Observat des de la distància i des del present, el conflicte d’Irlanda del Nord sembla gairebé història. És arxiconegut que els mitjans de comunicació tan sols presten atenció als conflictes quan romanen actius. I la guerra nord-irlandesa —perquè pràcticament va ser això— avui dia ja no inunda les redaccions de tots els diaris i les televisions i les ràdios del món. Deu haver-hi poca gent que en aquests moments ens pugui explicar alguna cosa (positiva o negativa) sobre què està passant a Belfast o a Derry. Fins i tot les desfilades orangistes de començaments de l’estiu han deixat de ser notícia. La desaparició de la màxima tensió en un conflicte com aquest —que va provocar més 3.269 morts i va causar danys, en algun cas de manera molt seriosa, a gairebé 30.000 persones— no elimina el substrat més profund de la violència sectària. Al contrari. La rèmora de l’enfrontament es simbolitza i aleshores comença el combat de la memòria.
Dimarts passat, dia 27, el diari The Guardian va publicar una crònica del seu corresponsal irlandès, Henry McDonald, titulada Waking the dead: learning from Ulster’s bloody past. La crònica destacava la crida de la primera síndica de greuges de la policia nord-irlandesa entre el 1999 i el 2007, Lady Nuala O’Loan, perquè es crees un cos unificat per investigar tots els crims polítics no resolts a Irlanda del Nord i perseguir-ne els culpables. Ha arribat l’hora de despertar els morts, certament. O almenys de consolar les famílies. La reconstrucció històrica —que és el pas previ a l’enjudiciament— no és fàcil, sobretot perquè com denuncia Lady O´Loan molta documentació ha estat destruïda —fins i tot per les forces de seguretat britàniques— amb la intenció de barrar el pas a una investigació completa de veritat dels anomenats troubles. A pesar del dolor que ens hagi pogut provocat la història (la mateixa síndica n’és una víctima perquè el 1977 va patir un avortament a conseqüència dels efectes de l’explosió d’una bomba que l’IRA va col·locar a l’Ulster Polytechnic, a Jordanstown, com també va viure el suïcidi del seu nebot), no podem obligar les víctimes a reviure-la per passar comptes amb el botxins. La venjança és enemiga de la reconciliació. Recuperar la memòria dels caiguts i els damnificats ha de ser un procés, diguem-ne, objectiu, que no posi en perill la convivència que ha costat tant d’obtenir.
Lady O’Loan, que també va ser enviada especial en el procés de pau de Timor Est, està casada amb un diputat del SDLP, el partit socialdemòcrata catòlic, cosa que va li ha costat l’animadversió dels unionistes protestants, especialment de Ian Paisley Jr. Tot i que l’estiu passat aquesta síndica obertament catòlica va reclamar una comissió independent per estudiar els abusos a menors protagonitzats per capellans, no ha aconseguit rebaixar el refús. O’Loan no és partidària de crear una comissió de la veritat a l’estil sud-africà. Creu que els partits —això vol dir els polítics— encara no estan preparats per assumir la veritat. La seva recepta per recuperar el passat s’ajusta, per dir-ho així, al seu perfil acadèmic: crear una comissió per impulsar la investigació històrica. Així doncs, més d’un centenar d’investigadors es dediquen a revisar, amb un pressupost de 32 milions de lliures, les morts i els desapareguts en l’època dels troubles. La comissió, que no té poder per enjudiciar ningú, tanmateix ha obert 100 expedients sobre la violència policial i de l’IRA, incloent-hi aquells fets en els quals van estar-hi implicats clergues. Coratjosa O´Loan, oi?
Publicat a Intocabledigiral.cat, 30/12/11.
nacionalitats 