>La comunicació política

>Toni Aira, professor de Comunicació Política i d’Institucions Públiques a la UOC i col·laborador de l’Aeni, acaba de publicar un breu i interessant llibre a la col·lecció “Vull saber” de la UOC. Es tracta d’una mena de reader’s digest efectiu que permet al lector entrar en el món de la comunicació política, com bé indica el títol de l’obra.

Com preparen els partits polítics la comunicació dels seus líders i els seus missatges? Fins a quin punt s’adapten a les necessitats d’una societat mediàtica i de l’espectacle? Internet modifica l’exercici de la política? Aquestes i altres preguntes són les que hom pot trobar en aquest llibre. D’una manera amena i analítica, el professor Aira dóna les claus per comprendre l’estreta i inevitable relació entre política i comunicació en les societats contemporànies. “La narracio, teixir un relat propi, ha estat un recurs historic al servei dels qui han maldat per fer-se amb el poder o dels qui ho han fet per mantenirs’hi -escriu el mateix Aira. Ara la diferencia la trobem, en essencia, en com aquest relat es manufactura per contraposar la batalla de les histories al debat sobre les idees, i en com aixo es fa sota el dictat d’allo que reclama una societat hipermediatica, addicta a l’impacte, a l’espectacle i on molt sovint s’imposa el bonisme i el culte a la imatge. De fet, nomes aixi pot captar- se’n l’atencio, objectiu primer de tot projecte politic que pretengui marcar l’agenda.”.

>La internacionalització del catalanisme al primer terç del segle XX

>

El darrer llibre de l’Editorial Afers, coeditat amb Publicacions de la Universitat de València, a la col·lecció “El món de les nacions” —que amb aquest lliurament arriba al número 15 i es consolida com una de les col·leccions més importants en català sobre el tema nacional i identitari— és l’estudi de Xosé Manoel Núñez Seixas, Internacionalitzant el nacionalisme. El catalanisme polític i la qüestió nacional a Europa (1914-1936). Arran de l’esclat de la Primera Guerra Mundial el 1914, va tenir lloc una globalització de les aspiracions dels nacionalismes sense Estat. El catalanisme també va recollir molts dels debats teòrics que llavors es van desenvolupar a l’escena internacional, reformulant les seues aspiracions d’autogovern i revitalitzant-les, mirant enfora i inspirant-se en altres nacionalismes europeus. Després de la pau de Versalles del 1919, una bona part del catalanisme polític va adaptar a les circumstàncies de Catalunya el marc discursiu i teòric de les reivindicacions de les nacions sense estat en termes de «minoria nacional», susceptible d’ésser protegida pels tractats de minories de la Societat de Nacions. El catalanisme, i en particular la Lliga, va dur a terme una intensa activitat protodiplomàtica, que va portar alguns dels seus líders, com ara Joan Estelrich i Francesc Maspons i Anglasell, a jugar un paper de relleu al si del moviment europeu de les minories nacionals. Durant els anys de la Segona República espanyola, tanmateix, el moviment de les minories europees va esdevenir una opció atractiva només per als grups independentistes. Mentrestant, d’una banda, el catalanisme conservador privilegiava l’estratègia d’intervenir a la política exterior de l’Estat republicà, i, d’altra banda, començava a consolidar-se un discurs, sobretot al si d’Esquerra Republicana, que avançava la idea d’una «Europa de les nacions» per damunt dels Estats constituïts.Xosé Manoel Núñez Seixas (Ourense, Galícia, 1966) es va doctorar a l’Institut Universitari Europeu de Florència i és catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat de Santiago de Compostel·la. S’ha especialitzat en l’estudi comparat dels nacionalismes ibèrics i europeus, així com també en estudis migratoris i la història cultural de la violència, i és autor d’una dotzena de llibres i nombrosos articles en revistes i volums col·lectius d’àmbit internacional. Entre les seues darreres obres, destaquen ¡Fuera el invasor! Nacionalismos y movilización bélica durante la guerra civil española, 1936-1939 (2006), l’edició de La construcción de la identidad regional en Europa y España (Ayer, 64, 2006), l’assaig Imperios de muerte: la guerra germano-soviética, 1941-1945 (2007), el volum col·lectiu, editat amb P. Cagiao, O exilio galego de 1936 (2006), i, juntament amb P. Cagiao, Galicia e o Río da Prata (2007). És membre del consell de redacció de les revistes Ayer, Historia del Presente i Estudios Migratorios Latinoamericanos, i membre del consell assessor de les revistes European History Quarterly, Segle XX. Revista Catalana d’Història i Historia Social. El llibre que ara edita Afers constitueix una part inèdita de la seua tesi doctoral i suposa una nova visió, qualitativa i quantitativa del catalanisme en l’àmbit internacional.

Miquel Rosselló

>Josep Termes, un referent

>

Tots els països tenen uns homes i dones que, fora de la confrontació política, la societat els mira a l’hora de les confusions, a l’hora de posicionar-se davant els fets més diversos. En el nostre cas encara més per l’obligatorietat que comporta no tenir plena llibertat nacional, en haver de mirar sempre cap a dos escenaris, el que fem a nivell nacional i aquell on hem de jugar en l’àmbit espanyol. Els nostres mestres de pensament més coneguts de la Catalunya contemporània aportaven des de camps prou diferents una defensa explícita de la catalanitat, dels drets econòmics, socials, culturals i nacionals del país. Sabent les mancances de la relació, podríem citar: Manyé i Flaquer, Valentí Almirall, Joan Maragall, Prat de la Riba, Eugeni d’Ors, Gaziel, Josep Maria de Sagarra, Carles Riba i Rovira i Virgili.

La guerra ho trinxà tot, el país s’escindí. En la lluita pel dret a viure i per evitar el genocidi cultural de postguerra hi trobem noms extraordinaris de tremp i generositat, però no hi són d’altres, l’absència dels quals dol. Aleshores aparegué una generació cultural nascuda als trenta i quaranta que va sumar-se al PSUC, al partit dels comunistes de Catalunya, en els moments més durs de la lluita pels drets laborals i nacionals. Com diu en Lluís Duran o tan elogiosament destacà en Jordi Pujol, el PSUC era treball i pàtria. Persones que eren més antifranquistes que comunistes, com afirmava en el darrer article Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti. Home clau per explicar l’abast tan ampli de suport, i en conseqüència de lluita antifranquista, que el seu partit tingué de forma destacada, possiblement per sobre de la resta de les forces antifranquistes.

Josep Termes va ser-hi i es va comprometre a fons, amb risc i convenciment. Home provinent del món popular del barri barceloní d’en Grassot, fill d’emigrants pagesos pobres de la Terra Alta i la Segarra, no es deixà enlluernar per un marxisme de cartró pedra, i quan aquest derivà vers un sectarisme marxista-leninista hagué de marxar. A la universitat també va patir les represàlies d’un món oficial que no acceptava esperits lliures. Res va ser obstacle per passar de ser un llicenciat en farmàcia a un dels historiadors –catedràtic universitari– més lúcids a nivell català i espanyol.

Historiadors com ell i altres alumnes de Vicens Vives, com Joan Reglà, Jordi Mercader, Josep Fontana, Jordi Nadal, Albert Balcells, Ernest Lluch, etc., o més joves, Rafael Aracil, J.M. Salrach, Eva Serra, etc. van ajudar a reflexionar el país sense por i amb una àmplia apertura de mires. En Termes ho va fer anant a les arrels del catalanisme i el seu origen popular, que desfeien les indocumentades valoracions d’un suposat origen burgès d’un moviment que mou milions de persones. Aitals tonteries en el fons amagaven matusseres interpretacions que feien en aquell temps intel·lectuals ortodoxos d’un comunisme prosoviètic (sic!) fins i tot amb arguments de base estalinista. Alguns d’ells de notòria família franquista i de casa bona.

El catalanisme, el moviment obrer i la seva singularitat única en la història de la humanitat, l’anarcosindicalisme, l’emigració de postguerra procedent de totes les Espanyes –com a ell li agrada de dir–, el dirigir tot un estol d’historiadors joves que buscaven línies noves de recerca, crítica i valoració i trobaven un col·lega impensat lluny dels estirats i tibats doctes més comuns, foren els seus camps de treball. La seva trajectòria rebé un reconeixement públic el 2006 amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, atorgat per Òmnium Cultural. El 1990 ja havia rebut la Creu de Sant Jordi. I ara acaba de rebre el Premi de la Comissió de la Dignitat. Tot més que merescut, però abans, aquest historiador bibliòfil, desordenat de debò, però amb un cap lúcid d’allò més, ha fet divulgació, ha parlat per a tothom i a tot arreu. Ha arribat a la gent.

En Pierre Vilar sempre deia que el científic de les ciències socials es devia a la societat. En Josep Termes ha fet això, sense fer escola acadèmica oficial l’ha fet tan extensa com el que més. A Catalunya i a Espanya ha anat a l’arrel dels problemes i amb rigor intel·lectual ens ha ajudat i ajuda a conèixer el moment pretèrit d’ahir que explica el perquè avui cap intel·lectual honest pot inhibir-se davant un futur nacional on tot el que es decideixi està a les nostres mans.

Article de JOSEP M. SOLÉ I SABATÉ. Publicat a l’Avui, el 06/02/10. Il·lustració: Guillem Cifré