masa siente la febrosa angustia que le han producido el léxico de los oradores lerrouxistas. Lerroux no ha empobrecido el ideal porque jamás lo tuvo” (La Publicidad, 28-8-1912).
La pugna per l’electorat catalanista amb la Lliga Regionalista també es feia present en els seus articles: “Los regionalistas unidos con las derechas no representan nada de lo que les dio razón de ser. Quedan destrozados” (La Publicidad, 28-8-1912); “Convengamos en que los hombres de la Lliga en la hora presente, no pueden ser los directores del movimiento nacionalista de Cataluña” (La Lucha, 23-12-1918). La crítica a Francesc Cambó és demolidora: “Un joven ex-ministro y ex-catalán y otros ex que nada dicen a favor suyo departían hoy en un ruedo de ambiciones (…) El joven ex, acicalado, perfumado, títere de salón, ha traspuesto la mampara del Congreso.
Quan deia això de Cambó, el pròcer burgès havia apuntalat el règim de la Restauració des del govern. Una Restauració que estava en el punt de mira del Companys republicà des de feia molt de temps, com expressava des de La Publicidad el 1916 en termes com: “Vosotros, gobernantes, guardadores del orden, sois los subversivos, los facciosos, los enemigos de la paz pública”. Naturalment, amb aquesta retòrica és lògic que els seus articles patissin la ira dels governants, com li va passar per exemple en plena vaga de La Canadenca, quan li van censurar íntegrament l’article El problema social. Unas cuantas verdades. El gobierno, el gobernador y la burguesía (La Lucha, 24-2-1919), a la qual seguirien noves prohibicions i multes.
En definitiva, i més enllà del seu paper com a redactor en cap de La Barricada, o de cofundador amb Layret i Marcel·lí Domingo de La Lucha, el Companys periodista anterior als anys vint se’ns apareix aquí cristal·linament amb el seu llenguatge directe, i ens recorda la importància que tenia en aquella època una premsa d’opinió que en ocasions era més influent que algunes estructures polítiques. Amb la fundació de La Terra, el 1922, com a òrgan de la Unió de Rabassaires, Companys refermava l’aposta per aquest instrument polític, que l’ajudà a mantenir la seva presència pública durant la Dictadura de Primo de Rivera.
Publicat a El País, 14/10/2015
La millor manera d’homanetjar algú que ha dedicat la seva vida a investigar i a escriure és prendre en consideració la seva obra. Josep Fontana va néixer a Barcelona el 20 de novembre de 1931 i va morir el passat 28 d’agost i la seva obra és ingent. Aquí us enllacem una pàgina web que aplega 79 dels títols que va produir.
També us ressenyem dos article que han estat publicats amb motiu de la seva mort:
Julián Casanova: «Josep Fontana, la huella de un investigador», El País, 28/08/2018
Josep M. Muñoz i Lloret: «Fontana, un propòsit i un sentit», El Punt Avui, 29/08/2018
També podeu veure una entrevista, del 2015, realitzava pel programa Retrats de TV3 i una altra entrevista més recent, del 2018:
nacionalitats 